Grups de conversa en català i models de llengua

Xerrem junts: conversa i model de llengua

Convit, oportunitat, prestigi i país: quatre impulsos per parlar-la

Introduir-se o millorar en la parla catalana és el que pretenen les persones que acuden als grups de conversa  xerrem junts  de la CAL, Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana. És un voler decisiu, nascut d’una voluntat lliure i generada per múltiples motius com ara aconseguir l’accés a una feina, correspondre al diàleg que els nets ofereixen en català, complementar una formació, desitjar parlar en català amb interlocutors pròxims (amistats, familiars, companys, veïns, socis...), ser conseqüent amb el fet que el català és la llengua pròpia del país, i molts etcèteres.

Amb la seva actuació setmana rere setmana, els guies i les guies dels grups transmeten missatges definidors de la nostra llengua que són percebuts clarament pels xerraires sense necessitat de discursos explícits i que els impulsen a parlar-la. Val la pena desglossar-los, ni que sigui molt breument.

Una llengua de convit. Les persones que condueixen els grups es podrien definir com a veïnes, és a dir, ciutadanes que viuen a prop i els plau trobar-se i comunicar amb la gent. Ho fan en català, sense connotar obligació o exigència: “T’ofereixo la llengua que jo parlo i ho faig, a més, en resposta al teu interès per conèixer-la i parlar-la”.  “Casa meva és casa teva”. Amb tals formulacions o amb altres de semblants, aquesta és la primera part del missatge sobre la llengua, a la qual correspon la mirada següent dels xerraires: “Em conviden. Jo també els convido a conèixer el món que porto a la motxilla i al cor”. El convit és, evidentment, un impuls a la voluntat de parlar la llengua que s’aprèn.

Una llengua d’oportunitat. Les persones que assisteixen a les sessions amb assiduïtat van fent-se més competents en llengua catalana, cosa que ja és una resposta a les expectatives inicials, que a partir d’aquest moment es converteixen en oportunitats, ja que poden activar la conversa amb familiars, companys de feina, amics, veïns...

Els guies els han anat mostrant dues tipologies d’eixamplament d’expectatives: les ofertes d’aprenentatge formal o informal a què poden accedir (cursos, programes, projectes...) i les  possibilitats de relació en català que potser no tenien en l’imaginari: audició de mitjans de comunicació, propostes interculturals del barri, parelles lingüístiques, participació en activitats d’altres entitats, etc. Creixen al mateix temps la voluntat de comunicar-se en la llengua apresa i les ocasions de fer-ho.

Una llengua de prestigi. La dimensió mitjana del català pel que fa a parlants i el fet que la nostra llengua tingui encara índexs insuficients d’ús social, laboral i mediàtic, a més d’algunes afirmacions explícites que pretenen reduir-la a una mena de castellà descafeïnat, fan que sovint els que s’acosten a la llengua catalana no en tinguin una visió real de llengua amb història, estructura, literatura i capacitat d’adequació a l’entorn divers i actual com la majoria de llengües del món. Durant les múltiples sessions de conversa s’adonen de la qualitat de la llengua: els guies i les guies fan constantment referència a poemes, cançons, fragments literaris de la llengua catalana i impulsen la lectura d’obres d’autors catalans. El coneixement condueix al reconeixement i el reconeixement obre pas a l’estima. L’estima d’una llengua és una força que fonamenta la voluntat de parlar-la.

Una llengua de país. Fer referència a l’entorn pròxim és d’allò més habitual en les converses de relació social com les del xerrem junts. Hi apareixen sovint noms de carrers o de personatges catalans famosos, comentaris sobre llocs naturals, culturals o històrics, preguntes sobre significats de mots o expressions que condueixen a històries i costums del país, ocasions de llegir autors i autores literàries, etc. Tots aquests referents de catalanitat, sorgits de la mateixa conversa o comentats pels guies, configuren un marc de convivència i entesa: els Països catalans. La llengua catalana és la que s’hi parla. No es parla en cap altre territori. “Sóc a Catalunya. Vull parlar català”.

Convit, oportunitat, prestigi i país són quatre colors de la llengua que engresquen a parlar-la.