El català, més en gerundi que en infinitiu

Si volem que el català recuperi la frescor perduda, és a dir, si volem que a Catalunya la gent s’engresqui a parlar català, els que estem implicats en aquest viatge hem de canviar i no veure tant la llengua catalana com a objectiu al qual encaminar els que encara no la coneixen, sinó, sobretot, com a mitjà gràcies al qual tots fem camí des de la convivència cap a la participació, la cooperació i el compromís de construir el país que vulguem. I més que com a mitjà, com a medi, com a atmosfera, com a clima. Els objectius s’expressen en infinitiu; els mitjans, en gerundi.

La peça fonamental, encara que no única, és la conversa. Parlar, xerrar, dialogar fent-ho en català i en parella o en grup no és perdre el temps; és, justament guanyar-lo, per tres motius:

Pel domini de la llengua que se n’obté. Ja vaig mostrar com amb les pràctiques de conversa, complementàries de l’estudi formal, es poden assolir objectius de competència lingüística (1) Ja he posat en pràctica el que havia escrit i per això hi ha actualment un seguit de grups de conversa que van adquirint fluïdesa i bagatge expressiu (2).

Per l’experiència de comunicació i de relació estable que s’hi viu. En la conversa s’hi aboca el que som els humans perquè en ella  exterioritzem sentiments, comuniquem coneixements, evoquem records, transmetem experiència i aportem opinió. Si hi ha conversa assídua entre persones o grups, hi haurà participació i cooperació. Finalment, hi haurà també capacitat efectiva de participar de manera multiforme en la millora del país.

Per l’estima del país i dels països que s’hi cou. Configurem societats amb una majoria de gent de procedències geogràfiques i culturals ben diverses. La conversa és, per part dels vell-estants, l’instrument de difusió de la nostra cultura i de la nostra manera de ser; i per part dels nou-vinguts (o no tan ‘nous’), l’ocasió de donar a conèixer tot allò que ells aporten en raó dels seus orígens.

La conversa, doncs, permet fer país des d’aquests tres àmbits: el lingüístic, el relacional i el referencial.

Som un país amb voluntariat. Hi ha moltíssima gent que fàcilment crearia espais de comunicació en català per xerrar, per conèixer-nos uns i altres i per estendre els referents que ens fan catalans. No ens encantem, que hi ha molta feina a fer!

(1)    Esteban, J. (2007) “Parlar una llengua d’ús... social” Revista Llengua i ús, núm. 38 i 39.

(2)    www.cal.cat/campanyes-i-projectes/xerrem

Sinergies, cohesió i foment de l'ús del català

Aquesta setmana, he tingut un dia de contactes en què he experimentat com és d'important i efectiva la sinergia entre persones i entitats per promoure activitats duradores que ens portin a millorar l'ús social del català i fomentar l'entesa entre gent diversa, sovint molt diversa.

Al matí vaig anar a una població propera de Barcelona, creada a partir del boom de la immigració dels anys 60 i 70, a visitar una persona voluntària que porta un grup de conversa dissenyat per la CAL, l'entitat des d'on es porta a terme el projecte Xerrem. Vaig  fer la conversa al despatx de la responsable del Servei Local de Català que em va atendre molt bé i em va comentar activitats de català que fan al municipi. El Servei és dins d'un equipament de Benestar Social de la Generalitat. La persona voluntària és d'un partit català, cosa que incideix en la seva motivació. Així, doncs, el grup de conversa viu acomboiat per partits, organismes, entitats i persones en col·laboració. Entre les valoracions positives de la voluntària, destacava el comentari de com gent diversa, d'arreu d'Espanya, vivia amb perfecta harmonia les sessions i les relacions entre uns i altres.

A les tres de la tarda era a la porta d'una escola de primària de Badalona, on el 96% dels alumnes són nouvinguts. Em rep la directora i l'assessora LIC (*) i em presenten el claustre de professores. Sóc allà per lliurar el material del projecte Junts de la CAL a dues voluntàries que començaran un taller de català amb mares dels alumnes, un taller promogut per la Secció Escola i Família del Departament d'Ensenyament. Les voluntàries pertanyen a l'associació RELLA, els socis de la qual són persones jubilades que han estat mestres o professores. Vet aquí com cinc o sis col·lectius fan pinya per aixecar aquest 'castell', que portarà, a més d'obtenir un major domini de català entre els mares, a crear una AMPA eficient a l'escola.

A les sis de la tarda sóc a Sabadell, en un barri del més allunyats. La coordinadora dels grups Xerrem i jo ens hem reunit, a la seu del Centre Cultural, amb un membre de la junta i amb un voluntari que col·labora en l'Espai Àgora de la ciutat, un lloc de trobada d'artistes músics actors, literats... La Junta feia temps que buscava poder atendre un col·lectiu de persones del barri que volien millorar el seu català, és a dir, parlar-lo amb agilitat i sense por. Va ser a la biblioteca central de la ciutat on va trobar la manera de contactar amb la CAL. La reunió era per donar informació del projecte Xerrem i acompanyar el voluntari, acte seguit, en la primera sessió. Va assistir-hi la bibliotecària del barri i va excusar la seva absència una tècnica municipal de Serveis socials que també volia ser-hi present. A més de les quinze persones que hi havia a la sessió per millorar la parla, hi va ser present el president de l'entitat i persones vinculades al Centre.

Ha estat un plaer poder estrényer una mica més, amb les propostes de grups de conversa, aquests vincles convertits en xarxa. I un altre plaer, copsar aquí i allà la voluntat de coneixement i relació amb altri que hi ha entre tots els participants.

(*) Els assessors i les assessores LIC (llengua, interculturalitat i cohesió) donen suport a les escoles en matèria de llengua, en  projectes de dinamització intercultural i en activitats de foment de la cohesió social entre tots els agents educatius. 

No ens cal orgull ni revenja. La nostra força, el treball i la dignitat

Orgull/satisfacció

Jo comprenc que algú se senti orgullós de si mateix i dels seus quan obté un èxit, sobretot quan ha costat molt d'esforç. Ho comprenc i m'agrada. L'orgull, aleshores, s'emmarca en la definció del diccionari: "sentiment legítim d’estima de si mateix, d’elació per quelcom que hom ha fet, ha aconseguit, etc." 

Però sovint les manifestacions d'orgull són més aviat d'arrogància, definida com "orgull agressiu, insolent, de qui s’atribueix una importància, un valor, una dignitat, un poder, excessius." Aleshores hi escau l'altra definició d'orgull:  "Excés d’estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres."

He notat, en aquest darrers temps, que en el món de l'esport i en el de la política s'ha parlat sovint amb aquest to arrogant de l'orgull insà, excloent, trepitjador dels altres. I em dol més quan ho fa gent abrandada d'entusiasme per la independència de Catalunya.

És temps de treballs i satisfaccions (si és el cas que tinguem èxits), no de guerres i orgull de victòria. La satisfacció és també un sentiment d'estima de si mateix que dona enaltiment. Però no exclou l'altre. Jo puc estar molt satisfet d'un projecte que he engegat i un altre pot estar-ho d'un altre ben diferent del meu, i fins i tot oposat. Amb la feina ingent, colossal, que tenim per davant els que volem, per dignitat, un país independent, no podem plantejar guerres contra enemics que voldríem morts. Ho va dir ahir el president: comptem amb tota la gent. Missatges que he vist i rebut, com ara "Benvinguts a Catalunya, país independent per molt que et toqui els collons" o aquest altre "EsCUPinada. Gràcies per enviar-ho tot a la merda!", considero que són del tot inadmissibles. Per mi ho són, a més, perquè me'ls han tramès gent amb qui tinc bona relació des del voluntariat. 

En aquests mesos que tenim per davant hem de fer feina comptant amb tothom, fins i tot els que no ho veuen clar i amb els que no volen la independència. També tenen les seves raons. Amb missatges d'aquest estil, amb bilis entre les lletres, ens n'allunyem i ells no s'acostaran pas. La dignitat és el nostre punt de partida (per a nosaltres i per a tots els que pertanyin, si hi arribem, al nou país), l'assertivitat és el nostre model de comunicació (ni inhibició, ni agressió) i la inclusió, el nostre actiu més potent. Si ho fem així, serem convincents ("convèncer" significa justament "vèncer junts!"). Si no, ho lamentarem.