Es diu que la llengua catalana, perquè revifi i s’activi entre els que vivim als Països catalans ha de disposar de molts espais de col·loquialitat. Perquè vingui de gust a un parlant usar la nova llengua és menester que tingui o hagi tingut una ’experiència exitosa d’allò que succeeix quan algú passa força estones comunicant de manera espontània amb gent que la parla. Tant li fa on s’hagi escaigut: a l’escola, entre veïns, a la carnisseria, en una feina, en una entitat...
Tots sabem què
succeeix, amb ritme lent però segur, a les converses col·loquials continuades:
els nous parlants es van apropiant cada cop amb més consistència d’un seguit de
recursos de llengua que els permeten ‘dir-se’ a si mateixos i alhora copsar la
realitat d’aquells amb qui conversen, recursos que els possibiliten
exterioritzar el que senten, descriure el que coneixen, narrar el que recorden,
explicar allò de què són experts i transmetre opinions. Diuen que comunicació
és saber-nos humans i dir-nos-ho els uns als altres, i aquest ‘dir-nos’ és el
que fem tots quan xerrem. La conversa és humanitat pura feta paraula, activació
compartida de sentiments, percepcions, records, experteses i pensaments. La col·loquialitat
activa aquestes tres facultats i dos registres que ens fan humans. El nou
parlant, en compartir humanitat en la nova llengua, experimenta un goig i un
creixement personal que el vincula de manera pregona i duradora a la gent i al
país.
És evident
que els catalanoparlants no hem de canviar la llengua quan enmig del tràfec de
la vida ens trobem amb gent que encara no parla català. Evident i
indispensable. Però aquestes adquisicions puntuals de llengua la majoria de
vegades es fan a partir de converses on ‘es diuen coses’ i on el jo pot quedar
cuirassat; molt escadusserament acaben en diàlegs on els qui parlen es diuen a
si mateixos com passaria, per exemple, amb la carnissera que, després de
vendre, pregunta “Com segueix la seva mare? Fa temps que no la veig.”
El pati de
l’escola és un espai de col·loquialitat, ho són els bars i les estones
d’esbarjo que trenquen el ritme de la feina, les sobretaules, les estones de
viatge llarg, les romegueres veïnals que ens aturen al carrer... I avui la gran
majoria d’aquests espais, malauradament, són en castellà.
