Quan ens posarem a l'alçada del que ens demana el món avui?

Occident, Europa, Espanya, Catalunya...

Quan ens posarem a l’alçada que ens demana la situació actual dels humans que naixem, resistim i morim en aquest món rodó i cada cop més petit?

Quan entendrem que el món ha de ser, per damunt de tot, un món de pobles que es governen a si mateixos i estableixen acords entre veïns per tot allò que els concerneix mútuament ? Ja som capaços de fer-ho, a diferència del temps en què van néixer i créixer els estats, temps en què la població no tenia la formació instrumental ni la capacitat de gestió econòmica, productiva i política que té ara.

Per això cal assumir i acceptar que les estructures estatals s’han d’anar transformant en organització de nacions.

Quan entendrem que el món no té enemics per atacar i matar sinó, en tot cas, adversaris per convèncer o per vèncer? Els ministeris de defensa actuals no són de defensa, són d'atac i d'eliminació. I, a més, una sagnia econòmica molt rellevant que impedeix atendre com cal el benestar de la població. Quan prevaldrà la força de les raons per damunt de les raons de la força? Ja no és temps de conquestes territorials per extraure'n domini i beneficis. És temps de repartiment dels recursos. Temps de conviure. I per això no cal armes.

Quan entendrem que els humans som dignes justament per ser humans i no per pertànyer a un país organitzat? Occident no veu aquesta dignitat en la gentada que li demana asil i refugi perquè fuig de la fam, la guerra i la mort? Alemanya, França, Espanya: no recorden l’acollida llatinoamericana en la guerra civil espanyola i durant i després de la Segona Guerra Mundial? Estem tan bé a casa nostra...! Ho tenim tot tan ben muntat per a nosaltres solets!

Quan les organitzacions religioses s'adonaran que tan important és servir al Déu en qui creuen com obtenir una vida digna per a tots els humans, dignificats per elles d’alguna manera, sigui per una filiació divina o per un destí feliç en l'altra vida? Per què distreuen tant la gent amb la vida de l'altra banda mentre podrien treballar per dignificar la vida d’aquesta?

Quan entendrem que el nivell sofisticat de confort que tenim la població d’Occident no pot estendre’s a la població mundial perquè la bola del món no té tants recursos? El tàndem felicitat-consum causa estralls tant a la gent com al món. A la gent perquè l’enganya: només el consum ajustat i raonable genera felicitat, les coses sobreres no són més que un destorb, una incomoditat.  I al món perquè el destrossa amb residus, gasos contaminants, etc.  

Quan entendrem que el sistema capitalista porta a la concentració de poder entre uns pocs i a l’extensió de la pobresa entre gairebé tots? Quan entendrem que l’activitat econòmica ha de ser cada cop més cooperativa, social i solidària?

Quan entendrem...? Quan entendrem...? Són tantes les coses que cal canviar! En totes, el que cal és posar-se a l’alçada del moment que viu la humanitat avui i comptar que som capaços de generar un futur viable per a les generacions que ens segueixen. Si no ho fem, els donarem penúria, desastre i mort. Som en un moment crític de la humanitat. Només cal mirar l’ecologia, la política, l’economia, el benestar social, les migracions, la justícia...

A tots ens falta eixamplar la ment a partir d’un pressupòsit: cadascú de nosaltres té una part de raó en la interpretació de la vida i del món; una part interessant, però només una part, només una petita part. Ningú no té veritats absolutes, provinents de déus o d’ideologies. Queda demostrat per l’experiència que el  que decideix un grup que cerca solucions a un problema és sempre més adequat i efectiu que el que decideix el que està sol amb la seva ‘boníssima’ veritat i certesa. El tarannà democràtic és més eficient i veritable que l’estil dictatorial.

I per això: diàleg, conversa, trobada i debat entre diversos. Justament per ser diversos. I compromís amb la dignitat pròpia i la dels altres. No solament hem d’estar disposats a fer-ho (tinc les portes obertes), hem de prendre la iniciativa i convidar el diferent a fer-ho (vine a casa i parlem).  Sense por.  Primer, potser: amb aversió. Tot seguit, copsant l’adversitat. Un pas d’arrencada: reconeixent diferències. Un altre pas: essent assertius sense agressió. Un altre: creant empatia. Un altre: reconeixent algunes coincidències. Un altre: trobar punts parcials d’acord. I prou, si cal, per ara. Aquest és un camí que ve de la discòrdia, que passa pels acords (ni que siguin mínims) i que acabarà en la concòrdia si tornem a dialogar, trobar-nos i debatre.

L'experiència dels grups de conversa en català que s'han generat en barris perifèrics de les ciutats de Catalunya (a partir del projecte Xerrem Junts) són una mostra, en petit, d'això: gent que es troba i que és diversa d'origen, de cultura, d'edat, de condicions econòmiques... Gent que, a poc a poc, es va convertint en gent amiga, respectuosa, adversària encara en algun punt, però oberta a continuar dialogant, conversant, escoltant, i rient!