A Catalunya ja no se’ns fa estrany sentir
força sovint converses en llengües ben diverses, algunes de les quals parlades
per visitants efímers, sí, però la majoria per ciutadans arrelats al país. Ho
experimentem al metro, a l’autobús, al mercat, a la sala d’espera del metge, a
l’entrada d’una escola... A Catalunya es parlen més de tres-centes llengües. Entre
les mirades vàries que això podria suscitar voldria centrar-me en una: la
diversitat lingüística actual com a patrimoni que ens ha estat donat. Cap
pressupost estatal o local no podria aconseguir que entre la població hi hagués
tal riquesa en savieses i experteses lingüístiques i culturals.
Els humans tenim la característica de
poder allotjar dins el cervell més d’una, dues o tres llengües. De fet, com més
plurilingües som, amb més facilitat n’incorporem de noves. Si és cert que la
llengua catalana ha de ser, per a tots els que vivim a Catalunya, llengua de
convit, d’ús, d’oportunitat i de valor, i, per tant, vehicle comú de
comunicació, també és veritat que els parlants d’altres llengües primeres han
de poder continuar desenvolupant-les per fidelitat als orígens i per condició
de possibilitat de comunicació efectiva en un món globalitzat com el nostre.
Dos propòsits perfectament compatibles.
Sense parlar de la llengua castellana, que
té garantit el futur per història i demografia, hi ha algunes llengües presents
a casa nostra que tenen força parlants fins al punt de constituir-se en
comunitats lingüístiques amb un bon grau de solidesa social, cosa que fa que els
seus parlants es plantegin, amb percepció de viabilitat, la continuïtat de la
llengua pròpia entre les generacions actuals i futures. És el cas de llengües
com l’àrab, el xinès, l’amazic, el romanès, el rus, l’ucraïnès, el wòlof, etc.
No ho tenen fàcil: els fills i les filles que van venir de molt xics o que
ja van néixer aquí només s’immergeixen en la llengua dels pares a casa, en
espais que la comunitat lingüística hagi creat o entre els pocs companys que
parlen la mateixa llengua, unes condicions força minses si tenim en compte la
necessitat d’ús continuat que cal per assolir una competència lingüística suficient
que els faci usuaris i transmissors.
Hi ha comunitats lingüístiques que han pres consciència de la importància
de la tria de llengua en els usos familiars i interpersonals, ateses les
conseqüències d’identitat i de transmissió cultural que se’n deriven. Fa temps
que han posat fil a l’agulla per
mantenir viva la seva de manera compatible amb l’adquisició del català com a
llengua pròpia de Catalunya. Tot superant les dificultats amb què es troben
(dispersió territorial, inèrcies per l’ús del català o castellà dels fills,
necessitat d’organització ben coordinada, diferent convicció sobre el valor o l’efectivitat
de les iniciatives, etc.), han aconseguit unes hores extra lectives en centres educatius dels fills, uns espais
públics on reunir durant el cap de setmana infants i adolescents per aprofundir
en la llengua i la cultura, o altres maneres imaginatives de fer créixer
l’interès, el coneixement i l’ús de la llengua d’origen.
La CAL és partícip d’una experiència de promoció de la llengua catalana
compatible amb el manteniment de la llengua d’origen d’un col·lectiu lingüístic.
Una comunitat ucraïnesa es reuneix cada dissabte a la tarda en un centre
escolar de Barcelona. Hi acudeixen nens i nenes per assistir a classes de
llengua, història i cultura d’Ucraïna. Mentre infants i adolescents estudien,
les mares i algun pare es troben al menjador del centre i fan pràctica de
català en dos grups diferenciats: els que encara no entenen el català i s’hi
inicien i els que ja el parlen una mica o fins i tot l’estudien durant la
setmana, però els manca fluïdesa i bagatge. És una activitat del projecte xerrem junts. Puc dir, com a membre del l’equip de
voluntaris que els atenen, que és una experiència magnífica, no solament de
llengua, sinó també de diàleg intercultural. I una font de relacions cordials
entre persones i entitats que compartim humanitat.
Mantenir vives les llengües de catalans procedents d’altres racons del món
i fer créixer el coneixement i el plaer d’usar el català com la llengua del
país són dues realitats possibles i compatibles, fruit de dues voluntats que
sumen esforços. Tant de bo els organismes públics que tenen responsabilitats
relatives al multilingüisme donin cada cop més facilitats per convertir en
hàbits allò que ara són, encara, actes aïllats.
