Una missa i dues reflexions

Ahir vaig anar a una missa, en atenció als familiars d'una persona que va morir lluny d'aquí, a Bolívia. Missa d'onze en una població costanera del Maresme. El temple era ple. La mitjana d'edat rondava els 65-70 anys. 

Em va complaure el sermó del capellà. Ens va interpel·lar com a oïdors crèduls i gens crítics de les notícies que apareixen als diaris. Ens va posar de model el Déu que va dir a Moisès "He sentit la veu del meu poble oprimit", tot fent-nos adonar que Déu va parar l'orella als que són a sota, als que pateixen injustícia... I ens va dir que estiguéssim més atents a coses que els diaris no posen en primera plana: al creixement de la pobresa, a l'abandó escandalós dels refugiats per part dels països europeus, etc. Que tinguéssim la mirada de Déu. Un sermó travat, amb missatge religiós potent i amb crida a compromisos de solidaritat efectiva. Em vaig alegrar en sentir-lo, ja que sovint escolto sermons que no van més enllà d'una bondat tova, la que ens fa a tots molt bons, però que ens desaconsella de ficar-nos en embolics a l'hora de reclamar més justícia i dignitat per a tothom comprometent-nos sindicalment, políticament o socialment. 

Vaig notar també que a l'hora de la pau es va crear un agradable rebombori de fidels que es saludaven efusivament trencant el silenci i la posició ordenada i lineal que havien mantingut fins a aquell moment al compàs de la litúrgia. I això em va fer pensar. Hi ha un conjunt de fidels que es coneixen i molts d'ells deuen participar en iniciatives socials, humanitàries, culturals, formatives, comercials, festives, etc. I són en un acte litúrgic que solament els permet aquest moment d'exteriorització del que són i del que senten. Penso que l'immobilisme ritual de la missa xoca amb el nom d'assemblea i amb el nom de missa (Ite, missa est = Us envio a fer el que hem quedat). 

El cristianisme té missatges potents i actuals a comunicar. El cristianisme té punts de trobada per reunir els creients, que viuen al món i saben què s'hi cou. El cristianisme té una convocatòria setmanal de reunió on pot actualitzar el missatge i posar sobre la taula les qüestions que més preocupen per tal de prendre decisions que portin a lluitar per la dignificació humana, la que consta a la declaració dels drets humans i la que es genera amb la creença de ser, a més d'humans, fills de Déu. Una mica, ja es va copsar amb el contingut i el to del sermó. Però queda molt per recórrer.

Si segueixen aquest camí, els auguro una gran rebrotada de joventut. Si no... augment de l'edat mitjana dels assistents.

Xerrem Junts? Una crida a l’extensió de dos projectes d’ús social del català

Dos projectes de conversa en grup: Junts per començar i Xerrem per avançar

Fa temps que volia renovar la crida feta a l’article sobre el projecte Xerrem a la revista Llengua i ús de la Direcció General de Política Lingüística (http://goo.gl/CfyhF0) que deia així:

Probablement molts col·lectius i moltes organitzacions que malden per acréixer l’ús social de la llengua catalana entre els ciutadans que encara no la tenen com a pròpia veuran possible i factible incorporar la metodologia d’aquest projecte en les seves actuacions normalitzadores, aplicant-la fil per randa o adequant-la a les seves circumstàncies.

La CAL ha posat a l’abast de tothom des del web (www.cal.cat) la Guia de les sessions Xerrem i el Manual per a les sessions Xerrem i es posa a disposició de totes les entitats o agents socials que vulguin informació, col·laboració o formació per constituir grups de conversa com els que s’han descrit.

Ho faig incloent-hi el projecte Junts, d’iniciació a la llengua oral, i seguint un fil argumental. Els projectes els podeu trobar descrits al web www.cal.cat.

1. Som en un moment sociolingüístic complicat, amb una tendència a la baixa pel que fa a l’ús social del català. Cal incrementar accions que l’acreixin.

2. La conversa de relació social sovintejada i feta entre diferents persones és un camí natural cap a l’adquisició lingüística dels nous parlants. Sense ella és difícil que hi hagi adopció lingüística. Les llengües potents, que l’ensenyen en l’àmbit propi d’ús, no la tenen en consideració perquè ja és al carrer i arreu.

3. A les aules de les institucions que ensenyen català no és gens fàcil fer-hi conversa lliure: gairebé sempre el nombre d’aprenents és superior a vuit o deu i s’han de complir uns programes que inclouen molts altres aspectes, sobretot de lectura i escriptura.

4. Les parelles lingüístiques són una proposta magnífica que cal incrementar tant com sigui possible, però té alguns límits: deu hores de pràctica (tot i que sortosament sovint són moltes més!) i diàleg privat entre dues persones (tot i que de vegades queda ampliat per l’entorn on parlen o per activitats promogudes pels dinamitzadors).  I una altra limitació: és una pràctica que normalment no queda inclosa en cap altre projecte o grup social fora del Consorci.

5. Els projectes Junts i Xerrem són propostes de conversa inicial i de reforç sense algunes de les limitacions que tenen les parelles lingüístiques: la durada és indefinida (unes cinquanta hores cada curs) i les converses es fan en petits grups. A més, conversadors i guies són acollits en entitats i col·lectius que acomboien la iniciativa i li confereixen un paper públic i social.

6. Hi ha força entitats, col·lectius o organismes estesos pel territori que tenen una disposició favorable al foment de l’ús social del català i es constituirien de grat en Punts de trobada en català, on es fes pràctica oral com la del Junts o del Xerrem, o altres, a més de construir cohesió social i estima del país. Hi col·laborarien de formes diverses.

7. Hi ha força persones catalanoparlants, bones parladores i conscients de la necessitat d’estendre l’ús del català, a qui complauria conduir de forma voluntària alguns d’aquests Punts de trobada en català, si prèviament  rebessin prou informació, material adaptat i acompanyament inicial.

8. Hi ha força persones vell-estants o nou-vingudes que no poden o no s’atreveixen a parlar català —que assisteixen o no a cursos— i que estarien força disposades a participar en Punts de trobada en català per iniciar-s’hi o créixer en domini oral, sabent alhora que participen en entorns socials comunicatius, inclusius i deixondits.

9. Cada curs la CAL ofereix aquesta oportunitat en més d’un centenar de Punts de trobada en català, que són un centenar llarg d’entitats o organismes que s’hi involucra d’una o altra manera.

10. La CAL, actualment, està limitada en la seva actuació per manca de recursos humans i materials. Tot i això, sense fer-ne difusió, rep cada any unes trenta demandes, pel cap baix, de constitució de nous grups. No sempre pot atendre-les.

11. Durant aquests anys la CAL ha tingut el suport de diversos serveis locals de català i centres de normalització lingüística, de l’entitat Veu Pròpia a Terrassa, d’Òmnium Cultural a Girona, Badalona i Sants, etc.  Actualment ha estat el Departament d’Ensenyament i la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania qui ens demana col·laboració pel projecte “Llengua i socialització de les famílies en l’entorn educatiu”, d’aplicació dels projectes a les escoles.

12. La CAL ha posat a disposició de tothom al web www.cal.cat la descripció del seus projectes, les orientacions metodològiques, el material i les guies per als conductors de grups.

Des d’aquí faig una crida a organismes, institucions, fundacions o serveis que vulguin sumar-se a aquests projectes, donar-los suport, fer-se’n promotors o mecenes, o crear-ne de semblants. Tinc el convenciment, consolidat amb vuit anys d’impuls dels projectes de voluntariat esmentats (sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona), que aquesta iniciativa dóna rendiment didàctic a la conversa, té base textual sòlida, facilita la gestió de grups conduïts per voluntaris, s’adequa a diferents nivells de competència i genera adquisició lingüística en els nous parlants. Tot a baix cost.

Jordi Esteban

21 de febrer, Dia internacional de la llengua materna

Diversitat lingüística a Catalunya: un valor i una oportunitat per al nostre futur

(Participació a la taula rodona del dia de la llengua materna, 20 de febrer de 2016. Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta)

El 21 de febrer de 1952 uns estudiants de la universitat de Dhaka, a Bangladesh, van ser tirotejats i morts per la policia quan es manifestaven en defensa de la llengua bengalí, majoritària al país, però prohibida per les autoritats.

Arran d’aquest fet, l’any 1999 la UNESCO va declarar el dia 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna.  La mateixa UNESCO ens indica que durant la present centúria les 6.000 llengües que es parlen al món es reduiran a la meitat si no s’hi fa alguna cosa. La humanitat no solament perdria riquesa cultural, sinó també coneixements ancestrals incrustats en els idiomes indígenes.

Voldria recalcar aquest darrer punt, dels coneixements ancestrals incrustats en els idiomes, de què parla la UNESCO. Sovint pensem únicament en el fet comunicatiu de les llengües. Diem que són per comunicar-se, parlar, llegir i escriure. Voldria insistir en la frase de Vicent Andrés Estellés quan deia, del català, com podia haver-ho dit de qualsevol altra llengua: “Dins de cada mot, quanta gent que hi viu!” Les llengües tenen paraules i les paraules tenen històries de gent. Totes les llengües. Totes les paraules. Només dos exemples del català. Diem quiosc perquè fa més de dos segles, quan les ciutats van superar les muralles que les encotillaven, es van crear espais verds i públics per a la gent i s’hi van introduir uns pavellons voltats de columnes, tot imitant els que hi havia als jardins públics de Turquia, els koscs (palauets, en turc). Allí s’hi venien diaris sobretot quan plovia, perquè servien d’aixopluc. I d’aquí ens ve la paraula quisoc. Un mot turc.

Diem moneda a les monedes, un mot que ve del llatí i significa avisadora, moneta, perquè abans de Jesucrist, a Roma es van encunyar unes peces de plata amb l’efígie de Juno, la seva deessa a qui anomenaven l’avisadora, ja que els romans creien que les oques del seu temple clacaven amb força quan s’acostava algun invasor a la ciutat, per donar l’alarma als soldats perquè la defensessin.

Quantes històries hi ha dins dels milions de mots escampats pel món!

Cada llengua del món és un patrimoni de la humanitat. És el pa posat a taula d’una comunitat per alimentar dia a dia els comensals d’una terra que tenen vincles i històries comunes. És el que els fa companys, és a dir, menjadors del mateix pa, que això vol dir ‘company’. Un pa que han anat elaborant des de temps immemorial. Un pa que té un gust propi, irrepetible, fruit d’encerts, fracassos, festes, dols i viatges dels avantpassats a la mateixa terra. Aquests pans es diuen wòlof, inuit, tagal, castellà, romanès, ucraïnès, japonès... Fins a sis mil noms diferents. Fins a sis mil cuites de pa úniques.

Cada llengua s’ha relacionat amb moltes altres llengües del món, de manera extensa o puntual, cosa que ha fet augmentar la seva varietat i riquesa patrimonial. Jo conec la meva llengua materna, el català.  Els Biciberris, les Nogueres i la Vall d’Aran porten noms bascos. Mangar, dinyar-la, calés i parné són paraules calós, de la llengua romaní. Canapès, xofers, croissants, limusines i centenars d’altres mots els hem rebut del francès. Barri, taüt, sucre, albergínia, i milers d’altres mots en vénen de l’àrab. Dutxa, andana, batuta, comparsa, corbata i milers d’altres són italianes. Moltíssimes són d’origen castellà: bigoti, armilla, caramel, cigar, ranxo i una multitud. I de l’anglès, pàrquing, futbol i handbol, bistecs, confort i milers de més.

Del germànic  tenim guerra, treva, guanyar, ric, elm, guaita, etc. Sense tanta densitat, d’Amèrica ens han vingut mots com la xocolata, el tomàquet, la patata, els caliquenyos... Del persa i després del turc, quiosc. De la llengua taïna, extingida ja al Carib, els cacics i l’huracà. Del hindi, el pijama i el xampú. Del japonès, el tsunami, el tatami, el judo, la geisha, el bonzai... I tantes d’altres que desconec i que vaig descobrint tot llegint l’etimològic de Joan Coromines.

Hi ha llengües al món en posició dominant, per nombre de parlants i per poder polític i econòmic. Havien estat llengües de cultures invasores que van conquerir espais habitats per altra gent amb tanta o més cultura que la seva, però més febles en armes. Per imposar la seva cultura havien d’imposar també la seva llengua. Això va succeir, sobretot, en els temps antics de l’expansió d’imperis i en els més moderns amb les colonitzacions.

Hi ha llengües al món en posició minoritària, per nombre de parlants, per no tenir un estat que les consideri pròpies i perquè l’estat a què pertanyen les subordina a la seva, si no li posa entrebancs perquè subsisteixi.

Hi ha llengües en posició més o menys terminal, pel poc nombre de parlants que li resten i pel menyspreu de les altres, més fortes.

D’unes i altres, a Catalunya se’n parlen més de tres-centes.  Tres-centes llengües en boca de milers de parlants. Tres-centes cultures de tres-cents grups humans que viuen aquí, que són catalans.

A Catalunya ens hem proposat de no construir ghetos. Ni de llengües ni de persones que les parlen. De vegades no és fàcil que la distribució urbanística afavoreixi la barreja i el contacte d’uns i altres. Sovint perquè són més accessibles econòmicament zones més perifèriques o més antigues de les poblacions. Però sí que és plenament factible que en aquestes mateixes poblacions hi hagi iniciatives municipals i socials que promoguin el contacte entre uns i altres, la convivència entre uns i altres i la participació en projectes i activitats comunes d’uns i altres.

La Taula intercultural de Sants, Hostafrancs i la Bordeta n’és una mostra de tantes, però important. Les festes que podem fer junts, com el Carnestoltes, la Pau sense treva de Nadal, l’Expressants, la Firentitats, els sopars d’arreu, el Xerrem d’arreu de la Ràdio, els grups de conversa per a pares i mares a les AMPA de les escoles, els Castellers, les corals, els equips esportius, les entitats excursionistes, els esplais, etc. Sobretot, les escoles dia rere dia fabricant cohesió, entesa i participació. I també el món sanitari exigint igualtat de tracte. Amb criteris d’igualtat i dignitat.

No solament hi ha en tots aquests àmbits portes obertes per a qui vulgui entrar. Hi ha, sobretot, convit, il·lusió i desig que hi entri tothom, perquè fem colla junts. És una realitat que m’omple de satisfacció. Una realitat que hem de mantenir i millorar, corregint els prejudicis que encara poden frenar aquest procés que ha de marcar en endavant una manera de fer inclusiva i solidària. Una manera de fer que considera la diversitat una riquesa i no una amenaça.

La llengua catalana està entre les de la posició minoritària. Com la de molts dels que heu vingut de tantes parts del món. Us demano dues coses, a uns i altres. Sabem que les llengües que no són en posició dominant només es mantenen i creixen per voluntat dels seus parlants. La primera cosa que us demano és que us esforceu tots per mantenir la vostra llengua materna. Tots hem de treballar perquè els nostres fills i filles, els nostres néts i nétes parlin i escriguin la llengua que nosaltres hem rebut dels nostres pares i avis. Imagineu-vos d’aquí a uns anys que Catalunya estigués plena de gent jove que parla multitud de llengües diferents. Quin actiu més preciós per a uns i altres, en un món cada cop més intercomunicat! La segona, que tots els que vivim aquí, els que hi vam néixer i els que heu nascut fora, treballem perquè la llengua d’aquest país, dels Països catalans, es mantingui viva: uns no cedint fàcilment al canvi de llengua i buscant de parlar-la amb més correcció i qualitat, i altres reclamant que us la parlin perquè us la pugueu fer també vostra.

M’agrada caminar per la muntanya. M’agrada travessar boscos i trobar-me amb la immensa varietat d’arbres, de plantes, de flors i de sons que m’ofereix la natura... Treballem tots per fer d’aquest país, Catalunya, i de tot el món, un conjunt tan variat, tan harmònic i tan polifònic com els boscos que ens ofereix la natura!

Moltes gràcies per l’atenció que m’heu dispensat.

Jordi Esteban

Que creixi l'ús social del català (4)

Voluntariat i foment de l'ús social del català entre persones que tot just comencen a entendre'l

Per adquirir la capacitat d'entendre i parlar una nova llengua en l'entorn social i fora de l'àmbit acadèmic, el novíssim parlant de català necessita trobar-se amb gent que l'hi parli amb una disposició clara d'ajudar-lo a entendre'l tot prenent iniciatives d'ensenyament natural com ara fer-li repetir paraules, ajudar-se de gestos i  mímica, mostrar-li  dibuixos o fotos, etc. Necessita suports amables i pacients.

En la nostra situació sociolingüística no és fàcil que el parlant completament nou de català, sobretot si viu en situacions precàries de socialització, trobi recursos de proximitat on iniciar-se en la comprensió bàsica de frases molt habituals en les converses i de memorització de fórmules i expressions senzilles. És important, doncs, crear per a ell propostes —sense que li calgui sortir de l'àmbit urbà i social on es mou— consistents en espais de trobada en català en els quals pugui desenvolupar aquestes primeres habilitats de comprensió i expressió orals. Uns espais rítmics i assidus de trobada amb persones catalanoparlants voluntàries on uns i altres creïn vincles de respecte, reconeixement de la diversitat i amistat, tot practicant naturalment les funcions més elementals que s'activen en les converses. Espais de trobada dins d'entitats o d'organismes afavoridors de la inclusió social (biblioteca del barri, esplai o escola on porta els fills, associacó de veïns, etc.). Activitats  de català ben pensades, senzilles i rendibles pel que fa a les converses de relació social, i dutes a terme per persones voluntàries de tarannà obert, disposades tant a ensenyar com a aprendre. 

Hi ha força respostes a aquesta necessitat, dutes a terme per entitats d'acollida, formació, assessorament o mediació de persones vingudes de nou al nostre país. La CAL, Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, fa tres anys que disposa d'un projecte, anomenat Junts (www.cal.cat/campanyes-i-projectes/junts) que ofereix a persones i a col·lectius o organitzacions un material idoni per començar a entendre i parlar, amb orientacions metodològiques, formació de voluntaris, acompanyament inicial i seguiment, si cal. 

Si esteu interessats a conèixer-lo, tant el material com la guia per als voluntaris que condueixen les trobades són a la vostra disposició a www.cal.cat. 

Que creixi l'ús social del català (3)

Les converses possibles d'un nou parlant de català

El paquistanès que ha arribat a Toledo o a Salamanca, posem per cas, es pot trobar fàcilment amb tres modalitats de conversa que li serveixen de trampolí per llançar-se a la piscina de la parla en castellà:

1. La conversa social de contacte. És contínua: quan surt i entra en un lloc, quan va a cal metge o a l'escola del fill, quan demana per un autobús... És la principal justament per aquesta continuïtat de contactes i fa que s'activin la gran majoria de funcions comunicatives de registre col·loquial o mitjanament formal en àmbits familiars, comercials i socials.

2. La conversa interpersonal voluntària. És força possible que es trobi amb assiduïtat amb alguna persona de parla castellana i que hi hagi en ella la voluntat explícita de conversar i mostrar detalls de millora de llengua a l'interlocutor que s'inicia. Aquí, segurament, l'exteriorització de sentiments i el relat d'experiències són font de coneixement i de pràctica lingüística molt rendible.

3. La conversa de companys de feina, si en té. També és contínua. Aquí, la llengua que instrueix o aconsella i la llengua que opina i decideix poden ser-hi força presents.

És evident que a la persona estrangera que té aquestes fonts de conversa activa (a banda de la recepció passiva dels mitjans de comunicació i de tot l'entorn escrit de la ciutat) no li cal accedir amb presses a cap escola d'adults, si no és que es proposi arribar a altres nivells de domini oral i escrit.

La situació d'aquesta mateixa persona, a Catalunya (i sobretot a les zones metropolitanes), varia cent vuitanta graus respecte del català: tindrà una experiència mínima de contactes amb interlocucions en català, probablement no tindrà persones pròximes amb qui pugui practicar-lo de manera sovintejada, ni tampoc li parlaran català (si no té molta sort!) en l'entorn laboral.

Molt sovint solament li quedarà el voluntariat i l'aprenentatge acadèmic en un centre on s'ensenyi, sobretot, a parlar.

En els cursos de català, com que han de ser rendibles pel que fa als recursos, es trobarà amb un sol o una sola docent i una quinzena llarga d'aprenents, cosa que no afavoreix una pràctica oral gaire intensa. Tot i això, és molt meritori l'esforç per aconseguir-ho, de moltíssims tècnics que s'hi dediquen. 

Possiblement li queda la conversa amb alguna parella lingüística o en algun grup de conversa portat, també, per voluntaris. I hi ha cap a 800.000 persones majors de 15 anys, a Catalunya, que manifesten que no parlen mai o gairebé mai en català. La majoria, perquè no poden anar més enllà d'una salutació.

Hi ha molta feina a fer per part del voluntariat!

Llesques de conversa - 2

Vademècum per a nous parlants de català

Fa ja vuit anys que està en marxa el projecte Xerrem, de grups de conversa monitoritzats per dues o tres persones i dotats d’eines per facilitar el desenvolupament de les sessions.

Hi ha tres comprovacions definitives sobre l’èxit d’un grup Xerrem: si xerren molt, si aprenen a dir bé alguna cosa en cada sessió i si s’ho passen bé. De les tres, la segona és la que potser té el punt més dèbil; i no és perquè no s’hi aprenguin coses (paraules, formes de dir, formes de pronunciar, pronoms, formes verbals, enllaços...) sinó perquè, en no disposar, els assistents,  de manera física, d’una llista de punts de referència sobre què cal saber i saber dir, hi ha el perill de perdre’s; també, perquè no tots els voluntaris ni  totes les voluntàries tenen present de manera diàfana què és el que es pot aprendre parlant i se’ls escapen coses de què podrien fer conscients els “xerraires”.

El llibre Llesques de conversa, editat per Àgilment,  vol ajudar uns i altres. I no solament els xerraires i monitors dels grups de conversa; també les parelles lingüístiques, els alumnes de català adolescents o adults, els estudiants autònoms...

Llesques de conversa conté més de cent qüestions a aprendre parlant. Cadascuna d’elles queda explicada molt breument i exemplificada. El nou parlant de català hi troba, a més, una dotzena de frases pròpies de les converses que ha de llegir parant esment en l’aspecte proposat. Finalment, pot assenyalar, en la llista de temes, si una qüestió ja la domina, si li cal una mica més d’atenció o si no la té gens incorporada.

En podeu trobar més detalls al web www.agilment.com

Que creixi l’ús social del català (2)

Els ciutadans ens hem de fer responsables que la gent nova que arriba a Catalunya assoleixi els nivells A1 i A2 de català pel que fa a l’oralitat. Molt més que els organismes que s’hi dediquen.

Vet aquí la descripció general que fa el Marc Europeu dels dos nivells:

A1. Pot comprendre i utilitzar expressions quotidianes i familiars i frases molt senzilles encaminades a satisfer les primeres necessitats. Pot presentar-se i presentar una tercera persona i pot formular i respondre preguntes sobre detalls personals com ara on viu, la gent que coneix i les coses que té. Pot interactuar d’una manera senzilla a condició que l’altra persona parli a poc a poc i amb claredat i que estigui disposada a ajudar.

A2. Pot comprendre frases i expressions utilitzades habitualment i relacionades amb temes d’importància immediata (per exemple, informacions personals bàsiques, informacions familiars, compres, geografia local, ocupació). Pot comunicar-se en situacions senzilles i habituals que exigeixin un intercanvi simple i directe d’informació sobre temes familiars i habituals. Pot descriure, de manera senzilla, aspectes de la seva experiència o bagatge personal, aspectes de l’entorn immediat i assumptes relacionats amb necessitats immediates.

Expressions quotidianes i familiars... Interactuar de manera senzilla...

Frases i expressions utilitzades habitualment... Comunicar-se en situacions senzilles i habituals...

Això és el que li succeeix, per exemple, a una persona que arriba a una ciutat castellana de fora del país i no sap espanyol:  dia rere dia sent expressions quotidianes i familiars, ha d’interactuar de manera molt simple, coneix de seguida frases i expressions utilitzades habitualment, es comunica en situacions senzilles i habituals... i acaba assolint el nivell A2 en menys de dos anys. A partir d’aquí, som-hi! A la Escuela de adultos a començar el B1, B2... A llegir i escriure, i a parlar molt millor!

Els ciutadans de Catalunya catalanoparlants podem assumir la tasca que han dut a terme els ciutadans d’aquesta ciutat. No necessitem més coneixements.  No ens cal ser mestres de català. El que sí tenim és... molta més feina!

Que creixi l’ús social del català (1)

A Catalunya hi ha feina per a tothom, perquè molta gent encara no pot dir “El català també és la meva llengua”

M’he mirat i remirat l’enquesta d’usos lingüístics del 2013. Sóc persona que es mou bastant per Catalunya i, sobretot, per barris populars de ciutats de més de 10.000 habitants, i no tinc la sensació que sigui realista, per exemple, la primera dada: el 94,3% de la gent entén el català. Segurament és una dada que correspon a una pregunta molt genèrica, que obté respostes poc aclaridores. Si entendre és comprendre elements molt simples i corrents de les converses com ara  una salutació, un agraïment, un bon dia, una frase de disculpa o una pregunta molt directa sobre nombres, llocs, etc., estic d’acord en el resultat. El 5,7% restant deuen ser persones que ni tan sols arriben a entendre això. Però estic segur que el percentatge és molt més alt si comptem les persones amb les quals no es pot continuar una conversa en català després del primer mig minut. I d’aquí cap amunt. Quin seria el recompte de les persones que no tenen el català com a primera llengua i que poden fer seva la frase que encapçalo, d’apropiació lingüística?

Una llengua és viva si la gent del país la parla perquè la té com a pròpia o perquè se la fa seva. Aquí hi ha una responsabilitat colossal per part de tots els que, a Catalunya, volem que sobrevisqui la nostra llengua. No és una responsabilitat que recaigui solament en els polítics i en les administracions, que n’hi tenen força. És una responsabilitat que pel que fa als usos socials depèn, també i sobretot, dels ciutadans catalanoparlants i dels actors socials. Hi ha feina per a tothom.

A la gent voluntària que ajuda fer els deures a infants i adolescents amb dificultat

Vaig tenir la sort de poder estar amb un grup de voluntaris i voluntàries del projecte Espai de deures, del Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Us faig arribar el missatge que els vaig transmetre en acabar la sessió formativa.

_____________________________________________

Voldria aprofitar l’ocasió de tenir al davant persones com vosaltres, proactives pel que fa a promoure el bon desenvolupament personal dels nois i les noies que van creixent a les nostres escoles, per comunicar-vos algunes experiències com a persona que ha estat en aquesta mateixa línia tota la vida.

Els infants i adolescents creixen en personalitat i seguretat a mesura que van trobant dins de si mateixos “terres” sòlids des d’on saltar i on tornar. Els infants i adolescents que no troben terra sòlid on assentar-se, viuen en una angoixa perillosa que els pot portar a conductes neuròtiques, desequilibrades o fins i tot antisocials.  Un terra sòlid és una convicció d’autoestima real, de possessió d’un valor en alça en l’entorn social, una convicció a què l’infant o l’adolescent arriba tant per autoavaluació com per reconeixement dels adults; generalment, primer per reconeixement dels adults i després per autoavaluació confirmativa.  No he consultat mai si aquest és un axioma de la psicologia. L’he tret de l’experiència personal, del diàleg amb els altres, de l’observació i de la pràctica educativa de la meva vida. Perdoneu-me la immodèstia, en tot cas.

Sovint són els pares que descobreixen aquests valors des seus fills. Parlo de pares i mares realistes i no de pares que només els troben gràcies i els fan creure, falsament, que són els reis del mambo.  Descobreixen els valors incipients i saben posar mitjans perquè els desenvolupin: aquella nena  que sap dibuixar, aquell nen tan àgil, aquesta noia tan organitzada, aquest noi tan xerraire i convincent...  “Tu ho fas molt bé, això!”.  “Tu faries bé de comercial”. “Has pensat mai a dedicar-te a la cura d’animals?”.  Frases màgiques com aquestes han estat molt sovint la grossa de Nadal per a molt nens i nenes.  Han parat atenció als valors que els han anunciat amb encert, n’han reconegut la possessió, els han treballat i els han convertit en terra ferm des d’on participar en el món i on tornar en cas de tempesta.

Però no sempre han estat solament els pares, els descobridors de valors. Els i les mestres hi fan un paper importantíssim, perquè poden observar els infants i adolescents en situacions molts diverses de l’entramat social en què el món de l’escola immergeix els alumnes. Ve aquell dia del comentari  amb l’infant davant dels pares, o en una entrevista de tutoria, o al pati. El dia que el o la mestra afirma amb contundència: “Has de reconèixer que les coses de lletra no et van gaire bé. Però a Plàstica i a Tecnologia saps prou bé que destaques. Tu series un bon professional de la indústria, per exemple. T’agraden els cotxes? Ep, els cotxes o el avions. O els satèl·lits artificials. No et posis límits. Pensa-hi.”

Què ha fet aquesta mestra quan li ha dit tot això? Li ha donat carta de ciutadania. Li ha assenyalat un lloc rellevant per a ell a la societat, una tasca a acomplir amb garanties. I sense comèdia, amb realisme i en el moment oportú.  A la meva vida he tingut ocasió de poder formular aquestes paraules màgiques més d’un cop. Ha estat, evidentment, després d’un llarg contacte i una llarga relació, d’un reconeixement cap a mi explícit o tàcit per part de l’adolescent i d’una ocasió propícia que ho feia possible.

Tot això és molt bonic. Però poc real. Moltes vegades els infants i adolescents es troben que els adults no els han posat pas un terra des d’on créixer, sinó una trapa ben oberta perquè caiguin al pou. “No seràs ningú a la vida”. “Què en farem, d’aquesta criatura?”. “Així, noia, no arribaràs gaire lluny”. “Què hi farem, si no té més llums?”. Etc. Moltes vegades, senzillament, ningú no els ha dit res, ningú no se l’ha mirat com a projecte de vida. I tots, de petits, hem necessitat l’empenta, el recolzament, els ànims dels pares, dels mestres o dels adults. Ai, quina por em fan els informes escrits que reben els tutors d’un grup quan comença el curs! Quin perill de consolidar valoracions negatives i bloquejar-ne, així, la superació!

És molt probable que entre els nens i nenes, entre els nois i noies amb qui us trobeu per ajudar-los a fer els deures, n’hi hagi que no troben encara prou terres ferms per saltar al món amb alegria i seguretat. Com que no han reeixit gaire a l’escola i les valoracions que porten a casa no ajuden precisament a consolidar terres ferms... Sovint aquest fet és la causa de la desmotivació i de les conductes displicents.

La pregunta és: Podrem ser nosaltres, en algun moment, els portadors de la frase màgica que dóna la grossa de Nadal a qui l’estava esperant? La resposta és: Sí que podrem, si es dóna el cas. Però s’ha de donar el cas. Es podrà donar si es donen les circumstàncies d’autoritat moral, coneixement, bona relació i permís d’entrada.  Autoritat moral: notem que el noi o la noia ens aprecia, encara que no ho digui. Coneixement: portem temps adonant-nos que el noi o la noia no és prou conscient d’un valor determinat, d’una habilitat, etc. Bona relació: resulta fàcil i usual derivar la conversa a temes diferents al llarg de les sessions de treball. Permís d’entrada: copsem que rebrà el nostre comentari sense refús.

Tot això us ho he dit a vosaltres per una sola raó: que copseu com n’és d’important la vostra tasca amb aquest nois i noies. I que no us descoratgeu mai, per difícil que sigui aconseguir resultats. No feu mai judicis definitius sobre els nois i noies amb qui tracteu. Sovint us heu de creure que les coses van bé, sense veure-ho clar o veient fins i tot que tot apunta en direcció contrària. La feina d’educació és sempre invisible: es veu molt bé el que sembrem, però no es veu gairebé mai si creix i fructifica la llavor. Però tampoc és del tot cert: quan descobreixes els efectes del teu treball en una sola persona, et dónes per ben pagat.

Endavant.

Jordi Esteban