Ahir vaig anar a una missa, en atenció als familiars d'una persona que va morir lluny d'aquí, a Bolívia. Missa d'onze en una població costanera del Maresme. El temple era ple. La mitjana d'edat rondava els 65-70 anys.
Em va complaure el sermó del capellà. Ens va interpel·lar com a oïdors crèduls i gens crítics de les notícies que apareixen als diaris. Ens va posar de model el Déu que va dir a Moisès "He sentit la veu del meu poble oprimit", tot fent-nos adonar que Déu va parar l'orella als que són a sota, als que pateixen injustícia... I ens va dir que estiguéssim més atents a coses que els diaris no posen en primera plana: al creixement de la pobresa, a l'abandó escandalós dels refugiats per part dels països europeus, etc. Que tinguéssim la mirada de Déu. Un sermó travat, amb missatge religiós potent i amb crida a compromisos de solidaritat efectiva. Em vaig alegrar en sentir-lo, ja que sovint escolto sermons que no van més enllà d'una bondat tova, la que ens fa a tots molt bons, però que ens desaconsella de ficar-nos en embolics a l'hora de reclamar més justícia i dignitat per a tothom comprometent-nos sindicalment, políticament o socialment.
Vaig notar també que a l'hora de la pau es va crear un agradable rebombori de fidels que es saludaven efusivament trencant el silenci i la posició ordenada i lineal que havien mantingut fins a aquell moment al compàs de la litúrgia. I això em va fer pensar. Hi ha un conjunt de fidels que es coneixen i molts d'ells deuen participar en iniciatives socials, humanitàries, culturals, formatives, comercials, festives, etc. I són en un acte litúrgic que solament els permet aquest moment d'exteriorització del que són i del que senten. Penso que l'immobilisme ritual de la missa xoca amb el nom d'assemblea i amb el nom de missa (Ite, missa est = Us envio a fer el que hem quedat).
El cristianisme té missatges potents i actuals a comunicar. El cristianisme té punts de trobada per reunir els creients, que viuen al món i saben què s'hi cou. El cristianisme té una convocatòria setmanal de reunió on pot actualitzar el missatge i posar sobre la taula les qüestions que més preocupen per tal de prendre decisions que portin a lluitar per la dignificació humana, la que consta a la declaració dels drets humans i la que es genera amb la creença de ser, a més d'humans, fills de Déu. Una mica, ja es va copsar amb el contingut i el to del sermó. Però queda molt per recórrer.
Si segueixen aquest camí, els auguro una gran rebrotada de joventut. Si no... augment de l'edat mitjana dels assistents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada