A Catalunya hi ha feina per a tothom, perquè molta gent encara no pot dir “El
català també és la meva llengua”
M’he mirat i remirat l’enquesta d’usos lingüístics del 2013. Sóc persona que
es mou bastant per Catalunya i, sobretot, per barris populars de ciutats de més
de 10.000 habitants, i no tinc la sensació que sigui realista, per exemple, la
primera dada: el 94,3% de la gent entén el català. Segurament és una dada que
correspon a una pregunta molt genèrica, que obté respostes poc aclaridores. Si
entendre és comprendre elements molt simples i corrents de les converses com
ara una salutació, un agraïment, un bon
dia, una frase de disculpa o una pregunta molt directa sobre nombres, llocs,
etc., estic d’acord en el resultat. El 5,7% restant deuen ser persones que ni
tan sols arriben a entendre això. Però estic segur que el percentatge és molt
més alt si comptem les persones amb les quals no es pot continuar una conversa
en català després del primer mig minut. I d’aquí cap amunt. Quin seria el recompte
de les persones que no tenen el català com a primera llengua i que poden fer
seva la frase que encapçalo, d’apropiació lingüística?
Una llengua és viva si la gent del país la parla perquè
la té com a pròpia o perquè se la fa seva. Aquí hi ha una responsabilitat
colossal per part de tots els que, a Catalunya, volem que sobrevisqui la nostra
llengua. No és una responsabilitat que recaigui solament en els polítics i en
les administracions, que n’hi tenen força. És una responsabilitat que pel que
fa als usos socials depèn, també i sobretot, dels ciutadans catalanoparlants i dels
actors socials. Hi ha feina per a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada