Deler extensiu i compromís intensiu de les llengües

 La in-tensió catalana

Les llengües d’estats amb història d’ambicions colonials estan passant avui al rang de globals atès el gran nombre de parlants que van aconseguir. No en són gaires perquè en les relacions globalitzants no tindria sentit usar-ne moltes: no és viable, per exemple, una pàgina web amb opcions a deu o quinze idiomes, ni tampoc la carta d’un restaurant en una ciutat cosmopolita redactada en moltes llengües. Per això, les llengües que no van tenir ocasió d’expandir-se no entren en aquest club mundial.

En aquest món globalitzat que ha arribat per quedar-se, les llengües extensives, si prescindim del que succeeix a la terra on són originals o colonitzades, s’estan utilitzant de manera principalment funcional: serveixen per fer-se entendre, però moltíssima de la gent que les sap parlar no les utilitza per comunicar-se en conversa col·loquial, amistosa, o si ho fa, descobreix que no acaba de dir-se a si mateix o d’expressar el que vol dir com ho faria amb la seva.

Naixem en una terra i parlem la nostra llengua, que és la que fa més transparent el que som i el que volem dir els que hi vivim, perquè la portem a les entranyes, perquè va carregada d’història del nostre tros de món i és la que cultiva artistes de la paraula on llueix d’allò més. Les llengües de les terres del planeta no es poden perdre en aquests moments de dèria globalitzadora. Què s’hi pot fer? Si a les llengües amb deler extensiu els va bé la inèrcia del poder i no els cal fer res, a les que no són poderoses i la globalització les converteix en subordinades els cal el compromís intensiu. A més ex-tensió de les grans, més in-tensió de les locals.

La in-tensió lingüística consisteix a parlar sempre una llengua dins la terra on ha fet nació i convidar-hi a qui vulgui fer-hi arrels. Si ho fem, quan arribi el temps de decantació local, el de posar els valors del tros davant dels del món gegantí, haurem salvat la llengua i... la humanitat; haurem fet el camí, per sort ineluctable, que ens portarà a ser un món de pobles per damunt d’un món d’estats. Un món d’enteses en lloc d’un món de guerres. I això no queda lluny; l’altre dia, parlant amb una dona quebequesa em deia: “Nosaltres no parlem pas francès, per més que ho diguin a França. Nosaltres parlem québecois!”. Entesos.

A Catalunya ens correspon, doncs, assumir la responsabilitat social lingüística. No sé pas qui podrà aconseguir-ho, però cal que ens traguem de dins del cervell aquella ordre implantada amb força pel franquisme que ens impel·leix instintivament a parlar castellà en un tres i no res, per ser cortesos?, per ser educats?, per ser polits?

Si l’altre no viu aquí i hi és de pas, no cal que ens hi mirem tant, però si no, quina raó hi ha perquè no li parlem el que és d’aquí? Que no viu aquí? Que se n’ha d’estranyar que hi parlem? Qui ens podrà treure del cap aquest tumor mortal per a la llengua del país? Estareu amb mi si us dic que s’haurien de multiplicar els Tallers per la llengua d’en Ferran Suay?