Entitats socials i d'acollida lingüística

 

 

Entitats socials i d’acollida lingüística

 La dominància lingüística, a Catalunya, no és catalana. El castellà és la primera llengua que centra l’atenció de qui arriba al país d’altres indrets del món. Ho és per motius que tots sabem i que parlen de desprestigi i acció ensorradora del català per part dels governs espanyols, de desistiment de bona part de la població catalana, de minoració davant les llengües ‘globalitzants’, de pressió demogràfica, de fluixedat en l’aplicació de normes legislatives, etc. Fer girar la tendència és una tasca feixuga i llarga i incumbeix tant als governs com a la  societat civil i a les persones individuals. Hi hem de posar el coll uns i altres.

Hi ha moltes de les persones arribades no fa gaire a Catalunya que entren a formar part d’entitats socials, sigui com a sòcies, components orgàniques o usuàries habituals de serveis que s’hi ofereixen. Els qui hi porten la batuta s’adonen que sovint aquestes persones no s’expressen en català perquè no l’entenen o perquè no el saben parlar. És tasca nostra, com a membres de l’entitat introduir-les en la nostra llengua i no canviar-la de manera immediata; escoltar atentament Ferran Suay, que parla dels efectes de la submissió lingüística, ens faria molt de bé ( https://www.youtube.com/watch?v=n_NLVODgWZw ). O llegir l’explicació sobre l’estrès lingüístic a https://www.youtube.com/watch?v=OMEgkPXvdq8

Els entesos ens diuen que els factors que influeixen en la decisió d’una persona perquè adopti una nova llengua són: el domini bàsic, l’autoconfiança i la inclusió social. Com que en els casos de les persones que es mouen a les nostres entitats el tercer factor ja el tenen a mà, si encara no tenen prou coneixement ni prou autoconfiança per parlar català, convé atendre-les de manera més compromesa que la que es demana a la població en general.

Cada entitat té el propi tarannà i maneres de fer. El més important, al meu entendre, és que cadascuna d’elles hagi establert o estableixi algun protocol adequat a l’estil de l’entitat per atendre les persones que hi arriben sense coneixements de català, de manera que amb l’estada assoleixin, no sols els objectius de les activitats, sinó també un domini lingüístic i una seguretat decisives per a ser-ne nous parlants. Hi ha diverses formes de fer-ho real: aquella parella que fa mentoria, acompanyant-los i assessorant-los, aquella altra persona voluntària per la llengua que crea conversa duradora, etc.

La Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) amb el projecte Xerrem Junts pot crear, dins l’entitat i amb la seva cooperació, grups de conversa molt inicial per a les persones amb dificultat de comprensió. El podeu veure a http://www.cal.cat/projecte/projecte-junts/ . Som a la vostra disposició.

 

 

 

 

Prescindibles i imprescindibles

 

Humans prescindibles i imprescindibles

 Tots recordem pel·lícules amb presoners rapats i amb un número estampat al braç o al front, amb pijama de ratlles i col·locats en fila davant d’un guàrdia que els dona ordres severes amb una veu malagradosa i amenaçant. Persones de les quals havien desprès tots els trets personals, fins i tot el nom; individus que passaven a ser sobrers del tot perquè podien ser abatuts d’un tret allà mateix sense miraments. Deshumanització total.

Sabem que encara avui a les escoles hi ha nois i noies que són mirats de cantó i no de front per engegar conversa, i, en tot cas, sempre per rebre grolleries feridores dels companys; amb el nom sovint canviat per un malnom. També, com els presoners, amb la sensació ben real de ser prescindibles per a la resta de l’aula. Deshumanització.

En clar contrast, avui podríem referir-nos  a un grapat de gent que s’ha fet famosa a les xarxes de comunicació; en sabem el nom i el cognom, ens els mirem i escoltem tot fent que se sàpiguen importants, imprescindibles.

Els humans, des d’Adam i Eva fins a l’últim nadó d’avui, per viure dignament necessitem experimentar, sovintejades, les tres coses: ulls que ens mirin directament als nostres ulls, paraules inclusives que ens anomenin i gestos que confirmin que som de la colla.  El cau familiar, la colla d’amics, els veïns freqüentats de l’edifici o del bar, els companys de feina que són companys, la gent amb qui xerrem a l’entitat, tots ens fan humans. Saludem, parlem i, si ens n’anem, sentim el càlid “Fins aviat” que anuncia la tornada. Compartim humanitat i això ens omple.

El llibre “En defensa de la conversación” de Sherry Turkle parla del valor fonamental de la conversa cara a cara avui dia, quan tan sovint queda reservada al mòbil, la tauleta o el portàtil. Us el recomano. El llibre per a l’ensenyament secundari “Habitem-nos” (i no evitem-nos!) de Maria Clapés ofereix bons guions de conversa entre adolescents. Actualment hi ha molta necessitat de conversa directa i inclusiva. Entre o amb la gent gran, la gent adulta, la gent jove, els adolescents...

Les persones acabades d’arribar a la terra catalana experimenten aquesta triple necessitat amb un to més punyent encara per l’absència sobtada d’ulls familiars, de paraules amb ressò íntim i de llocs on ser algú a qui s’espera. I és més punyent encara quan són enmig de l’infern de resoldre les primeríssimes necessitats de documentació, menjar, habitatge o feina.

El projecte Xerrem Junts de la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana) vol afegir-se a les múltiples iniciatives d’acollida que tenen la triple funció de reconeixement, comunicació i participació com a part essencial dels objectius que els impulsen. El nostre projecte crea espais de comunicació en català entre persones que el parlen i altres que el volen parlar. No un dia, ni dos, ni vint, sinó un temps indefinit que faciliti convertir el grup en colla, familiaritzar-se en la nostra llengua, adquirir autoconfiança per parlar-la, saber-se part d’aquest país i, dins d’aquests objectius, compartir la humanitat que uns i altres portem dins i que activem amb els ulls, la paraula i el convit. A la vostra disposició a www.cal.cat

El català, vincle social i pont entre llengües i cultures

 

El català, vincle social i pont entre llengües i cultures

 

Els fills estudien la llengua dels pares i els pares fan seva la llengua del país.

 

A Catalunya s’hi poden sentir més de tres-centes llengües, la majoria amb pocs parlants i algunes de més escampades. Totes amb la població força dispersa. Quan els parlants d’una d’elles volen que els fills nascuts aquí creixin i es mantinguin en un bon domini de la pròpia llengua, oral i escrit, i coneguin la història i la cultura de la terra d’on provenen s’organitzen i munten espais comuns en temps extraescolar per aplicar-hi recursos didàctics i acomplir els objectius. Al meu barri de Sants he conegut tres experiències d’aquesta mena amb col·lectius xinesos, ucraïnesos i amazics. No és tasca fàcil si pensem en la dispersió territorial dels parlants, l’accés a materials adequats, la fatiga dels pares, la cerca de professorat ad hoc, la disponibilitat d’equipaments idonis i l’esforç dels nois i noies que ja van carregats de deures.

A Sants, de fa més de deu anys, gent d’una d’aquestes comunitats, la ucraïnesa, els dissabtes convoca pares, mares i fills en edat escolar, que sovint venen de lluny, per avançar en competència i coneixement. Celebren el principi i final de curs amb actes solemnes que donen categoria a la iniciativa. I fan una cosa que és el motiu d’aquest article: proposen als pares i mares que, mentre són a l’espera que els fills aprenguin més ucraïnès, es trobin amb gent nascuda aquí que els iniciï en el català i els ofereixi conversa col·loquial mentre es fa intercanvi cultural.

Hi ha un fil invisible que els dissabtes uneix íntimament les persones d’ambdues llengües: el convenciment que en entorns on la llengua no és majoritària només la voluntat d’usar-la farà que es mantingui viva, i que la vida de la llengua s’alimenta del fet de compartir humanitat. Sobretot, fent conversa col·loquial. Crec que és un fil importantíssim que va en benefici de les llengües residents a Catalunya i també de la catalana, que serveix de vincle per a totes i de pont entre totes per l’entesa intercultural.

No conec l’extensió que té la iniciativa per part de les comunitats lingüístiques que viuen a Catalunya d’arromangar-se per mantenir la pròpia llengua i cultura. Ni conec si és compartida per altres col·lectius catalans l’experiència que nosaltres, gent de la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana) duem a terme amb un projecte de foment de l’ús del català mitjançant la conversa (1). Fruit d’aquests anys de col·laboració Catalunya-Ucraïna tenim el convenciment que convé reconèixer la tasca d’aquestes comunitats, que cal que les administracions els donin suport i que conjuminar l’aprenentatge de la llengua catalana amb aquesta iniciativa és una idea digna de ser multiplicada: fa créixer el coneixement, l’estima i l’ús de la nostra llengua i de les que conviuen a Catalunya.

Jordi Esteban

 

(1) Projecte Xerrem Junts (https://www.cal.cat/projecte/xerrem-junts/)

 

 

Rotllana rialla i taleia

 

Rotllana, rialla i taleia[1]

 

Tenim moltes ocasions de trobar-nos junts, els humans, per fer coses plegats. A les aules s’hi apleguen mestres i alumnes amb una taleia definida, la d’ensenyar i aprendre un munt de coses a bon ritme. A l’entrada de l’edifici s’hi reuneix la comunitat de veïns per resoldre temes que els incumbeixen. Dins l’entitat social uns quants socis envolten una taula i preparen una campanya, la seva taleia de cada any. El dia 11 de setembre una gentada es concentra al carrer amb càntics i crits de llibertat. Una tarda de diumenge les grades del camp de futbol s’atapeeixen d’aficionats d’un i altre equip. Els divendres els cantaires de la coral s’arrengleren per veus i assagen nous càntics. Tot això ho fem, la gent, perquè som estudiosos, veïns, compromesos socialment, ciutadans de Catalunya, seguidors delerosos d’un equip que ha de guanyar, aficionats al cant... i moltes coses més, la majoria de les quals activem en companyia d’altres.

 

La satisfacció humana més pregona rau en experimentar, alhora, la companyia d’iguals —la rotllana—, la confluència de sentiments —la rialla i el plor— i la cooperació en un quefer que ens mou —la taleia. Som veritablement vius quan formem part de la colla, sentim el plaer de ser-hi i fem pinya per assolir metes. És la riquesa autèntica, per damunt de la material tal com se’ns diu des de terres africanes.  La vida de família n’és el prototip, la base, i les colles d’amics amb delit de trobar-se i compartir, un model elemental, claríssim.

 

Als exemples de trobada descrits, els components de la satisfacció hi fan cap, ara uns, ara altres, i ho fan amb més o menys intensitat. En uns, les metes a assolir —les taleies— són primordials per damunt de la igualtat i l’empatia: l’aula, la reunió de veïns, l’engegada de la campanya, etc. En altres el riure i el patir són primordials: l’hora i mitja de partit, la manifestació, la festa d’aniversari, etc. I en uns altres encara, és el fet d’estar units el que dona més força a la colla: el grup coral, l’associació de gent amb problemes de mobilitat, etc.

 

Si hi ha metes rellevants a assolir, amb impacte social, com més espontani és el vincle i més lliure de condicionants, l’experiència és més pregona, més sòlida, amb més capacitat de resiliència en cas de contratemps o adversitat i amb més garanties d’arribar on es volia anar. Però quan el grup que es mou amb convenciment i empatia queda inclòs en una estructura pública, amb un seguit de condicionants que l’encotillen, hi ha tendència a quedar-se amb allò més extern de la tasca que es duu a terme i perdre’n l’esperit amb què es va iniciar. Tenen perill de difuminar-se. Poden acabar essent fàcilment programes més o menys oficials, cossos perfectes sense gaire ànima, on la meta es desvincula a poc a poc de la il·lusió compartida. Ho he vist al llarg de la meva vida. Potser estan bé, però no motiven.

 

Som en un temps que ens calen rotllanes i empaties per assolir taleies importants, socials, polítiques, culturals, antropològiques, econòmiques, etc. Hi ha grans canvis a la vista.  Tot això ho hauríem de tenir clar per damunt de preses de partit. No podem deixar que els mòbils, les pantalles i els televisors —i a la rebotiga, els corrents forts d’armilla i els predicadors contra la diversitat, la llibertat, la independència— ens falsegin la rotllana amb el nombre de gent que ens segueix, l’empatia amb el nombre de m’agrada que acumulem, i la taleia consumint tot allò que ens endossen per tal de viure, diuen, còmodament i feliç. Hem de descobrir millors maneres de viure i la prova del cotó són, al meu entendre, aquests punts centrals de la satisfacció humana: fer colla, estimar-se i treballar.

 

 

---

[1] Taleia: ocupació, treball, etc., en què hom esmerça assíduament, sol·lícitament, la seva activitat.