Garbells de llengua

Garbells de llengua

  

L’autoria

Garbells de llengua és una proposta de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) feta amb voluntat de convertir-se en projecte propi i extensible als diferents punts de Catalunya i, posteriorment, a totes les terres de parla catalana.

El punt de partida

Partim de constatar el deteriorament progressiu de la llengua catalana entre els parlants, especialment a través de l’oralitat no formal o informal.

La inadvertència i sovint la deixadesa dels parlants fa que vagin instil·lant dins la nostra ment, entre conversa i conversa, formes de pronunciar, d’anomenar o de dir que no són ni genuïnes ni admeses normativament, sinó manllevades d’altres llengües sense criteri que en justifiqui la incorporació. És un fenomen que segons els experts va en augment, cosa que reclama actuacions des de moltes perspectives (mitjans de comunicació, formació lingüística, consum cultural català, etc.). Si aquesta descurança es fa patent a l’hora d’escriure textos a les xarxes socials, també és ben clara en les interlocucions orals.

L’objectiu

Amb la proposta d’activitat oral Garbells de llengua ens proposem influir en la reversió d’aquesta tendència mitjançant l’augment de consciència lingüística dels catalanoparlants pel que fa a l’oralitat, prescindint, en aquest cas, d’elements gràfics com l’ortografia, la puntuació, l’accentuació, etc., que ja són treballats més extensament en cursos i tallers d’escriptura.  Assolir consciència lingüística oral significa atènyer un grau prou elevat d’atenció i una decidida voluntat de canvi respecte de la correcció en la parla, i concretament en les maneres de pronunciar, en el lèxic i en les estructures sintàctiques.

Els destinataris

Garbells de llengua és una eina idònia per a tot tipus de persones, tant les que han incorporat més o menys recentment la parla catalana com a segona llengua com les que parlen català des de sempre. Només caldrà intenció de millora i compromís d’assistència. És una proposta especialment bona per a tota persona que professionalment tingui tasques de comunicació oral (mestres, metges, venedors, serveis d’atenció al públic, etc.).

L’estratègia

Per acréixer la consciència lingüística no n’hi ha prou amb l’atenció puntual en moments esparsos. Cal haver-se habituat a copsar irregularitats, canviar formes d’expressió inadequades, consultar fonts que facin de guia, llegir i consumir cultura catalana, etc.

La proposta Garbells de llengua vol crear aquest hàbit a partir d’un seguit de trobades en les quals, tot comunicant-nos oralment, anem descobrint maneres més idònies d’expressar-nos, coneguem recursos per consultar i ens proposem individualment fer millores concretes en la parla quotidiana a partir de les experiències viscudes al llarg de les sessions.

La metodologia

Una o dues persones amb prou consciència lingüística i interès per la qualitat de la parla preparen i condueixen les sessions orals amb una ràtio guia-assistent no superior a 1-10.

S’ofereixen, d’antuvi, vuit unitats de tres hores de durada, partides en dues sessions d’una hora i mitja, cosa que abasta vint-i-quatre hores totals de dedicació i permet graduar la durada i la intensitat de l’activitat segons les disponibilitats: quatre unitats en vuit sessions setmanals comportaria l’ocupació aproximada d’un trimestre i, en canvi, les vuit unitats ocuparien un semestre. Les unitats no tenen un ordre progressiu.

Durant les sessions es faran activitats en petits grups, combinades amb altres de generals, de lectura i relectura, de pràctica d’alguna qüestió rellevant, de correcció d’errors, de presa de valor dels nostres mots, de reconeixement del grau d’ús d’algunes paraules, d’acostament a recursos de consulta i de pràctica fonètica.

Les activitats de cada garbellada

§  1a part (1 hora i 30 minuts)

Llegim. El guia o la guia aconsella llegir amb assiduïtat obres de literatura catalana per tal d’immergir-se en textos ben redactats, que serveixen, a més, de model de llengua, i proposa la lectura en grups reduïts d’un text amb línies numerades. Si hi ha fragments subratllats, esbrinen sols o amb l’ajuda del guia per quin motiu s’aconsella posar-hi atenció.

Rellegim amb atenció. Són aspectes fonètics, lèxics o sintàctics inclosos en el text que permetran adonar-nos d’errors o imperfeccions que sovint es fan; també, sols, o amb l’ajuda del guia.

Practiquem. Prèviament, el guia o la guia comenta la rellevància de la qüestió presentada i en llegeix l’explicació.  Els assistents, per parelles o trios, llegeixen les frases tot transformant cada bafarada en la forma que correspongui. Convé que ho facin, pel cap baix, un parell de cops.

Corregim. Es presenten quatre textos no formals. Els assistents, en petits grups, han de trobar-ne els errors (un per paràgraf). També es dona una llista de mots no admesos perquè, cooperativament, siguin corregits. Finalment es fa una posada en comú per comentar els errors i les millores.

§  2a part (1 hora i 30 minuts)

Investiguem els nostres mots. Es proposa que algú llegeixi en veu alta els textos amb explicacions etimològiques. Es comenta el valor patrimonial que tenen les paraules de la nostra llengua, un motiu més per no bandejar-les.

Comentem lèxic. En petits grups, comenten si utilitzen o no els mots que es mostren, sobre un camp temàtic habitual en les converses, i si n’utilitzen d’altres que no són prou correctes.

Pronunciem. Es fa un exercici de pronúncia determinat.

Consultem. El guia o la guia mostra un recurs de consulta lingüística perquè els assistents el coneguin, l’incorporin al mòbil si és el cas, i l’utilitzin.

Recollim. A la darrera plana s’hi poden anotar elements que es volen recordar i s’hi poden escriure els compromisos de millora que cada assistent s’adjudiqui. Es fa la valoració final de la unitat.

La varietat dialectal

Els mots, expressions i aspectes fonètics d’aquesta primera edició s’emmarquen en el català central. Caldrà elaborar noves edicions adaptades a cada varietat, si és el cas. 

El compromís

A la darrera sessió es convida els assistents a assumir el compromís de continuar la tasca de ‘garbellar’ la llengua a la vida quotidiana i fer-se així, d’alguna manera, ‘garbelladors del català’, promotors de consciència lingüística.

Vet aquí els compromisos que es podrien assumir:

·         Triar majoritàriament el català en els contactes amb la gent que ens envolta i amb  la que ens trobem en el dia a dia.

·         Resoldre els dubtes que tinguem de llengua sobre admissió, correcció o genuïnitat accedint a fonts de consulta competents.

·         Suggerir amb cordialitat millores de la parla a persones amb les quals tenim una relació de confiança.

·         Sovintejar la lectura d’obres de literatura catalana i consumir productes audiovisuals catalans de qualitat.

Els o les guies

Què vol dir ser guia i què comporta?

Ser guia del Garbells de llengua significa ser una persona voluntària que es compromet a conduir-ne, com a mínim,  un grup en un espai d’ús social i a fer-ho mitjançant un compromís de col·laboració amb la CAL, gestora del projecte, i dins del Pla de voluntariat de l’entitat.

Un grup Garbell constituït es reuneix vuit vegades o més, amb un ritme setmanal o quinzenal, en un espai prèviament acordat entre l’entitat acollidora i la CAL. Cada sessió té una durada d’una hora i mitja.

Els espais que poden acollir un grup d’aquestes característiques són molt diversos: des d’una biblioteca de barri, passant per una associació veïnal, una parròquia, un centre cívic, un ateneu, una escola d’adults, una associació cultural...

Quines característiques ha de tenir un guia o una guia?

Les persones guies no necessiten formació especial prèvia per conduir un grup. En tot cas, convé que llegeixin amb atenció els suggeriments que es fan sobre cadascuna de les activitats que es proposen. Cal que siguin bones parladores i bones dinamitzadores de grup i que preparin amb cura les sessions per poder comentar amb competència els aspectes de correcció i enriquiment expressiu que s’hi treballen.

Cal tenir un domini gaire complet de la normativa?

És bo i recomanable que siguin persones amb un bon nivell de consciència pel que fa a la llengua, però no és menester que en siguin especialistes (professors, correctors, filòlegs, etc.). El caire de les sessions és horitzontal, és a dir, assistents i guies tenen una mateixa voluntat de millora de la llengua. Si en el desenvolupament de les sessions es donés el cas de dubtes no previstos i els guies no sabessin donar-hi resposta immediata, el compromís de resoldre’ls tot acudint a fonts de consulta serà una mostra de l’assoliment real de l’objectiu de créixer, uns i altres, en coneixement i consciència lingüística.

Com es dona a conèixer el projecte Garbells de llengua?

Dins el projecte Garbells de llengua, al web de la CAL (www.cal.cat), hi ha una descripció del projecte i el material necessari per dur-lo a terme. Al Twitter o al Facebook hi trobareu notícies i informació constant.

Com s’ho fa una persona que vol ser guia?

No és fàcil que la CAL estigui al cas dels espais idonis per a la realització de l’activitat i propers a la persona que vulgui conduir un grup. Per això, en primer lloc és recomanable que investigui prèviament en quins espais socials del seu entorn es podria dur a terme un grup de Garbells de llengua: espais o ens que disposin d’estances idònies per reunir-se, oberts a admetre activitats de caire social i cultural i amb suficient capacitat d’influència divulgadora.

Si s’acompleix aquesta primera condició, la persona voluntària pot posar-se en contacte amb la CAL i comunicar el nom de les entitats que podrien acollir el projecte i les disponibilitats horàries (dies de la setmana i horaris) que té per acomplir la tasca de guia.

La CAL es posarà aleshores en contacte amb les entitats, els exposarà el projecte i les condicions que es requereixen per fer-lo efectiu a la seva seu (estança idònia, protocol d’inscripció i possibilitat de difusió a partir dels mitjans propis).

Un cop s’hagi arribat a un acord i coincideixin disponibilitats del guia amb possibilitats de l’entitat, s’acordarà un calendari i, després d’una signatura d’acord de col·laboració entre entitat i CAL i de la signatura d’un document de compromís mutu guia-CAL, se’n farà la difusió acordada amb l’entitat i es començarà el grup.

L’extensió

Un cop feta la prova pilot es modificarà el que convingui, s’hi afegiran indicacions metodològiques per als guies, es publicarà a la pàgina web de la CAL i es difondrà el projecte.

Considerem que és una activitat que moltes persones, bones parladores, poden fer-se seva per tal de reproduir la iniciativa en diferents espais socials com ara ateneus, centres cívics i culturals, biblioteques, etc.  Per això considerem també que és una proposta d’interès general per a l’envigoriment de la llengua catalana entre els parlants i convidem a altres entitats i associacions a sumar-s’hi.

Barcelona, desembre de 2018

Oralitat i adquisició lingüística a Catalunya - 2 -

2. Esmicolant la conversa col·loquial

Dèiem a l’article anterior que l’oralitat de relació és indispensable en entorns on la llengua que s’aprèn no és la llengua més comunament usada, com és el cas de la llengua catalana en moltíssimes zones i moltíssims sectors d’activitat. Els nous parlants de català, si el volen practicar, hauran de cercar recursos com ara espais socials i oberts on el català sigui prioritari, contacte freqüent amb persones catalanoparlants disposades a comunicar-s’hi o grups de caire social destinats expressament a la iniciació o a la consolidació de la parla en català. D’aquí la importància d’espais catalans com ara castellers, entitats culturals, clubs, etc. I d’aquí també l’oportunitat de projectes expressament destinats a la conversa i força prescindibles en llengües d’ús majoritari o global que acullen nous parlants.

Una opinió molt estesa sobre la conversa col·loquial considera que no s’hi poden establir classificacions ni gradacions, que l’intercanvi col·loquial és un maremàgnum sense possibilitats de control a diferència de l’oralitat d’aprenentatge, que pot ser esmicolada, graduada i programada. En part és cert: si la conversa és completament espontània, no té límits, ni parts, ni graus. És el que succeeix amb les parelles lingüístiques que es troben regularment durant una temporada més o menys breu. Però si es tracta de grups de més de quatre o cinc persones (límit natural de la unitat conversacional, al meu entendre) i de dedicar-hi més temps, l’experiència ens diu que no podem deixar-ho tot a l’espontaneïtat. Si fem un cop d’ull aprofundit a allò que succeeix a les converses, descobrirem que hi ha una possibilitat real de distinció i de progressió en complexitat i competència. Si ens fixem en les preguntes amb què s’inicien els diàlegs, podem suggerir i generar converses prou diferenciades i amb presència d’exponents lingüístics graduals, des dels més simples fins als més complexos, tot i que, acte seguit, els components del grup que xerra puguin canviar el tipus de discurs. Aquesta possibilitat facilita crear propostes d’oralitat més organitzades que les fetes amb espontaneïtat i sense paradigmes previs, de durada extensa i participació nombrosa, on nous parlants de perfils diversos puguin reeixir amb eficàcia comunicativa i lingüística. El projecte xerrem junts de la CAL n’és una (http://www.cal.cat/projecte/xerrem-junts/), i Cercles de conversa, una proposta reeixida i creada al CFA de Salt, una altra.

                                                          

Les converses col·loquials són el medi en què les persones ‘ens diem a nosaltres mateixos’ partint del fet de ser familiars, amics, companys o simplement ciutadans que coincidim en un punt determinat. ‘Ens diem’ en la conversa col·loquial. I ‘dir-se’ vol dir activar el que som i tenim, simplement pel fet de ser humans. Som sentiment, intel·ligència i voluntat; tenim percepcions i memòria. Vet aquí tot el que s’arriba a fer a les converses que cerquen el bon estar i el bon fer entre uns i altres: exterioritzar el que sentim com a persones irrepetibles, descriure el que coneixem com a persones observadores, narrar el que recordem com a persones vivencials, comunicar el que sabem fer com a persones expertes i mostrar què opinem com a persones intel·ligents. El treball d’anàlisi de textos de no-ficció[1] que va encarregar la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya així ho explica: som expressius, descriptors, narradors, instructors i argumentadors. Per això, i no a l’inrevés, comunicació és expressió, descripció, narració, direcció i argumentació. Vegem-ho per parts i adonem-nos de la gradació lingüística i discursiva que podem construir amb la conversa i, consegüentment, l’apropament interpersonal que s’hi facilita.

Conversa ‘telegràfica’ (comprenem a qui ens parla)                                                    
Uns i altres connectem

Quan els nous parlants són tan nous que desconeixen absolutament la llengua, és evident que el terme ‘conversa’ adquireix un significat restringit: conversar és, en aquest cas, entendre a qui et pregunta, i, després, respondre-hi amb paraules o expressions breus i apreses per repetició. Els grups tan inicials de ‘conversa’ són possibles fins i tot amb persones sense formació instrumental bàsica. L’ús de la imatge, de la repetició constant, del joc, de la referència a objectes, a espais i a persones reals, de la memorització, etc., són estratègies per aconseguir que cada participant es comuniqui de manera ‘telegràfica’ però real, presentant-se a si mateix, situant records en l’espai i en el temps, indicant preferències, anomenant objectes pròxims, descrivint característiques bàsiques, etc. Són activitats de comunicació inicial que acompanyen la comprensió. Vegeu una mostra de termes i expressions que poden ser interioritzades i que permeten correspondre a interlocucions senzilles:

Hola, adéu, gràcies, perdó, bon dia, estic [contenta], no tinc [fred], el meu germà, el número [cinquanta-sis], de color [vermell], a dalt, a baix, al mig, davant, darrere, a sobre, a sota, demà, ahir, diumenge, dilluns, al mes [d’agost], aquí, allà, a prop, lluny, llarg, curta, gros, petit, gran, molt, gens, bastant, sempre, mai, a dins, a fora, em fa mal, tinc mal [de coll], amb [xocolata], sense [paraigua], etc.

La conversa inicial esmentada uneix tres elements: primerament, el lèxic més habitual de l’entorn quotidià; en segon lloc, expressions lingüístiques força usuals en converses (adverbis de lloc, de temps, de manera, de quantitat...; sintagmes preposicionals iniciats amb de, amb, sense, en, fins...; determinants possessius, demostratius, indefinits...), i per culminar-ho, la comunicació personal, ja que es pregunta i respon sobre allò que els assistents senten, recorden o saben, sense frases ‘objectives’ i allunyades de l’experiència personal. El nou parlant ‘entra’ dins l’espai català i després de cada sessió se sap, no solament més coneixedor de termes i expressions rellevants de tota conversa, sinó també més pròxim a la gent i al país que té el català com a llengua pròpia. Ha connectat. Hi hem connectat.

Conversa expressiva (som irrepetibles)                                                                                            Uns i altres ens descobrim

Per a un nou parlant, exterioritzar el que sent és el més senzill de comunicar i fàcil d’aprendre: es tracta de manifestar gustos, preferències, sensacions i estats anímics; d’explicar usos, costums i aficions personals. Vegeu una mostra de paradigmes de preguntes inicials per aplicar el patró expressiu en una conversa.

Us agrada [la xocolata]? Quina [fruita] us agrada més? Què us estimeu més, [el cafè o el te]? Què preferiu, [el cinema o el teatre]? Us importa gaire [que plogui quan aneu a la feina]? Us afecten [les pel·lícules de por]? Us impressiona [veure sang]? Us fa gaire por [estar sols a casa]? Us fa angúnia [tocar una serp]? Us fa vergonya [parlar en públic]? Us fa ràbia [veure algú que llença menjar]? Us fa res si algú [no recorda el vostre nom]? Quins són [els sorolls] que us empipen més? Hi ha alguna cosa [de la feina] que odieu molt? Hi ha algun [plat] que no us agradi gens ni mica? Què trobeu més emocionant, [dels concursos de la tele]? Etc.

Les diàlegs dins les converses expressives tenen un recorregut curt: aviat s’acaba el fil conversacional, perquè les respostes a les preguntes són generalment simples. El subjecte de les frases fa referència al jo o al nosaltres en present. Els verbs són pocs, anímics i molt usuals. Els pronoms no tenen complicació. No cal utilitzar connectors coordinants, ni subordinants, ni discursius... És un tipus de conversa idònia per a qui tot just s’inicia en la llengua, però ja en té una comprensió bàsica. El nou parlant haurà començat a experimentar que pot dir-se a si mateix en català encara que sigui de manera elemental i es veurà envaït d’una reconfortant sensació d’èxit. Haurà ‘descobert’ persones noves i serà ‘descobert’ per elles.

Conversa descriptora (som observadors)                                                                          
Uns i altres ens reconeixem

Tots tenim a la memòria infinitat de records fotogràfics —auditius, olfactius, tàctics, gustatius— que podem, mitjançant la paraula, traspassar als nostres interlocutors: llocs, persones, objectes, components, ambients, sensacions... Si demanem a algú que ens n’expliqui algun, no li resultarà difícil enumerar elements, definir conceptes, caracteritzar, comparar, situar, fer recomptes, etc. Amb el suport dels interlocutors catalanoparlants se’n sortirà amb facilitat. Vegeu de quina manera es podrien iniciar converses dirigides a la descripció:

Com són [les companyes de feina]? De què està fet [el cuscús]? És gaire gran, [la piscina]? Expliqueu-nos què són [els ruscos]. Expliqueu-nos què és i com és [una llama]. Quin tipus de [cases] hi ha al vostre poble o barri? On es troba [el poble de la vostra família]? És a prop de [casa], [l’estació de tren]? A quina distància està, [l’aeroport]? On està situada, [la casa]? Quantes [habitacions] té [el pis]? Què hi poseu a [la farmaciola]? Etc.

La descripció oral dins la conversa tampoc no té un recorregut discursiu gaire extens. Es parla en present o en imperfet d’indicatiu, el subjecte generalment és de tercera persona, els verbs són existencials (ser, estar, tenir, portar, haver-hi, trobar-se, etc.), s’hi incorporen els pronoms en i hi en els usos més freqüents, el connectors són coordinants... Aquí l’esforç d’aprenentatge se centra sobretot a incorporar una àmplia gamma d’adjectius i altres formes d’adjectivació per poder detallar aspectes d’allò que es descriu. Quan els nous parlants aconsegueixen pintar amb paraules catalanes records que els són vitals, ja són dins l’espai català: “Heu conegut allò que porto d’allà; a partir d’ara, allò també és d’aquí, també és això.” Hi ha reconeixement mutu entre els parlants: ens sabem els perfils.

Conversa narradora (som vivencials)                                                                                  
Uns i altres convivim

Tots recordem una pila d’històries i de fets o d’historietes que ens han succeït a nosaltres mateixos o a altres, que hem llegit, que hem vist al cinema... A les converses ens convertim fàcilment en relators de fets, de facècies, de successos, de trames, d’acudits... Ho fem situant les escenes en el temps, citant allò que havien dit els protagonistes, seguint el fil dels esdeveniments, cercant despertar interès en els interlocutors, etc. El nou parlant té aquí molt de camp per córrer. Ho pot fer de manera senzilla “I després... I després... I després...” o més complexa, fent avançar el discurs amb destresa i interès. Tot seguit es presenta un reguitzell de motors de conversa que estiren de la llengua perquè algú ens faci cinc cèntims d’una història.

En quines ocasions [demaneu el full de reclamacions]? Alguna vegada us ha passat que [us heu adormit en un mitjà de transport]? Recordeu alguna anècdota sobre [gent que cau o fa el ridícul]? Ens expliqueu què vau fer quan [us van donar un títol important]? Us ha succeït mai [que us hàgiu perdut]? Heu estat mai testimonis [d’un accident de cotxe]? Algun cop deveu haver [fet o sentit que feien alguna broma pesada]. Ens n’expliqueu una? Sabeu algun acudit [sobre metges i malalts]? Com va començar [l’afició per alguna activitat artística]? Coneixeu històries [de bruixes o de fantasmes]? Ens expliqueu qui va ser i què va fer [algun personatge de la família o del poble]? Etc.

Entrem en un discurs que pot ser més elaborat. Aquí les persones verbals solen ser les primeres i les terceres i els temps ben diversos segons el punt del passat en què se situïn els episodis. Els verbs a usar són variadíssims, els pronoms febles combinats hi apareixen sovint, les frases poden ser compostes i amb enllaços coordinants o discursius, i tot plegat dona ocasió de lluïment a qui hi posi una mica de gràcia i de suspens. Qui es veu capaç de comunicar una experiència seqüencial interessant té força camí fet en l’adquisició lingüística: domina ja el mode indicatiu, el de les realitats palpables, perquè s’ha exercitat en tots els temps verbals i perquè hi acumula, a més, els presents i els imperfets de la comunicació expressiva i descriptiva. I haurà reviscut experiències amb els companys: haurem, tots, con-viscut.

Conversa directora (som experts)                                                                                        
Uns i altres cooperem

La vida quotidiana és força reiterativa i acaba fent-nos experts en moltíssimes rutines, sistemes d’actuació, procediments, comportaments... Ens havíem equivocat força, però, finalment, sabem com haver-nos-les en molts temes habituals. Estem en disposició de col·laborar amb els altres per estalviar-los assajos infructuosos, i els aconsellem, advertim, suggerim, recomanem, instruïm, prevenim... Mireu com es podrien engegar converses que reclamin experiència i bon fer:

Què s'ha de fer [quan trobem un cotxe abandonat de fa temps]? Què s'hauria de fer perquè [la gent no llencés papers o burilles al carrer]? Hi ha algun secret [per mantenir una amistat]? Doneu-nos un consell [per no oblidar-nos de felicitar algú]. Expliqueu-nos exercicis bons [per eliminar la rigidesa muscular]. Què podem fer [perquè un nen s’acostumi a menjar de tot]? Ens aconselleu [tenir animals de companyia a casa]? Teniu alguna regla d’or [perquè treballar sigui una activitat agradable i positiva]? Si algú [estigués desanimat], li aconsellaríeu [escriure per desfogar-se]? És bo [menjar o beure aliments molt freds o molt calents]? Ens suggeriu alguna idea [per dormir sense malsons]? Etc.

Instruir és una funció comunicativa complexa, de registre més acurat, que reclama ordre expositiu, precisió lèxica i referencial, concisió i claredat. Aquí, a tota la competència que s’ha vist anteriorment, és menester d’afegir l’ús de perífrasis d’obligació, de conveniència o de possibilitat, comentar situacions condicionades o hipotètiques que reclamen subordinacions en subjuntiu, dominar les referències pronominals i, sobretot, saber copsar el grau de comprensió de qui escolta per tal de reprendre el discurs, si cal, amb més claredat i ordre. Quan un nou parlant pot instruir amb eficàcia, podem dir que gairebé no li cal res més; té molts recursos expressius i ha entrat en aquella zona discursiva que no reflecteix simplement la realitat, com fins aquí, sinó que la crea a partir de propostes generades per ell mateix. Crea discurs. I està demostrant que participa en la vida comuna. Instruint, coopera.

Conversa argumentadora (som intel·ligents)                                                                  
Uns i altres convenim

La vida també és pensament i cadascú de nosaltres va bastint un sistema jerarquitzat de valors i convenciments. Opinem i fem judicis de valor de fets, de sistemes, d’actuacions, d’idees... Ho fem, si cal, aportant raonaments i arguments de tota mena. Si hi ha controvèrsia, ens cal exercitar l’assertivitat per no convertir la conversa en un debat encès, que no és l’objectiu de les trobades amicals. A continuació hi ha algunes tipologies de pregunta per encetar diàlegs d’opinió.

Com valoreu [la música, el silenci i el soroll]? Per què creieu [que la televisió no ha suplantat la ràdio]? Esteu d’acord amb això: [“On hi ha un televisor engegat hi ha algú que no llegeix”]? Diuen [que una imatge val més que mil paraules]. Vosaltres, què en penseu? És un fet [que el nombre de gent obesa augmenta]. Podríeu explicar per què? A què és degut [que les persones visquin més anys que abans]? Veieu bé [que hi hagi casinos per guanyar-ho o perdre-ho tot en un moment]? Considereu correcte [el temps destinat als anuncis en televisions i ràdios]? Com és que [hi ha pocs homes es dediquin a fer puntes al coixí]? Quins arguments hi ha [per refusar la pena de mort]? Què n’opineu, [de l’escalfament de la Terra]? Etc.

Quan la conversa deriva cap a l’argumentació, les intervencions poden ser més llargues i estructurades, amb frases coordinades i subordinades que necessiten connectors lògics i amb ús de terminologia conceptual molt diversa. Tot plegat comporta que la persona intervinent aconsegueixi una sincronia no gaire fàcil entre l’aparició contínua d’idees a la ment i el proveïment àgil, gairebé automàtic, de paraules que les converteixin en discurs parlat, intel·ligible. Com és evident, tant aquest tipus de diàleg conversacional com l’anterior són molt més idonis per a persones que ja tenen facilitat expressiva i descriptiva o narrativa, i no tant per a les que comencen a practicar.

Resumint. Potser els conversadors, després de començar un tipus de conversa, derivaran cap a formes de comunicació que no estaven previstes en aquell moment. Si tals formes són més simples discursivament, cap problema. Si no, podran succeir dues coses: que se’n surtin lingüísticament prou bé i... endavant!, o que s’adonin que experimenten dificultat; aleshores recorreran a una altra pregunta, que els re-situarà al punt inicial en el qual podran ser conscients tant d’allò de què parlen com de la manera com ho fan, la millor manera d’avançar.

Si fem excepció de la primera proposta, la de la conversa ‘telegràfica’, totes les altres poden ser generades pels mateixos participants, nous parlants, sense la direcció o moderació de cap monitor: n’hi ha prou que el grup de conversa (d’un màxim de quatre o cinc components) disposi de les preguntes pertinents, que algú d’ells les llegeixi i entre tots les comentin. La persona que guia la sessió de conversa hi és principalment per estar atenta al desenvolupament general, ser model de llengua i escoltar atentament els diàlegs per tal de felicitar encerts, suggerir millores, respondre dubtes i corregir errors.

En conclusió, és possible i factible aconseguir converses prou espontànies i alhora generades per preguntes que s’adeqüin al grau de domini lingüístic dels nous parlants. 

Jordi Esteban. Gener de 2019

---

[1] Tipotext, una tipologia de textos de no-ficció. Eumo editorial.

Oralitat i adquisició lingüística a Catalunya - 1 -

1. Oralitats i context sociolingüístic

Per fer nostra una llengua nova ens caldrà un esforç dirigit inicialment i principal a entendre els qui la parlen per poder així repetir i fer intents de comunicació, ben conscients dels errors que ens sobrevindran en pronúncia, assignació de mots i maneres de dir pròpies de la llengua que volem adquirir. I fer-ho en qualitat de ciutadans, de veïns o amics, o d’alumnes. La constància a escoltar i correspondre a les interlocucions tot carregant pacientment amb les atzagaiades pròpies de tot novici ens faran ser uns nous parlants cada dia un xic més genuïns. Serà també una llengua ‘nostra’ perquè amb ella podrem expressar tot el que fem amb la pròpia, la primera. És evident que tot aquest procés l’haurem d’acompanyar d’un altre esforç metòdic: aprendre a llegir i a escriure sense incorreccions i amb una sintaxi idònia. I l’apropiació de la nova llengua serà aleshores total, de quatre habilitats.

On i de quina manera podríem practicar l’oralitat? N’hi ha algunes que poden prescindir del contacte directe i presència física dels parlants autòctons: podríem passar hores davant la televisió, veure pel·lícules en versió original, llegir llibres de lectura fàcil mentre escoltem el text gravat digitalment, etc. No és cap mala idea. Hi ha molta gent que ho ha fet així i amb èxit.

A banda de les propostes ‘solitàries’, podríem disposar de tres entorns de pràctica oral per gaudir del suport explícit de bons parlants de la llengua que volem aprendre. La primera, com a ciutadans, amb les persones que ens trobem des que ens llevem fins que tornem a casa: el cobrador de l’autobús, el venedor de diaris, la metgessa, l’industrial que ens vol vendre un producte, el policia que ens informa... La segona, com a veïns o amics, amb les persones que es brinden a tenir moments o estones de conversa amb nosaltres, senzillament empesos per l’empatia, la simpatia, la cordialitat... La tercera, com a alumnes, amb el professor o la professora que ens presenta jocs de rol o activitats ben pensades amb les quals consolidarem tal rutina comunicativa, tal estructura sintàctica... L’oralitat d’acció, la de relació i la d’aprenentatge.

Ara fixem-nos en l’entorn sociolingüístic en què ens trobem quan volem iniciar-nos en una nova llengua. Som en un territori on la llengua principal i per defecte és la que volem aprendre? Cap problema: ens podríem estalviar, grosso modo, les dues oralitats finals i quedar-nos només amb la primera, la de l’acció. Passarem el dia envoltats de la ‘nova’ llengua i empesos a correspondre amb ella als que ens la parlen. En poc més de cinc o sis mesos, si hi posem atenció, tindrem un nivell suficient per considerar que aquella llengua ja és, també, la nostra: podem dir-nos a nosaltres mateixos sense gaire dificultat. Interioritzarem rutines de comunicació i haurem practicat la immensa majoria d’exponents lingüístics que hi apareixen. Segur que haurem tingut força estones de conversa col·loquial on el que sentim, el que coneixem, el que recordem, el que dominem i el que sabem s’hi ha fet present i hem pogut expressar-ho. Què més volem? Home, si volem perfeccionar-nos i ser més competents, és evident que ens serà molt útil assistir a cursos per comprendre o exercitar de manera estructurada allò que hem anat aprenent de forma intuïtiva.

I si vivim en un territori on la llengua que volem aprendre està absent o és minoritària pel que fa a usos socials, laborals o culturals? És evident que ens caldrà practicar les tres modalitats. Com a ciutadans, si aconseguim que ens parlin la llengua que volem aprendre, podrem anar practicant, amb penes i treballs, les rutines de comunicació més habituals. Si tenim la sort de connectar amb veïns o amics disposats a ajudar-nos de manera més o menys contínua o freqüent, podrem avançar moltíssim, gairebé tant com l’aprenent que viu immers en un entorn de plenitud lingüística com l’esmentat abans. Perquè la conversa col·loquial és cert que té rutines i fórmules, però, sobretot, activa una gran varietat de maneres de dir relacionades amb allò de què s’hi parla: del que sentim, del que coneixem, del que recordem, del que sabem fer i del que pensem. Quanta gent ha après una llengua perquè ha estat convivint amb parlants, encara que l’entorn no l’ajudés especialment! És evident que l’oralitat d’aprenentatge en una aula, en aquesta situació, és molt aconsellable per tal de suplir amb jocs de rol el que no s’aconsegueix amb l’acció real: ve a ser com si un jugador de futbol no tingués ocasió de jugar partits de competició, però treballés força en tots els entrenaments: seria, segur, un bon jugador, però sense exercir i perdent fàcilment la motivació.

El primer entorn, màxim facilitador de l’adquisició de la llengua, correspon a situacions com les de l’estranger que va a viure a Espanya, a França, a Anglaterra, al Marroc... S’immergirà en la llengua. No li caldrà cercar espais de conversa perquè ja se’ls trobarà en qualsevol moment: la vida ciutadana forneix de múltiples ocasions a qui té interès a practicar la llengua. Mireu què passa amb tants i tants alumnes d’anglès que han acabat la secundària i només han tingut ocasió d‘accedir a l’oralitat d’aprenentatge: si volen acabar dominant l’idioma, han d’immergir-se en un entorn anglès, un summer school, una estada al Regne Unit, etc. 

El segon entorn és propi de llengües minoritzades. En aquests territoris el nou parlant ha de fer esforços molt més persistents per imbuir-se de llengua apresa. Aquí la conversa expressament buscada amb parlants nadius és fonamental, ja que és molt difícil que obtingui a l’aula allò que s’hauria de trobar al carrer, si no són aules molt especials, d’un màxim de sis o set alumnes i on als exercicis i pràctiques metòdiques de llengua s’hi afegeixen interlocucions constants entre ensenyant i aprenents: converses espontànies, informals, col·loquials que donen vida real a la llengua.

En conclusió i atenent-nos a la situació del català a Catalunya: si actualment volem que la llengua catalana creixi en vigor social, hem de trobar maneres perquè les persones que s’hi vulguin acostar trobin, no solament ofertes de proximitat per fer un aprenentatge organitzat i formal, sinó també i sobretot propostes d’activitat conversacional freqüent entre vells i nous parlants: parelles lingüístiques per a qui ja pot comunicar-se bàsicament, grups de conversa adaptats a perfils diversos de competència, clubs de lectura fàcil, inclusió en activitats de participació activa i de densitat oral espontània com ara castellers, grups de teatre, de música, d’esport...

Els grups de conversa que promovem des de la CAL, inclosos en el projecte xerrem junts, són una mostra d’aprenentatge no formal a través de l’oralitat de relació esmentada. Els voluntaris dels grups estan equipats amb uns materials adaptats a diferents perfils de competència i amb metodologies centrades en la comunicació interpersonal lliure, respectuosa de la intimitat i engrescadora; no els cal cercar gaires recursos per emplenar unes sessions en què qui més parla són els ‘xerraires’. Expressió, reflexió i impuls de l’ús són les tres accions que hi promouen els guies que animen la conversa. La filosofia bàsica del projecte és la posada en acció de les cinc fonts de comunicació humana: l’exteriorització del que sentim, la descripció del que coneixem, la narració del que recordem, l’explicació del que sabem fer i el comentari del que opinem. Una filosofia fonamentada en estudis sobre textos de no-ficció duts a terme per especialistes[1] i en l’anàlisi universitari de factors que incideixen en la voluntat de parlar una llengua apresa.[2]

Portem onze anys de realització del projecte. Considero que la proposta és tan necessària i sòlida com ho són les parelles lingüístiques, els clubs de lectura i altres iniciatives que van en aquesta direcció (Cercles de conversa, projecte Aprenem, proposta d’alfabetització Oralpha en català, etc.). Voldríem que les administracions se’l fessin seu per tal de presentar-lo al conjunt de la població com una oferta potent d’inclusió i adquisició lingüística, de cohesió social i de creixement de la consciència de pertinença al país. Biblioteques, centres i casals cívics, escoles d’adults, equipaments municipals... Podríem curullar el país d’espais de trobada i comunicació en català. Hi ha població interessada a parlar-lo. Hi ha prou espais públics per ocupar. Hi ha prou gent voluntària i a punt de formar-se i guiar grups. Hi ha metodologia contrastada. Només ens cal voluntat i recursos.

Acabo citant el meu benvolgut amic, Jesús Tuson, que fa poc més d’un any i mig ens va deixar: «Les llengües, en la realitat de debò, s’aprenen per immersió, lligades a les circumstàncies ordinàries de la parla; és a dir, a la conversa. I no hi ha cap altre mètode més eficaç que aquest: llançar-se a un mar en què, de ben segur, mai ningú no s’ha ofegat.»[3]

Jordi Esteban, gener de 2019

---

[1] Tipotext, una tipologia de textos de no-ficció. Eumo editorial.

[2] Conceptualització de la voluntat de comunicar en una L2: un model situacional de confiança i afiliació en L2. Peter D. Macintyre et alii.

[3] Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula