Futbol i conversa

El projecte en què participo, de fomentar l’ús del català mitjançant la conversa de relació social sobretot amb i entre persones allunyades d’entorns socials on el català és més present, em fa estar al cas de les oportunitats de conversa col·loquial que hi ha en el món que m’envolta. I el futbol n’és una de claríssima.

De vegades, quan hi ha uns dies d’efervescència futbolera per qualsevol motiu, una final de torneig, la derrota humiliant d’un equip d’anomenada, etc., em faig aquesta pregunta: què hi troba la gent, tantíssima gent, en el futbol, que generi tant de rebombori mediàtic i social?

Entra un desconegut en un bar del barri i demana una consumició a la barra. Uns altres clients segueixen amatents el partit de futbol que dona la tele. Tot d’una, se senten unes exclamacions: “Però què fa ara aquest gamarús malparit? Que no ho veu això, l’àrbitre? Targeta vermella! Claríssim. Targeta vermella al canto!” El desconegut s’ha girat cap al client de la dreta: “Aquest davanter sempre fa el mateix: dissimula i fot patacada...” El client li ho confirma: “Sí, ja ho va fer el dia del Villarreal, se’n recorda?” S’ha engegat una conversa que no decaurà fins que acabi la contesa esportiva. El foraster ja és un més de la colla, ja pot intervenir al seu aire; s’ha socialitzat en un tres i no res.

Per entendre què passa crec que és convenient observar què fan, de fet, els interlocutors que comenten futbol, tant si són a les grades, com si són a casa, al carrer o a l’oficina. Jo crec que fan les cinc coses que fem els humans quan ens comuniquem. Primer de tot s’exclamen, es desfoguen, mostren entusiasme o desesper... És a dir, exterioritzen el que senten, sense entrebancs formals. Llibertat per als sentiments! Després, demostren que estan al cas i saben un munt de coses del futbol, dels partits, dels reglaments, dels futbolistes... Via lliure als coneixements en forma d’aclariment i explicacions. En tercer lloc, demostren que tenen memòria i expliquen el que li va passar a aquest i a aquell, què va succeir en un partit determinat, en aquella lliga... Es dediquen, doncs, a narrar tot activant la memòria. També fan d’entrenadors i d’àrbitres: expliquen al veí –ignorant!– quina és la norma del fora de joc, com s’ha de configurar un equip davant d’un contrincant determinat, quines són les jugades millors i per què. Mostren així que són uns experts i manifesten una voluntat clara que les coses funcionin; si els coneguessin, segur que els contractarien de mànagers... Finalment, estan convençuts de moltes coses i valoren en positiu o menystenen en negatiu, amb contundència i convicció inapel·lable tant directius com competicions, reglaments, jugadors... (Que t’ho dic, jo, home, que t’ho dic jo!). Mostren i demostren que són intel·ligents i que no els passa bou per bèstia grossa.

Sentiment (som irrepetibles!), percepció (som observadors!), memòria (som vivencials!), experiència (som experts!) i argumentació (som intel·ligents!) surten de dins de cada cervell i de cada cor amb motiu d’un tema convertit en estrella per la seva quotidianitat (cada dia hi ha coses a comentar, pregunteu-ho si no als diaris esportius) i per l’oferiment universal de comentari: tothom veu els partits i tothom i hi  diu la seva. No som res més, els humans, si atenem a les nostres facultats –sentiment, voluntat, intel·ligència– i als registres –percepció i memòria–. Si activem tot el que som, què més volem? Ja ho tenim tot!

Us imagineu que les televisions, a més de plantar-nos al davant amb insistència incontrovertible pilotes xutades per dues onzenes de peus amb l’objectiu de ficar-les dins d’un requadre, ens posessin al davant, de manera clara, detallada i en hores d’audiència, coses importants per a la vida de la gent, i que tothom es veiés abocat a comentar temes com ara precarietat laboral, picaresca de corrupcions, canvi climàtic, moviments migratoris...? Si sortissin cada dia a la tele i demanessin de la gent que opinés, que expliqués com es podria millorar el món que ens envolta, de manera expressiva, descriptiva, narrativa, experta i intel·ligent... Com canviaria tot!  Canviaríem el món.

Però no. Això no serà així. Està ben clar que cal seguir, pel que sembla,  amb el domini absolut del panem et circenses del romans. Au! Tots cap a l’estadi, o al sofà de casa o al tamboret del bar a veure els gladiadors moderns! Els altres temes que són tan rellevants que en depèn la dignitat, la vida o el benestar de tothom... per passades les deu o les onze de la nit!

El projecte xerrem junts de la CAL que dirigeixo ofereix espais de trobada i comunicació a persones que vulguin introduir-s’hi o millorar en català, i, alhora, presenta una oportunitat per transmetre i compartir o contrastar emocions, coneixements, records, experteses i opinions sobre la vida quotidiana, plena de fets comuns que ens esperonen a avançar cap a la cohesió de tots i al compromís de construir país. Feu-hi un cop d’ull, si el voleu conèixer, a la pàgina web de l’entitat (www.cal.cat)

Jordi Esteban, desembre de 2018

Grups de conversa en català i models de llengua

Xerrem junts: conversa i model de llengua

Convit, oportunitat, prestigi i país: quatre impulsos per parlar-la

Introduir-se o millorar en la parla catalana és el que pretenen les persones que acuden als grups de conversa  xerrem junts  de la CAL, Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana. És un voler decisiu, nascut d’una voluntat lliure i generada per múltiples motius com ara aconseguir l’accés a una feina, correspondre al diàleg que els nets ofereixen en català, complementar una formació, desitjar parlar en català amb interlocutors pròxims (amistats, familiars, companys, veïns, socis...), ser conseqüent amb el fet que el català és la llengua pròpia del país, i molts etcèteres.

Amb la seva actuació setmana rere setmana, els guies i les guies dels grups transmeten missatges definidors de la nostra llengua que són percebuts clarament pels xerraires sense necessitat de discursos explícits i que els impulsen a parlar-la. Val la pena desglossar-los, ni que sigui molt breument.

Una llengua de convit. Les persones que condueixen els grups es podrien definir com a veïnes, és a dir, ciutadanes que viuen a prop i els plau trobar-se i comunicar amb la gent. Ho fan en català, sense connotar obligació o exigència: “T’ofereixo la llengua que jo parlo i ho faig, a més, en resposta al teu interès per conèixer-la i parlar-la”.  “Casa meva és casa teva”. Amb tals formulacions o amb altres de semblants, aquesta és la primera part del missatge sobre la llengua, a la qual correspon la mirada següent dels xerraires: “Em conviden. Jo també els convido a conèixer el món que porto a la motxilla i al cor”. El convit és, evidentment, un impuls a la voluntat de parlar la llengua que s’aprèn.

Una llengua d’oportunitat. Les persones que assisteixen a les sessions amb assiduïtat van fent-se més competents en llengua catalana, cosa que ja és una resposta a les expectatives inicials, que a partir d’aquest moment es converteixen en oportunitats, ja que poden activar la conversa amb familiars, companys de feina, amics, veïns...

Els guies els han anat mostrant dues tipologies d’eixamplament d’expectatives: les ofertes d’aprenentatge formal o informal a què poden accedir (cursos, programes, projectes...) i les  possibilitats de relació en català que potser no tenien en l’imaginari: audició de mitjans de comunicació, propostes interculturals del barri, parelles lingüístiques, participació en activitats d’altres entitats, etc. Creixen al mateix temps la voluntat de comunicar-se en la llengua apresa i les ocasions de fer-ho.

Una llengua de prestigi. La dimensió mitjana del català pel que fa a parlants i el fet que la nostra llengua tingui encara índexs insuficients d’ús social, laboral i mediàtic, a més d’algunes afirmacions explícites que pretenen reduir-la a una mena de castellà descafeïnat, fan que sovint els que s’acosten a la llengua catalana no en tinguin una visió real de llengua amb història, estructura, literatura i capacitat d’adequació a l’entorn divers i actual com la majoria de llengües del món. Durant les múltiples sessions de conversa s’adonen de la qualitat de la llengua: els guies i les guies fan constantment referència a poemes, cançons, fragments literaris de la llengua catalana i impulsen la lectura d’obres d’autors catalans. El coneixement condueix al reconeixement i el reconeixement obre pas a l’estima. L’estima d’una llengua és una força que fonamenta la voluntat de parlar-la.

Una llengua de país. Fer referència a l’entorn pròxim és d’allò més habitual en les converses de relació social com les del xerrem junts. Hi apareixen sovint noms de carrers o de personatges catalans famosos, comentaris sobre llocs naturals, culturals o històrics, preguntes sobre significats de mots o expressions que condueixen a històries i costums del país, ocasions de llegir autors i autores literàries, etc. Tots aquests referents de catalanitat, sorgits de la mateixa conversa o comentats pels guies, configuren un marc de convivència i entesa: els Països catalans. La llengua catalana és la que s’hi parla. No es parla en cap altre territori. “Sóc a Catalunya. Vull parlar català”.

Convit, oportunitat, prestigi i país són quatre colors de la llengua que engresquen a parlar-la.

Vida és experiència. Experiència compartida és més vida.

Tu, jo, ell, ella, la senyora Matilde, l’home solitari assegut cada matí al banc de la plaça, la dona que reparteix cartes al barri, el jove que va arribar en pastera, la vella que gairebé no surt de casa, la botiguera de tota la vida... Tothom és expert justament perquè ha viscut, viu i espera continuar vivint.

De vegades l’experiència de vida surt del cap i del cor per convertir-se en paraula, en conversa. Però no sempre. No per a tothom. Perquè algú pugui esplaiar-se, fer-nos cinc cèntims del que coneix, narrar el que recorda, explicar el que sap fer i explicar-se cal que hi hagi un tu o un vosaltres disposat a escoltar. Els temps que corren no ho fan gaire fàcil: tant la vida de castellet emmurallat que portem dintre posant per davant la seguretat i la desconfiança com la ‘pantallització’ del dia a dia –televisor, ordinador, mòbil, tauleta...– ens allunyen de l’altre, ens fan menys empàtics i, per descomptat, més solitaris i ignorants. I més freds. I més sense sentit.

Jo voldria proposar un projecte de comunicació humana entre gent disposada a trobar-se de manera continuada i  assídua per fer conversa, és a dir, per comentar coses de la vida, de la vida quotidiana. Respectant al màxim la intimitat de tothom i amb mentalitat prou oberta per obviar polèmiques ‘fonamentals’ com poden ser ideologies, opcions polítiques o creences religioses i consolidar l’assertivitat com a valor democràtic. Amb la finalitat de conèixer-nos,  reconèixer-nos mútuament i acceptar-nos. Amb tots els beneficis que comporta: intercanvi d’experiències, empatia, apoderament personal,  superació de solituds, cohesió social, diàleg intercultural...

El projecte comportaria tres únics elements: espai per a grups no gaire grans, no més enllà dels vuit o deu components que en faci possible l’ús un o dos cops per setmana durant una hora o una hora i mitja, una persona conductora i dinamitzadora de l’activitat  i un rebost de preguntes motor per donar peu, a partir de múltiples temes consuetudinaris, a les cinc maneres de comunicar-nos que tenim en conversar: exterioritzar el que som (gustos, preferències, costums, aficions...) donar a conèixer l’entorn on hem viscut (persones, llocs, ambients...), relatar el que recordem (històries, contes, pel·lícules, aventures...), explicar el que sabem fer (instruccions, recomanacions, suggeriments...) i manifestar el que pensem (opinions, valoracions, reflexions...).

Els espais per conversar i les persones dinamitzadores ja hi són. Si recorrem els innombrables punts de trobada social que ja existeixen, veurem que al nostre país tenim la sort de tenir una vida associativa ben diversa i rica. Penso en casals, centres cívics, ateneus, associacions de veïns, agrupacions i entitats esportives, culturals, assistencials, acollidores... I en biblioteques, plans comunitaris de barri... I en aquests espais hi ha una pila d’iniciatives que cerquen objectius com els que he descrit més amunt. No es tracta, doncs, de res nou pel que fa a la finalitat. Es tracta d’una proposta que pot sumar i dotar de recursos qui ja treballa per la comunicació social i que podria atendre les persones més desfavorides. La novetat estaria en la llista de preguntes, en el suport sobre el qual s’assentarien i en l’experiència de molts anys d’ajudar a dur a terme grups de conversa semblants, amb la finalitat, en aquest cas, de col·laborar en l’extensió de l’ús social del català.

Aquesta proposta sorgeix de l'observació que hi ha moltíssima gent sola, incomunicada i que té moltíssimes coses a explicar, gent que no té més títol personal que el de ser persona (el més important i definitiu!) i que participaria amb entusiasme en aquests aplecs setmanal on es comparteixen trossos de vida. 

Podria oferir el recull d’una cinquantena de temes habituals que inclourien, cadascun d’ells, una vintena de preguntes motor relatives als aspectes comunicatius suara exposats. Un total d’un miler de preguntes que es podrien gravar en alguna aplicació per a mòbils, de manera que fos senzillíssim dotar les trobades de ‘teca’ conversacional.

Poso la meva experiència (*), i unes mostres de preguntes (**), a disposició de qui vulgui provar-ho.

Jordi Esteban Calm

(*) Durant deu anys he dirigit, i encara dirigeixo, el projecte xerrem junts en moltíssim espais socials, fonamentat tant lingüísticament com discursiva i comunicativa. El podeu veure al web www.cal.cat.

(**) Unes preguntes motors que ja he difós en algun punt (casal de gent gran) sota el títol de L’escó, en referència a les converses vora del foc que es feien abans i que puc fer arribar a qui en vulgui disposar.

Misses de difunts

Per raó de família o d’amistat he assistit a força misses de difunts, les úniques que freqüento. Jo m’he tornat agnòstic després d’anys d’experiència decebedora amb seqüeles no gaire saludables per a mi mateix ni per a altra gent pròxima. Tot i això, considero que la fe en un Déu pare que ens constitueix a tots germans va lligada a un compromís: treballar per fer real la germanor universal aquí a la terra sense esperar que sigui efectiva al cel al qual sembla que estem destinats. Anar al cel: aquest  és el missatge persistent, fatigós fins i tot, del ritual de la missa; en canvi, el de moure’s per la germanor gairebé no hi figura i, si es fa, roman vinculat a una bondat tribal i veïnal (estima els pares i els fills, ajuda el veí, dona almoina, no diguis mentides ni facis mal (directe!) a ningú, etc.).

Durant les quatre darreres misses no he sentit anomenar en cap moment els humans que viuen sota les bombes a Síria ni els que moren a la Mediterrània, ni tan sols les famílies de casa nostra que no arriben a final de mes. No s’anomena la humanitat esclafada. Tampoc no hi he sentit cap exclamació contra l’especulació del sòl, contra l’acumulació vergonyosa de capitals, contra la cursa armamentista... Res. Només que som pecadors i que Déu ens salva si resem. Allí s’hi demana el nostre pa de cada dia (però ‘nostre’, si no hi són presents els qui pateixen injustícia, és un acte d’egoisme) i es pensa en el món com a antre del pecat (“Tu que lleves el pecat del món”).

Tristesa i ràbia continguda; aquests són els regals amb què m’obsequien els capellans en aquestes misses. Tergiversen i maltracten les paraules: missa vol dir ‘enviament’, missió, però no ens envien enlloc; església significa assemblea, però aquí només parla una persona; salvar-se significa alliberar-se de perills, però sembla que l’únic perill es diu ‘pecat’ entès com a transgressió d’uns manaments que no passen gaire més enllà de la família, del amics i d’algun veí o company de feina.

Amics capellans, portaveus d’uns missatges potentíssims per al Segle XXI, quan escampareu el missatge genuí i revolucionari del cristianisme i us deixareu de proclames que parlen solament de submissió acrítica?

Xerrem Junts es presenta en un acte públic

Ahir vaig conduir l’acte de presentació del projecte xerrem junts de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana, la CAL, amb motiu dels deu anys d’impuls d’aquesta iniciativa social de foment d’ús del català. Amb presències significatives, amb contingut intens del primer al darrer minut, i, així ho espero, amb seqüeles il·lusionants de creixement.

Teníem necessitat de mostrar a la societat civil i a les administracions públiques que xerrem junts no és un invent més o menys reeixit de pràctica de català sense gaire més fonamentació que la boníssima intenció d’unes persones que ofereixen part del seu temps per conversar amb d’altres en català. No. Volíem dir en veu alta que xerrem junts (parlar i conviure) és una proposta necessària i oportuna de revitalització del català com a llengua minoritzada que alhora teixeix cohesió social com a fruit de la diversitat que vivim, forneix punts estables d’intercanvi cultural entre vell-estants i nou-vinguts i fructifica en consciència de país, quatre coses que van indissolublement plegades. És una proposta assumida com a pròpia per col·lectius, entitats i organismes que malden per fer créixer la llengua, la cohesió i l’estima del país i que pot ser-ho en moltíssims més espais socials i socialitzadors com hi ha de cap a cap de les terres catalanes. Finalment, és una proposta global que pot ser adoptada per les llengües que pateixen amenaces de mort pròxima o llunyana per la seva situació de minorització, com ja s’està començant a veure. Les llengües d’ús majoritari no ho necessiten i per això no impulsen espais de conversa: ja en tenen arreu. Ja els tenen arreu, sense cap cost. Per això calia descobrir maneres de revitalitzar la llengua, de crear i consolidar espais d’immersió en cada parlar que intenta sobreviure.

El contingut va ser convincent: des d’explicar l’essència del projecte (operativa, lingüística, cohesiva, intercultural, nacional, personal...) de la mà d’experts d’anomenada i de prestigi, passant pel ric testimoni de protagonistes  –agents promotors, persones voluntàries i xerraires de tota mena– i concloent l’acte amb perspectives de creixement acompanyades de crides a la cooperació. Pel que fa al públic assistent, al plaer d’espectadors va afegir-se l’interès creat en veure-s’hi implicats i la satisfacció de seguir un discurs ple de sentit al qual estaven convidats a participar.

El públic, per cert, era encantador. Poques vegades trobarem plegades en un mateix espai i seguint un discurs amb la mateixa vivor persones sàvies universitàries, alts representats de l’administració, representants d’entitats del tercer sector, persones socialment proactives i persones il·lusionades a iniciar-se en la llengua i la cultura catalanes. El meu agraïment més sincer.

No hi va acudir cap mitjà de comunicació dels habituals. Ni d’altres. Això sí, van aparèixer magnífics missatges de recolzament a les xarxes socials. La invisibilitat és una característica interessant del projecte, que, pel que es veu, perdura. El xerrem junts creix quan les entitats se’l volen fer seu perquè el necessiten. I això va corrent sense adonar-nos-en, sense fer gaire soroll. Potser amb més notorietat s’estendria més, però tindria el perill de fer-se ‘industrial’ amb el risc de perdre l’ànima ‘pagesa’ que té de cura atenta de la sembra, del planter i de l’hort d’espais de relació humana, proximitat i amistat, com és el projecte xerrem junts, parlar i conviure.

La dedicació dels qui han fet mans i mànigues per dur a terme l’acte ha estat del tot encomiable. Qui conegui què comporta la realització d’un esdeveniment d’aquest rang sabrà de què parlo. Felicitats, companys i companyes de la CAL!

Jordi Esteban.                                                                                                         18 de març de 2018