Vida és experiència. Experiència compartida és més vida.

Tu, jo, ell, ella, la senyora Matilde, l’home solitari assegut cada matí al banc de la plaça, la dona que reparteix cartes al barri, el jove que va arribar en pastera, la vella que gairebé no surt de casa, la botiguera de tota la vida... Tothom és expert justament perquè ha viscut, viu i espera continuar vivint.

De vegades l’experiència de vida surt del cap i del cor per convertir-se en paraula, en conversa. Però no sempre. No per a tothom. Perquè algú pugui esplaiar-se, fer-nos cinc cèntims del que coneix, narrar el que recorda, explicar el que sap fer i explicar-se cal que hi hagi un tu o un vosaltres disposat a escoltar. Els temps que corren no ho fan gaire fàcil: tant la vida de castellet emmurallat que portem dintre posant per davant la seguretat i la desconfiança com la ‘pantallització’ del dia a dia –televisor, ordinador, mòbil, tauleta...– ens allunyen de l’altre, ens fan menys empàtics i, per descomptat, més solitaris i ignorants. I més freds. I més sense sentit.

Jo voldria proposar un projecte de comunicació humana entre gent disposada a trobar-se de manera continuada i  assídua per fer conversa, és a dir, per comentar coses de la vida, de la vida quotidiana. Respectant al màxim la intimitat de tothom i amb mentalitat prou oberta per obviar polèmiques ‘fonamentals’ com poden ser ideologies, opcions polítiques o creences religioses i consolidar l’assertivitat com a valor democràtic. Amb la finalitat de conèixer-nos,  reconèixer-nos mútuament i acceptar-nos. Amb tots els beneficis que comporta: intercanvi d’experiències, empatia, apoderament personal,  superació de solituds, cohesió social, diàleg intercultural...

El projecte comportaria tres únics elements: espai per a grups no gaire grans, no més enllà dels vuit o deu components que en faci possible l’ús un o dos cops per setmana durant una hora o una hora i mitja, una persona conductora i dinamitzadora de l’activitat  i un rebost de preguntes motor per donar peu, a partir de múltiples temes consuetudinaris, a les cinc maneres de comunicar-nos que tenim en conversar: exterioritzar el que som (gustos, preferències, costums, aficions...) donar a conèixer l’entorn on hem viscut (persones, llocs, ambients...), relatar el que recordem (històries, contes, pel·lícules, aventures...), explicar el que sabem fer (instruccions, recomanacions, suggeriments...) i manifestar el que pensem (opinions, valoracions, reflexions...).

Els espais per conversar i les persones dinamitzadores ja hi són. Si recorrem els innombrables punts de trobada social que ja existeixen, veurem que al nostre país tenim la sort de tenir una vida associativa ben diversa i rica. Penso en casals, centres cívics, ateneus, associacions de veïns, agrupacions i entitats esportives, culturals, assistencials, acollidores... I en biblioteques, plans comunitaris de barri... I en aquests espais hi ha una pila d’iniciatives que cerquen objectius com els que he descrit més amunt. No es tracta, doncs, de res nou pel que fa a la finalitat. Es tracta d’una proposta que pot sumar i dotar de recursos qui ja treballa per la comunicació social i que podria atendre les persones més desfavorides. La novetat estaria en la llista de preguntes, en el suport sobre el qual s’assentarien i en l’experiència de molts anys d’ajudar a dur a terme grups de conversa semblants, amb la finalitat, en aquest cas, de col·laborar en l’extensió de l’ús social del català.

Aquesta proposta sorgeix de l'observació que hi ha moltíssima gent sola, incomunicada i que té moltíssimes coses a explicar, gent que no té més títol personal que el de ser persona (el més important i definitiu!) i que participaria amb entusiasme en aquests aplecs setmanal on es comparteixen trossos de vida. 

Podria oferir el recull d’una cinquantena de temes habituals que inclourien, cadascun d’ells, una vintena de preguntes motor relatives als aspectes comunicatius suara exposats. Un total d’un miler de preguntes que es podrien gravar en alguna aplicació per a mòbils, de manera que fos senzillíssim dotar les trobades de ‘teca’ conversacional.

Poso la meva experiència (*), i unes mostres de preguntes (**), a disposició de qui vulgui provar-ho.

Jordi Esteban Calm

(*) Durant deu anys he dirigit, i encara dirigeixo, el projecte xerrem junts en moltíssim espais socials, fonamentat tant lingüísticament com discursiva i comunicativa. El podeu veure al web www.cal.cat.

(**) Unes preguntes motors que ja he difós en algun punt (casal de gent gran) sota el títol de L’escó, en referència a les converses vora del foc que es feien abans i que puc fer arribar a qui en vulgui disposar.