Si volem que el català recuperi la frescor perduda, és a dir, si volem que
a Catalunya la gent s’engresqui a parlar català, els que estem implicats en
aquest viatge hem de canviar i no veure tant la llengua catalana com a objectiu
al qual encaminar els que encara no la coneixen, sinó, sobretot, com a mitjà
gràcies al qual tots fem camí des de la convivència cap a la participació, la
cooperació i el compromís de construir el país que vulguem. I més que com a
mitjà, com a medi, com a atmosfera, com a clima. Els objectius s’expressen en
infinitiu; els mitjans, en gerundi.
La peça fonamental, encara que no única, és la conversa. Parlar, xerrar,
dialogar fent-ho en català i en parella o en grup no és perdre el temps; és,
justament guanyar-lo, per tres motius:
Pel domini de la llengua que se n’obté. Ja vaig mostrar com amb les
pràctiques de conversa, complementàries de l’estudi formal, es poden assolir objectius
de competència lingüística (1) Ja he posat en pràctica el que havia escrit i per
això hi ha actualment un seguit de grups de conversa que van adquirint fluïdesa
i bagatge expressiu (2).
Per l’experiència de comunicació i de relació estable que s’hi viu. En la
conversa s’hi aboca el que som els humans perquè en ella exterioritzem sentiments, comuniquem
coneixements, evoquem records, transmetem experiència i aportem opinió. Si hi
ha conversa assídua entre persones o grups, hi haurà participació i cooperació.
Finalment, hi haurà també capacitat efectiva de participar de manera multiforme
en la millora del país.
Per l’estima del país i dels països que s’hi cou. Configurem societats amb
una majoria de gent de procedències geogràfiques i culturals ben diverses. La
conversa és, per part dels vell-estants, l’instrument de difusió de la nostra
cultura i de la nostra manera de ser; i per part dels nou-vinguts (o no tan ‘nous’),
l’ocasió de donar a conèixer tot allò que ells aporten en raó dels seus orígens.
La conversa, doncs, permet fer país des d’aquests tres àmbits: el
lingüístic, el relacional i el referencial.
Som un país amb voluntariat. Hi ha moltíssima gent que fàcilment crearia
espais de comunicació en català per xerrar, per conèixer-nos uns i altres i per
estendre els referents que ens fan catalans. No ens encantem, que hi ha molta
feina a fer!
(1)
Esteban,
J. (2007) “Parlar una llengua d’ús... social” Revista Llengua i ús, núm. 38 i
39.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada