Rotllana, rialla i taleia[1]
Tenim moltes ocasions de
trobar-nos junts, els humans, per fer coses plegats. A les aules s’hi apleguen
mestres i alumnes amb una taleia definida, la d’ensenyar i aprendre un munt de coses
a bon ritme. A l’entrada de l’edifici s’hi reuneix la comunitat de veïns per
resoldre temes que els incumbeixen. Dins l’entitat social uns quants socis envolten
una taula i preparen una campanya, la seva taleia de cada any. El dia 11 de
setembre una gentada es concentra al carrer amb càntics i crits de llibertat. Una
tarda de diumenge les grades del camp de futbol s’atapeeixen d’aficionats d’un
i altre equip. Els divendres els cantaires de la coral s’arrengleren per veus i
assagen nous càntics. Tot això ho fem, la gent, perquè som estudiosos, veïns,
compromesos socialment, ciutadans de Catalunya, seguidors delerosos d’un equip
que ha de guanyar, aficionats al cant... i moltes coses més, la majoria de les
quals activem en companyia d’altres.
La satisfacció humana més pregona
rau en experimentar, alhora, la companyia d’iguals —la rotllana—, la
confluència de sentiments —la rialla i el plor— i la cooperació en un quefer
que ens mou —la taleia. Som veritablement vius quan formem part de la colla, sentim
el plaer de ser-hi i fem pinya per assolir metes. És la riquesa autèntica, per
damunt de la material tal com se’ns diu des de terres africanes. La vida de família n’és el prototip, la base,
i les colles d’amics amb delit de trobar-se i compartir, un model elemental, claríssim.
Als exemples de trobada descrits,
els components de la satisfacció hi fan cap, ara uns, ara altres, i ho fan amb
més o menys intensitat. En uns, les metes a assolir —les taleies— són
primordials per damunt de la igualtat i l’empatia: l’aula, la reunió de veïns,
l’engegada de la campanya, etc. En altres el riure i el patir són primordials: l’hora
i mitja de partit, la manifestació, la festa d’aniversari, etc. I en uns altres
encara, és el fet d’estar units el que dona més força a la colla: el grup
coral, l’associació de gent amb problemes de mobilitat, etc.
Si hi ha metes rellevants a
assolir, amb impacte social, com més espontani és el vincle i més lliure de
condicionants, l’experiència és més pregona, més sòlida, amb més capacitat de
resiliència en cas de contratemps o adversitat i amb més garanties d’arribar on
es volia anar. Però quan el grup que es mou amb convenciment i empatia queda
inclòs en una estructura pública, amb un seguit de condicionants que l’encotillen,
hi ha tendència a quedar-se amb allò més extern de la tasca que es duu a terme
i perdre’n l’esperit amb què es va iniciar. Tenen perill de difuminar-se. Poden
acabar essent fàcilment programes més o menys oficials, cossos perfectes sense
gaire ànima, on la meta es desvincula a poc a poc de la il·lusió compartida. Ho
he vist al llarg de la meva vida. Potser estan bé, però no motiven.
Som en un temps que ens calen rotllanes
i empaties per assolir taleies importants, socials, polítiques, culturals,
antropològiques, econòmiques, etc. Hi ha grans canvis a la vista. Tot això ho hauríem de tenir clar per damunt
de preses de partit. No podem deixar que els mòbils, les pantalles i els
televisors —i a la rebotiga, els corrents forts d’armilla i els predicadors contra
la diversitat, la llibertat, la independència— ens falsegin la rotllana amb el nombre
de gent que ens segueix, l’empatia amb el nombre de m’agrada que
acumulem, i la taleia consumint tot allò que ens endossen per tal de viure,
diuen, còmodament i feliç. Hem de descobrir millors maneres de viure i la prova
del cotó són, al meu entendre, aquests punts centrals de la satisfacció humana:
fer colla, estimar-se i treballar.
[1] Taleia: ocupació, treball, etc., en què hom esmerça assíduament,
sol·lícitament, la seva activitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada