Grups de conversa en català i models de llengua

Xerrem junts: conversa i model de llengua

Convit, oportunitat, prestigi i país: quatre impulsos per parlar-la

Introduir-se o millorar en la parla catalana és el que pretenen les persones que acuden als grups de conversa  xerrem junts  de la CAL, Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana. És un voler decisiu, nascut d’una voluntat lliure i generada per múltiples motius com ara aconseguir l’accés a una feina, correspondre al diàleg que els nets ofereixen en català, complementar una formació, desitjar parlar en català amb interlocutors pròxims (amistats, familiars, companys, veïns, socis...), ser conseqüent amb el fet que el català és la llengua pròpia del país, i molts etcèteres.

Amb la seva actuació setmana rere setmana, els guies i les guies dels grups transmeten missatges definidors de la nostra llengua que són percebuts clarament pels xerraires sense necessitat de discursos explícits i que els impulsen a parlar-la. Val la pena desglossar-los, ni que sigui molt breument.

Una llengua de convit. Les persones que condueixen els grups es podrien definir com a veïnes, és a dir, ciutadanes que viuen a prop i els plau trobar-se i comunicar amb la gent. Ho fan en català, sense connotar obligació o exigència: “T’ofereixo la llengua que jo parlo i ho faig, a més, en resposta al teu interès per conèixer-la i parlar-la”.  “Casa meva és casa teva”. Amb tals formulacions o amb altres de semblants, aquesta és la primera part del missatge sobre la llengua, a la qual correspon la mirada següent dels xerraires: “Em conviden. Jo també els convido a conèixer el món que porto a la motxilla i al cor”. El convit és, evidentment, un impuls a la voluntat de parlar la llengua que s’aprèn.

Una llengua d’oportunitat. Les persones que assisteixen a les sessions amb assiduïtat van fent-se més competents en llengua catalana, cosa que ja és una resposta a les expectatives inicials, que a partir d’aquest moment es converteixen en oportunitats, ja que poden activar la conversa amb familiars, companys de feina, amics, veïns...

Els guies els han anat mostrant dues tipologies d’eixamplament d’expectatives: les ofertes d’aprenentatge formal o informal a què poden accedir (cursos, programes, projectes...) i les  possibilitats de relació en català que potser no tenien en l’imaginari: audició de mitjans de comunicació, propostes interculturals del barri, parelles lingüístiques, participació en activitats d’altres entitats, etc. Creixen al mateix temps la voluntat de comunicar-se en la llengua apresa i les ocasions de fer-ho.

Una llengua de prestigi. La dimensió mitjana del català pel que fa a parlants i el fet que la nostra llengua tingui encara índexs insuficients d’ús social, laboral i mediàtic, a més d’algunes afirmacions explícites que pretenen reduir-la a una mena de castellà descafeïnat, fan que sovint els que s’acosten a la llengua catalana no en tinguin una visió real de llengua amb història, estructura, literatura i capacitat d’adequació a l’entorn divers i actual com la majoria de llengües del món. Durant les múltiples sessions de conversa s’adonen de la qualitat de la llengua: els guies i les guies fan constantment referència a poemes, cançons, fragments literaris de la llengua catalana i impulsen la lectura d’obres d’autors catalans. El coneixement condueix al reconeixement i el reconeixement obre pas a l’estima. L’estima d’una llengua és una força que fonamenta la voluntat de parlar-la.

Una llengua de país. Fer referència a l’entorn pròxim és d’allò més habitual en les converses de relació social com les del xerrem junts. Hi apareixen sovint noms de carrers o de personatges catalans famosos, comentaris sobre llocs naturals, culturals o històrics, preguntes sobre significats de mots o expressions que condueixen a històries i costums del país, ocasions de llegir autors i autores literàries, etc. Tots aquests referents de catalanitat, sorgits de la mateixa conversa o comentats pels guies, configuren un marc de convivència i entesa: els Països catalans. La llengua catalana és la que s’hi parla. No es parla en cap altre territori. “Sóc a Catalunya. Vull parlar català”.

Convit, oportunitat, prestigi i país són quatre colors de la llengua que engresquen a parlar-la.

Vida és experiència. Experiència compartida és més vida.

Tu, jo, ell, ella, la senyora Matilde, l’home solitari assegut cada matí al banc de la plaça, la dona que reparteix cartes al barri, el jove que va arribar en pastera, la vella que gairebé no surt de casa, la botiguera de tota la vida... Tothom és expert justament perquè ha viscut, viu i espera continuar vivint.

De vegades l’experiència de vida surt del cap i del cor per convertir-se en paraula, en conversa. Però no sempre. No per a tothom. Perquè algú pugui esplaiar-se, fer-nos cinc cèntims del que coneix, narrar el que recorda, explicar el que sap fer i explicar-se cal que hi hagi un tu o un vosaltres disposat a escoltar. Els temps que corren no ho fan gaire fàcil: tant la vida de castellet emmurallat que portem dintre posant per davant la seguretat i la desconfiança com la ‘pantallització’ del dia a dia –televisor, ordinador, mòbil, tauleta...– ens allunyen de l’altre, ens fan menys empàtics i, per descomptat, més solitaris i ignorants. I més freds. I més sense sentit.

Jo voldria proposar un projecte de comunicació humana entre gent disposada a trobar-se de manera continuada i  assídua per fer conversa, és a dir, per comentar coses de la vida, de la vida quotidiana. Respectant al màxim la intimitat de tothom i amb mentalitat prou oberta per obviar polèmiques ‘fonamentals’ com poden ser ideologies, opcions polítiques o creences religioses i consolidar l’assertivitat com a valor democràtic. Amb la finalitat de conèixer-nos,  reconèixer-nos mútuament i acceptar-nos. Amb tots els beneficis que comporta: intercanvi d’experiències, empatia, apoderament personal,  superació de solituds, cohesió social, diàleg intercultural...

El projecte comportaria tres únics elements: espai per a grups no gaire grans, no més enllà dels vuit o deu components que en faci possible l’ús un o dos cops per setmana durant una hora o una hora i mitja, una persona conductora i dinamitzadora de l’activitat  i un rebost de preguntes motor per donar peu, a partir de múltiples temes consuetudinaris, a les cinc maneres de comunicar-nos que tenim en conversar: exterioritzar el que som (gustos, preferències, costums, aficions...) donar a conèixer l’entorn on hem viscut (persones, llocs, ambients...), relatar el que recordem (històries, contes, pel·lícules, aventures...), explicar el que sabem fer (instruccions, recomanacions, suggeriments...) i manifestar el que pensem (opinions, valoracions, reflexions...).

Els espais per conversar i les persones dinamitzadores ja hi són. Si recorrem els innombrables punts de trobada social que ja existeixen, veurem que al nostre país tenim la sort de tenir una vida associativa ben diversa i rica. Penso en casals, centres cívics, ateneus, associacions de veïns, agrupacions i entitats esportives, culturals, assistencials, acollidores... I en biblioteques, plans comunitaris de barri... I en aquests espais hi ha una pila d’iniciatives que cerquen objectius com els que he descrit més amunt. No es tracta, doncs, de res nou pel que fa a la finalitat. Es tracta d’una proposta que pot sumar i dotar de recursos qui ja treballa per la comunicació social i que podria atendre les persones més desfavorides. La novetat estaria en la llista de preguntes, en el suport sobre el qual s’assentarien i en l’experiència de molts anys d’ajudar a dur a terme grups de conversa semblants, amb la finalitat, en aquest cas, de col·laborar en l’extensió de l’ús social del català.

Aquesta proposta sorgeix de l'observació que hi ha moltíssima gent sola, incomunicada i que té moltíssimes coses a explicar, gent que no té més títol personal que el de ser persona (el més important i definitiu!) i que participaria amb entusiasme en aquests aplecs setmanal on es comparteixen trossos de vida. 

Podria oferir el recull d’una cinquantena de temes habituals que inclourien, cadascun d’ells, una vintena de preguntes motor relatives als aspectes comunicatius suara exposats. Un total d’un miler de preguntes que es podrien gravar en alguna aplicació per a mòbils, de manera que fos senzillíssim dotar les trobades de ‘teca’ conversacional.

Poso la meva experiència (*), i unes mostres de preguntes (**), a disposició de qui vulgui provar-ho.

Jordi Esteban Calm

(*) Durant deu anys he dirigit, i encara dirigeixo, el projecte xerrem junts en moltíssim espais socials, fonamentat tant lingüísticament com discursiva i comunicativa. El podeu veure al web www.cal.cat.

(**) Unes preguntes motors que ja he difós en algun punt (casal de gent gran) sota el títol de L’escó, en referència a les converses vora del foc que es feien abans i que puc fer arribar a qui en vulgui disposar.