Tres comunitats lingüístiques s'apropien del català

Tres experiències en un sol dissabte

He rebut al matí dos homes marroquins de parla amaziga a la seu de la CAL. Estan disposats a avançar sí o sí en català parlat. L’entitat a què pertanyen, radicada a Catalunya, és de les que se saben catalanes i alhora treballen per la dignitat de la llengua amaziga a les  terres on van néixer i perquè pervisqui entre els fills i descendents catalans. Tenen horaris de feina força carregats i es tracta de trobar maneres de combinar-ho tot, feina, família i distància, per tal de trobar el racó que ho faci possible.  Gent convençuda que convenç. Hem trobat el racó i els recursos complementaris. Ha estat un plaer.

He estat a primera hora de la tarda a l’escola Lluís Vives, de Sants, amb vuit o deu mares de nens i nenes ucraïneses que hi van, cada dissabte del curs, perquè els fills mantinguin l’ucraïnès, coneguin i recordin la cultura del seu país i gaudeixin de la lectura d’obres literàries de molts autors. Una altra voluntària i jo hem estat una hora i mitja amb aquestes mares, fent català inicial i de nivell llindar. Fent conversa en català. Hi posen voluntat i il·lusió. No solament elles: l’entitat utilitza el català als actes literaris, juntament amb l’ucraïnès. Esperança i futur.

He estat al vespre a Torre-romeu, un barri perifèric de Sabadell amb una densitat molt alta d’immigració d’arreu del món, un barri de cases baixes construïdes per la gent vinguda a Catalunya als anys seixanta i setanta. Al centre cultural hi funciona un grup Xerrem que es troba cada setmana per practicar el català. Tothom és de la fornada d’immigració antiga. Avui han presentat al barri una obra de teatre, dirigida i participada pel voluntari que condueix el grup. Missatges socials i polítics, músiques i cançons catalanes acompanyades de gags humorístics d’alta qualitat. Més d’un centenar d’assistents, entre els quals l’alcalde de Sabadell, Juli, i dos regidors. Impressiona veure aquests homes i aquestes dones entusiasmades amb l’obra, actors i públic.

És cert i comprovat: els projectes Xerrem i Junts generen cohesió social, competència oral i estima del país. De manera real, diversa, engrescadora, plena de comunicació humana. Imponent. Com voldria que cresquessin arreu!

Educant i educant-se per ser ciutadans responsables

Pensaments d’un profe jubilat

Tot donant voltes, des de la posició de professor jubilat, sobre al passat i el present de l’ensenyament dels 3 als 16 anys, he arribat a unes conclusions que, si més no, m’il·luminen a mi mateix i potser també donaran llum a qui vulgui llegir-les, pensant en aquest punt on som, de preocupació pel futur dels nostres fills i néts pel que fa a educació.

Penso que són actors de l’educació tant els infants i adolescents com la família de què formen part, el professorat que els atén i el districte on viuen. Tots aquests actors haurien de tenir present, en el procés educatiu, el triple horitzó que defineix les persones: ésser humans, competents i conciutadans. I aquest triple horitzó portaria a tres objectius principals que jo convertiria en orientadors de metodologies i estils d’aprenentatge:

·         Com a persones humanes: desenvolupar en cadascuna d’elles les facultats pròpies de la persona —el sentiment, la voluntat i la intel·ligència— en un entorn de relacions interpersonals positives (família, amics, companys d’escola...). L’escola, doncs, ha de ser un lloc de trobada (empaties), d’acció (treball)i d’investigació (estudi).

·         Com a persones competents: desenvolupar en cadascuna d’elles les competències més idònies tot descobrint iniciatives professionals i relacionant-se amb persones que les desenvolupen. L’escola hauria de ser  un lloc de descoberta i iniciació competencial. Vària. doncs, pel que fa a l’adquisició d’habilitats i experteses.

·         Com a persones ciutadanes: desenvolupar en cadascuna d’elles la responsabilitat de compartir amb els altres ciutadans (del barri, de la ciutat, del país, del món) l’assoliment del benestar bàsic i digne per a tothom ajudant-se de les aportacions de persones proactives de l’àmbit associatiu i institucional. L’escola convé que sigui un lloc de responsabilització ciutadana. Una escola present i activa dins del món.

De tots tres objectius, veig el tercer com a menys explícitament present, tot i que ja hi ha moltíssimes iniciatives que van per aquest camí. És una fita importantíssima en el nostre canvi d’època del segle XXI. Que bé aniria, per exemple, si cada escola, o cada curs d’una escola, es proposés al setembre una temàtica d’incidència ‘global’ (1) sobre la qual les tasques de cada matèria hi incidissin d’alguna manera i en arribar al mes de juny poguessin fer-ne una presentació pública a les famílies i al barri per tal de donar volum i rellevància a la veu suggeridora o reivindicativa d’infants i adolescents en qüestions d’interès general!

Veig sovint al meu entorn força persones jubilades que tenen família i que, un cop absentes de la feina que els omplia la majoria del temps, viuen avorrides dins de casa o, a tot estirar, jugant cada tarda a les cartes amb altres que són en la mateixa condició. La categoria de ciutadans proactius apresa des de petits i no solament de pagadors d’impostos i de votants (que és molt, és cert) els mantindria força anys en la condició de ‘classe activa’ i podrien fer així un retorn a la societat que, ben probablement, els ha donat moltes més coses que les que ells hi han aportat. I tindrien més salut. I més bon humor. És que, quan érem infants, l’escola del franquisme que vam suportar no va ser alçaprem de compromís ciutadà, sinó sedant antirevolucionari que pretenia convertir-nos en poble bonet i mesell.

(1) Per exemple: l’aigua que consumim, l’aire que respirem, la salut que cerquem, les deixalles que generem, els vehicles amb què ens desplacem, la natura que ens manté vius, etc.