dissabte, 19 de desembre del 2015

Mares i pares d’infants i adolescents nouvinguts. Adquisició lingüística, cohesió i coneixement del país dins l’escola dels fills.

A partir dels contactes amb centres educatius, observo que hi ha moltes escoles a Catalunya que assumeixen amb responsabilitat i decisió la tasca d’atendre un nombre molt significatiu, si no majoritari, d’infants procedents de països amb cultures tan riques com la nostra, però també i sovint tan distants de nosaltres pel que fa a referents socials, ideològics, ètics, religiosos, etc.

Penso en els pares i mares d’aquests infants i adolescents. La gran majoria està fent esforços incomptables per assentar-se, ells i els fills, en un entorn nou, desconegut, competitiu, sovint en contrast amb les pròpies vivències i algun cop, clarament advers.

Les mares, i alguns pares, acompanyen els nens petits a l’escola i també els recullen. Les que tenen assumit que la formació en la infància és el millor aval per a la vida adulta, que és la gran majoria, deuen patir per no poder donar-los suport a causa de la impossibilitat de comprensió i d’expressió en la llengua dels docents i pel desconeixement de les normes socials que regeixen la seva relació i implicació amb  l’escola. Les dues coses, a més, les porten a no contactar amb altres pares i mares del  mateix centre que viuen aquí de fa molt més temps i que també hi tenen fills.

Faig referència, sobretot, a famílies amb pocs recursos que viuen en zones urbanes. Una resposta excessivament simple i inoperant és la de demanar a aquests pares i mares que vagin a l’escola d’adults a rebre formació instrumental bàsica si no la tenen, o al Consorci per a la Normalització Lingüística per iniciar-se en el coneixement del català, si poden llegir i escriure encara que sigui amb treballs. Són les dues úniques ofertes institucionals i portades per professionals a què poden tenir accés i les dues tenen característiques que fan que la captació d’alumnes sigui molt exigua o nul·la: la socialització fràgil i precària de molts pares i mares impossibilita que puguin atendre una necessitat que forçosament consideren secundària atesos els esculls que han de superar dia a dia sobre temes inajornables com la feina, el lloc de residència, l’habitatge, la regularització documental, etc. Ni tenen temps per dedicar-s’hi, ni es veuen sovint amb cor de desplaçar-se a zones de la vila que desconeixen, ni tenen consciència, molts d’ells,  que la formació continuada sigui un dret i una oportunitat normal entre els adults.

Jo considero que la resposta passa pel voluntariat, per la proximitat i per la mateixa escola. Pel voluntariat, atès que la formació bàsica i lingüística finançada amb diners públics no pot ser duta a terme per un personal laboral que es dediqui a tres, cinc o set persones únicament, que són les que generalment acaben formant part dels grups organitzats a les escoles. Per la proximitat, atès que sovint aquestes persones només es veuen amb cor de relacionar-se amb un entorn molt reduït. Per l’escola, perquè és el punt on són cada dia, amb els fills, amb la mestra o el mestre que els parla, amb la directora que els va rebre el dia de la inscripció, etc.

Cal que hi hagi projectes de voluntariat que facilitin l’adquisició de la llengua, promoguin la bona relació intercultural, resolguin dubtes de pares i mares sobre l’educació i el procés escolar dels seus fills i difonguin el coneixement del país entès com a petit país: el del barri o del poble on viuen.

De tots aquests aspectes, el de la llengua és el que requereix més preparació. També el que demana més esforç entre uns i altres: esforç dels pares i mares que volen comprendre i parlar una mica de català per resoldre aspectes molt vitals; esforç de les persones voluntàries que han de guiar-los en aquest camí d’apropiació lingüística amb una actuació adequada, rendible i engrescadora i que s’hauran de formar per acomplir la seva tasca, i esforç de la direcció, del professorat i de l'AMPA per encoratjar els aprenents reconeixent la seva dedicació a l’aprenentatge, recuperant els que s’abstinguin i fent que a l’escola se’n faci ressò.

Dels tres esforços, el de les persones voluntàries és el que reclama més atenció si es vol que el projecte no es dilueixi, perquè comporta, a més d’un domini suficient del català parlat, una consciència plena d’estar actuant amb persones adultes i no amb infants (vegeu la carta a qui ha d’ensenyar a persones adultes: http://goo.gl/6QbQHo )  i una metodologia efectiva pel que fa a la comprensió i expressió de la llengua.

No sé si hi ha gaires projectes pensats per a aquest perfil de persones adultes. Han de ser projectes que no excloguin la gent que no pot llegir ni escriure, que parteixin d’exponents lingüístics molt usuals i bàsics en les converses de relació social i que facilitin recursos i estratègies vàlides per a aquesta tasca a les persones que fan de guies.

El tracte de persones adultes i la metodologia adequada a les necessitats d’aquests pares i mares requereixen formació, acompanyament inicial i seguiment per part de qui promogui el projecte. Sense això, el fracàs està servit d’antuvi.

Sóc responsable del projecte Junts de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana), que s’ajusta a aquestes condicions i necessitats perquè ha nascut justament com a resposta a demandes individuals i col·lectives en entorns amb persones vingudes de fa poc temps i amb precarietats de tota mena. El podeu veure al web de la CAL (www.cal.cat/campanyes-i-projectes). L’escassetat de recursos humans i materials ens impedeix de promoure’l directament; no tenim possibilitat de fer-nos càrrec de resseguir centres per mostrar-los la viabilitat i oportunitat del projecte, si és que això suposa gestionar-ne l’engegada (difusió, cerca de voluntaris, reunions amb els pares i els mestres, etc.). Tenim, però capacitat de formació, d’acompanyament inicial i de seguiment avaluador.

L’experiència de l’aplicació del projecte Junts a les escoles ha estat fins ara positiva quan s’han donat els tres components bàsics: interès i implicació del centre com a impuls inicial; guies conscients, ben formats i amb recursos, i pares i mares motivats per l’interès intrínsec d’una activitat productiva i cohesionadora, pel suport explícit i constant del professorat i de l’associació de pares i mares del centre, i per la constatació dels propis avenços.


El Departament d’Ensenyament, amb la col·laboració de la Direcció General per a la Immigració, estan engegant un projecte anomenat Llengua i socialització de les famílies en l’entorn educatiu que està centrat sobre aquestes mateixes bases. La CAL hi participa pel que fa a la formació dels voluntaris, la dotació de material (manuals, guies, blocs de notes i làmines) i l’acompanyament inicial dels grups. Desitjo que sigui un èxit. 

dijous, 17 de desembre del 2015

Cinc anys de taula intercultural a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

He participat com a representant de la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana) en la preparació i en la realització de la festa dels cinc anys de la Taula Intercultural del Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Va ser dissabte passat, dia 12 de desembre, al matí. Aquest és l'enllaç del reportatge fotogràfic fet per Sants3Ràdio:

Cohesió i convivència als nostres barris: aquest ha estat l'objectiu de la Taula. Cinc anys de trobades, reunions, projectes, jornades, taules rodones, activitats... que han comptat amb la implicació d'entitats d'aquí i de fa temps (Castellers de Sants, Artistes de Sants, CAL nacional amb seu a Sants, Òmnium Cultural de Sants, Stop Mare Mortum, etc.),  i d'aquí i vingudes d'arreu (Mèxic, Xina, Perú, Gahna, Pakistan, Marroc, República Dominicana, etc.).

Interculturalitat, és a dir, contactes constants, col·laboracions constants, sinergies constants entre els qui fem bategar aquesta part de la ciutat, vinguem d'on vinguem. I això tenint la llengua catalana d'amfitriona; en aquest anar i venir d'accions i converses el català ha estat actiu com a llengua de convit, de prestigi, d'oportunitat i de país. De convit, perquè no s'hi ha imposat, sinó que s'ha presentat des del començament per tal de dir: "Benvinguts a aquesta casa, que és casa de tots", de la mateixa manera que ens reben molts col·lectius quan, abans d'inciar la reunió, ens ofereixen un te i unes pastes. De prestigi, perquè parlant català transmetem valor, tot dient: "Us oferim el millor de casa nostra". D'oportunitat, perquè el coneixement i l'ús del català a Catalunya possibilita una participació plena i no parcial en la vida del país. De país, perquè és la d'aquí, la de Catalunya, la que ens identifica, de la mateixa manera identifica la llengua que sentíem parlar a la festa: manadarí, penjab, castellà, hebreu, etc. 

Tot això, fent camí entre tots. Un camí que ens ha d'allunyar de la mera coexistència de diversos i ha de fer créixer el contacte de proximitat entre uns i altres, crear formats de convivència que ens portin a iniciatives de participació per així, finalment, acomplir el compromís de fer entre tots, del nostre país, els Països catalans, un racó de món on no regni l'orgull excloent de ser res per damunt dels altres, sinó la satisfacció compartida de ser una col·lectivitat humana que viu amb dignitat en aquesta part del món que és fruit d'una història pròpia i d'una cultura comuna, veïna i cooperant d'altres parts del món i d'altres pobles, fruits d'històries i cultures pròpies. 

Aquests, entre molts d'altres, han estat els pensaments que han brollat dintre meu durant la festa.

dilluns, 7 de desembre del 2015

España, Meeting Point

Vet aquí un escrit per als meus amics i coneguts que viuen per les terres d'Espanya, i per a tothom que el vulgui llegir.

Soy catalán e independentista. He pensado siempre mucho en España: desde pequeño, cuando contrastaba las enseñanzas de la escuela con las explicaciones de mis padres, y de mayor, interesado por la historia. Considero que hay dos comportamientos de España que han sido muy iterativos durante siglos: la expansión y el rechazo. La expansión: la España de raíz castellana ha querido ser más grande, más extensa que la Península que la acoge. Ha querido ser imperial. Y el rechazo: ¡Árabes fuera! ¡Moriscos fuera! ¡Judíos fuera! ¡Republicanos fuera! Ha excluido las colectividades que no comulgaban con ella. ¿Por economía? ¿Por ideología? Tanto da. Ha sido así.
Hay una realidad de la Península ibérica que ha marcado la historia de los que vivimos en ella: nos han llegado pueblos y culturas desde los tres mares: del Mediterráneo por el este y por el sur, del Atlántico por el oeste y del Cantábrico por el norte. Nuestra Península ha sido recipiente de las principales culturas que discurren hoy por el mundo, que han cuajado ahí de una manera u otra (celtas, godos, musulmanes, judíos, franceses, americanos…). La Península ibérica es un mosaico de historias, culturas, lenguas, condiciones geográficas y climáticas totalmente diversas (Euskadi, Cataluña, Galicia, Andalucía, Castilla…). Nuestra Península continua hoy siendo un puerto de llegada de múltiples culturas y pueblos (en Barcelona se hablan hoy trescientas lenguas). Nuestra Península puede ser punto de encuentro de nuestro mundo. Meeting Point. Lo contrario de la expansión y el rechazo: la recepción del que viene y el aprecio a las tierras entre los Pirineos y el Estrecho.
¿Por qué no deja España de pensar en unidad férrea y sagrada y en pluralidades superficiales? ¿Por qué no se pone ya a pensar en diversidad auténtica (somos diferentes de verdad y estamos en el mismo recipiente de culturas del mundo) y sobre todo, en un proyecto común: ser uno de los principales Puntos de encuentro del mundo? Ofrezcamos —además de sol y playa— paisajes de pluriculturalidad auténtica, recursos de salud y descanso, experiencia técnica, sabiduría, acogida, convivencia, respeto y aprecio a la diversidad … Tenemos de todo esto y mucho. Muchísimo. Y de todo esto falta en medio mundo. Somos punto de encuentro turístico, es cierto. Pero hay que ser más. Punto de encuentro de técnicos de tanta experiencia agrícola e industrial como la que hay. Punto de encuentro de sabios de salud, de economía, de ciencia, de técnicas de todo tipo. Punto de encuentro de expertos en ciencias humanas y sociales. Etc. Etc.
¿Lo han pensado bien? ¿Han visto lo que nos ha dado la historia? ¿Han visto lo que somos unos y otros? ¿Admiten de verdad que la diversidad es una oportunidad y no una amenaza? ¿Han visto lo que podemos ser para el mundo? Yo creo que no, que no lo han pensado bien.
Soy independentista. Me genera ilusión. Me quiero marchar de una España que me genera disgusto, que ni me quiere como soy (lo escucho a menudo en la tele y la radio: uf! un catalán que habla, escribe y enseña catalán), que solo me acepta si no parezco catalán (como me ocurre cuando vengo a veros),  ni tampoco veo que en este siglo XXI quiera atar su arado a ninguna estrella que cuente con la inclusión y la diversidad. No soy político ni economista, ni ideólogo. Y quizá por esto no me hagan caso. Pero he querido mostrarles que yo sí veo una estrella y un arado para un futuro donde se elimine la palabra orgullo (que supone siempre despreciar a otros) y menudee el uso de la riquísima palabra satisfacción (que no impide que la tengan también los demás). Acepten la diversidad real. Quieran que seamos diversos. Sin miedo. Si lo hacen y además miran lo que somos (gentes de tierras de acogida) y asumen el proyecto que el mundo nos reclama (ser punto de encuentro de diversidades), me tendrán de compañero de viaje. Mientras, me mantengo en desear ser solo su vecino.

Jordi Esteban. Profesor de adultos.