Quan ens posarem a l'alçada del que ens demana el món avui?

Occident, Europa, Espanya, Catalunya...

Quan ens posarem a l’alçada que ens demana la situació actual dels humans que naixem, resistim i morim en aquest món rodó i cada cop més petit?

Quan entendrem que el món ha de ser, per damunt de tot, un món de pobles que es governen a si mateixos i estableixen acords entre veïns per tot allò que els concerneix mútuament ? Ja som capaços de fer-ho, a diferència del temps en què van néixer i créixer els estats, temps en què la població no tenia la formació instrumental ni la capacitat de gestió econòmica, productiva i política que té ara.

Per això cal assumir i acceptar que les estructures estatals s’han d’anar transformant en organització de nacions.

Quan entendrem que el món no té enemics per atacar i matar sinó, en tot cas, adversaris per convèncer o per vèncer? Els ministeris de defensa actuals no són de defensa, són d'atac i d'eliminació. I, a més, una sagnia econòmica molt rellevant que impedeix atendre com cal el benestar de la població. Quan prevaldrà la força de les raons per damunt de les raons de la força? Ja no és temps de conquestes territorials per extraure'n domini i beneficis. És temps de repartiment dels recursos. Temps de conviure. I per això no cal armes.

Quan entendrem que els humans som dignes justament per ser humans i no per pertànyer a un país organitzat? Occident no veu aquesta dignitat en la gentada que li demana asil i refugi perquè fuig de la fam, la guerra i la mort? Alemanya, França, Espanya: no recorden l’acollida llatinoamericana en la guerra civil espanyola i durant i després de la Segona Guerra Mundial? Estem tan bé a casa nostra...! Ho tenim tot tan ben muntat per a nosaltres solets!

Quan les organitzacions religioses s'adonaran que tan important és servir al Déu en qui creuen com obtenir una vida digna per a tots els humans, dignificats per elles d’alguna manera, sigui per una filiació divina o per un destí feliç en l'altra vida? Per què distreuen tant la gent amb la vida de l'altra banda mentre podrien treballar per dignificar la vida d’aquesta?

Quan entendrem que el nivell sofisticat de confort que tenim la població d’Occident no pot estendre’s a la població mundial perquè la bola del món no té tants recursos? El tàndem felicitat-consum causa estralls tant a la gent com al món. A la gent perquè l’enganya: només el consum ajustat i raonable genera felicitat, les coses sobreres no són més que un destorb, una incomoditat.  I al món perquè el destrossa amb residus, gasos contaminants, etc.  

Quan entendrem que el sistema capitalista porta a la concentració de poder entre uns pocs i a l’extensió de la pobresa entre gairebé tots? Quan entendrem que l’activitat econòmica ha de ser cada cop més cooperativa, social i solidària?

Quan entendrem...? Quan entendrem...? Són tantes les coses que cal canviar! En totes, el que cal és posar-se a l’alçada del moment que viu la humanitat avui i comptar que som capaços de generar un futur viable per a les generacions que ens segueixen. Si no ho fem, els donarem penúria, desastre i mort. Som en un moment crític de la humanitat. Només cal mirar l’ecologia, la política, l’economia, el benestar social, les migracions, la justícia...

A tots ens falta eixamplar la ment a partir d’un pressupòsit: cadascú de nosaltres té una part de raó en la interpretació de la vida i del món; una part interessant, però només una part, només una petita part. Ningú no té veritats absolutes, provinents de déus o d’ideologies. Queda demostrat per l’experiència que el  que decideix un grup que cerca solucions a un problema és sempre més adequat i efectiu que el que decideix el que està sol amb la seva ‘boníssima’ veritat i certesa. El tarannà democràtic és més eficient i veritable que l’estil dictatorial.

I per això: diàleg, conversa, trobada i debat entre diversos. Justament per ser diversos. I compromís amb la dignitat pròpia i la dels altres. No solament hem d’estar disposats a fer-ho (tinc les portes obertes), hem de prendre la iniciativa i convidar el diferent a fer-ho (vine a casa i parlem).  Sense por.  Primer, potser: amb aversió. Tot seguit, copsant l’adversitat. Un pas d’arrencada: reconeixent diferències. Un altre pas: essent assertius sense agressió. Un altre: creant empatia. Un altre: reconeixent algunes coincidències. Un altre: trobar punts parcials d’acord. I prou, si cal, per ara. Aquest és un camí que ve de la discòrdia, que passa pels acords (ni que siguin mínims) i que acabarà en la concòrdia si tornem a dialogar, trobar-nos i debatre.

L'experiència dels grups de conversa en català que s'han generat en barris perifèrics de les ciutats de Catalunya (a partir del projecte Xerrem Junts) són una mostra, en petit, d'això: gent que es troba i que és diversa d'origen, de cultura, d'edat, de condicions econòmiques... Gent que, a poc a poc, es va convertint en gent amiga, respectuosa, adversària encara en algun punt, però oberta a continuar dialogant, conversant, escoltant, i rient!

Comunitats lingüístiques de Catalunya

A Catalunya ja no se’ns fa estrany sentir força sovint converses en llengües ben diverses, algunes de les quals parlades per visitants efímers, sí, però la majoria per ciutadans arrelats al país. Ho experimentem al metro, a l’autobús, al mercat, a la sala d’espera del metge, a l’entrada d’una escola... A Catalunya es parlen més de tres-centes llengües. Entre les mirades vàries que això podria suscitar voldria centrar-me en una: la diversitat lingüística actual com a patrimoni que ens ha estat donat. Cap pressupost estatal o local no podria aconseguir que entre la població hi hagués tal riquesa en savieses i experteses lingüístiques i culturals.

Els humans tenim la característica de poder allotjar dins el cervell més d’una, dues o tres llengües. De fet, com més plurilingües som, amb més facilitat n’incorporem de noves. Si és cert que la llengua catalana ha de ser, per a tots els que vivim a Catalunya, llengua de convit, d’ús, d’oportunitat i de valor, i, per tant, vehicle comú de comunicació, també és veritat que els parlants d’altres llengües primeres han de poder continuar desenvolupant-les per fidelitat als orígens i per condició de possibilitat de comunicació efectiva en un món globalitzat com el nostre. Dos propòsits perfectament compatibles.

Sense parlar de la llengua castellana, que té garantit el futur per història i demografia, hi ha algunes llengües presents a casa nostra que tenen força parlants fins al punt de constituir-se en comunitats lingüístiques amb un bon grau de solidesa social, cosa que fa que els seus parlants es plantegin, amb percepció de viabilitat, la continuïtat de la llengua pròpia entre les generacions actuals i futures. És el cas de llengües com l’àrab, el xinès, l’amazic, el romanès, el rus, l’ucraïnès, el wòlof, etc.

No ho tenen fàcil: els fills i les filles que van venir de molt xics o que ja van néixer aquí només s’immergeixen en la llengua dels pares a casa, en espais que la comunitat lingüística hagi creat o entre els pocs companys que parlen la mateixa llengua, unes condicions força minses si tenim en compte la necessitat d’ús continuat que cal per assolir una competència lingüística suficient que els faci usuaris i transmissors.

Hi ha comunitats lingüístiques que han pres consciència de la importància de la tria de llengua en els usos familiars i interpersonals, ateses les conseqüències d’identitat i de transmissió cultural que se’n deriven. Fa temps que han posat fil a  l’agulla per mantenir viva la seva de manera compatible amb l’adquisició del català com a llengua pròpia de Catalunya. Tot superant les dificultats amb què es troben (dispersió territorial, inèrcies per l’ús del català o castellà dels fills, necessitat d’organització ben coordinada, diferent convicció sobre el valor o l’efectivitat de les iniciatives, etc.), han aconseguit unes hores extra lectives  en centres educatius dels fills, uns espais públics on reunir durant el cap de setmana infants i adolescents per aprofundir en la llengua i la cultura, o altres maneres imaginatives de fer créixer l’interès, el coneixement i l’ús de la llengua d’origen.

La CAL és partícip d’una experiència de promoció de la llengua catalana compatible amb el manteniment de la llengua d’origen d’un col·lectiu lingüístic. Una comunitat ucraïnesa es reuneix cada dissabte a la tarda en un centre escolar de Barcelona. Hi acudeixen nens i nenes per assistir a classes de llengua, història i cultura d’Ucraïna. Mentre infants i adolescents estudien, les mares i algun pare es troben al menjador del centre i fan pràctica de català en dos grups diferenciats: els que encara no entenen el català i s’hi inicien i els que ja el parlen una mica o fins i tot l’estudien durant la setmana, però els manca fluïdesa i bagatge. És una activitat del projecte xerrem junts. Puc dir, com a membre del l’equip de voluntaris que els atenen, que és una experiència magnífica, no solament de llengua, sinó també de diàleg intercultural. I una font de relacions cordials entre persones i entitats que compartim humanitat.

Mantenir vives les llengües de catalans procedents d’altres racons del món i fer créixer el coneixement i el plaer d’usar el català com la llengua del país són dues realitats possibles i compatibles, fruit de dues voluntats que sumen esforços. Tant de bo els organismes públics que tenen responsabilitats relatives al multilingüisme donin cada cop més facilitats per convertir en hàbits allò que ara són, encara, actes aïllats. 

xerrem junts, una proposta social de comunicació en català

Als nostres barris hi ha una bona part de la població allunyada del català:

·         Gent adulta que no el parla i no té cap perspectiva de començar una formació de llengua, o de qualsevol altra matèria, per motius varis: considera que la formació és cosa d’infants o adolescents, no va tenir èxit durant l’etapa escolar, no veu que sigui rellevant ni engrescador destinar temps a estudiar, no experimenta cap necessitat d’aprendre català, etc.

·         Gent que va començar una formació lingüística de nivells inicials i no ha continuat, també per motius varis: manca de temps, incompatibilitats horàries, expectatives no acomplertes, desistiment davant l’esforç, absència de satisfacció emocional, etc.

·         Gent que voldria connectar-se al català, però no s’hi veu amb cor ateses les necessitats peremptòries a què ha d’atendre, sigui perquè ha arribat aquí fa poc i li cal prioritzar moltes altres coses, sigui perquè té una dedicació laboral molt irregular o li cal ocupar-se de la cura familiar.

No és una població dispersa, sense punts de trobada social. A Catalunya hi ha moltíssims ‘meeting points’ on la gent acut amb freqüència: associacions de veïns, casals, ateneus, parròquies, clubs d’amistat, centres culturals, associacions d’oci, entitats de suport a necessitats socials, etc.  Allí la gent que no s’expressa amb suficient fluïdesa en català espera ser atesa en castellà, la llengua vehicular més freqüent als espais socials en barris no cèntrics de les poblacions fins que no hi hagi una situació més estesa de capacitat social de comunicació en català.

Moltes persones sòcies, dirigents  o partícips d’aquests nuclis de contacte i relació social participarien gustosament en propostes de conversa de grup en català dutes a terme dins o a l’entorn de la pròpia  entitat, atès que hi ha força motius que els impulsarien a fer-ho: la convivència amb familiars o amistats de parla catalana, tenir fills o nets que el parlen, treballar en llocs on hi és present, consciència de pertinença a Catalunya, etc. Són conscients que ser capaços de parlar en català a Catalunya és un factor d’apoderament personal i de reconeixement social.

El projecte xerrem junts de la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana) és sempre a punt per donar suport a persones vinculades a les entitats esmentades que vulguin valer-se d’aquesta oportunitat i crear espais de trobada i comunicació en català allotjats a l’entitat. Grups que conversen amigablement setmana rere setmana. A la CAL no li vindrà de nou, ja que té o ha tingut actiu el projecte de converses en català en parròquies, en centres culturals de barri, escoles de primària amb mares dels alumnes, esplais de barri amb familiars dels infants, fundacions que fan reinserció sociolaboral, casals de joves i de gent gran, sindicats, biblioteques de barri, ateneus, clubs, entitats de suport a malalts mentals, entitats d’atenció a persones refugiades, centres penitenciaris, associacions de comerciants, etc.

El projecte xerrem junts forma guies catalanoparlants perquè puguin conduir grups amb triple diversitat de nivell competencial: des de persones que encara no tenen suficient comprensió del català, passant per persones que ja l’entenen bàsicament però no l’han parlat mai, fins a persones que el poden parlar però ho fan amb dèficits de fluïdesa o de bagatge expressiu.  Els guies —més d’un per grup per poder atendre la diversitat de nivells— disposen de material adequat per omplir d’activitat oral amena, instructiva i engrescadora desenes i desenes de trobades setmanals, fins al punt de constituir, no un curs de llengua de tantes hores, sinó un espai durador de comunicació en català i creador de vincles amb l’entitat i entre els components del grup, amb el resultat d’una major competència oral dels que hi participen.

Els responsables de la creació d’aquests grups podem dir que el projecte xerrem junts ajunta de manera efectiva tres factors que incideixen en la voluntat de comunicar en una llengua apresa: el social (entorn on es parla de manera habitual), el lingüístic (creixent adquisició natural de la llengua) i el psicològic o personal (satisfacció per la bona relació i millora comprovable).

xerrem junts és, doncs, una activitat social que arriba als col·lectius socials on resulta menys factible que hi arribin els recursos públics més formals (cursos de català, escoles d’adults, etc.) i fa tant d’alçaprem per connectar-hi, com de complement per als qui ja estudien català i els convé practicar-lo col·loquialment.

Xerrem junts, una oportunitat d'adquisició lingüística

Hi ha moltes persones a Catalunya que, d’una manera o altra, expressen tres voluntats d’acostament a la llengua catalana referides a l’ús social oral: entendre qui la parla, ser acompanyat en començar a parlar-la, i millorar en fluïdesa i bagatge.  Tres desigs corresponents a tres perfils de persones: les que no entenen el català, les que l’entenen i no l’han parlat mai i les que ja el parlen, però amb dèficits a superar. Tres voluntats que són tres fites progressives d’adquisició lingüística bàsica sobre les quals pot assentar-se un coneixement més ple i complet tot seguint ensenyaments formals, o gràcies a les quals poden oferir-se oportunitats d’ús a qui estudia català.

El projecte xerrem junts de la CAL, Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, ofereix la possibilitat de crear espais de trobada i comunicació en català dins d’entitats socials radicades en zones de baix índex d’ús social de català per atendre justament aquest triple perfil de persones.

Ho fa amb materials i orientacions que parteixen d’un model determinat de llengua, el que resulta d’entendre-la com intercanvi comunicatiu. Concep l’adquisició lingüística com un seguit de passos que porten finalment les persones a experimentar que el català és també seu (‘El català també és la meva llengua’) perquè s’han vist a si mateixes comunicant-se amb altres persones sense entrebancs lingüístics importants, en un entorn social de proximitat i amb consciència de parlar la llengua del país. Una experiència que tindrà força expansiva cap a la mateixa llengua —voldran aprofundir-hi— i cap a l’entorn relacional —voldran parlar català amb més gent— perquè haurà tingut com a base de llançament el plaer de saber-la seva.

El model de llengua que es proposa és fruit de lectures i assimilacions de les investigacions que ha impulsat la Direcció General de Política Lingüística des dels anys noranta amb la intenció de dotar d’enfocament comunicatiu l’ensenyament i l’aprenentatge del català.[i] El projecte xerrem junts aplica a la oralitat conversacional tals reflexions i tipologies. També s’alimenta de les tesis que mostra l’estudi dels factors que incideixen en la voluntat de comunicar en una llengua apresa: el social, el lingüístic i el psicològic.[ii]

En el primer estadi, el de la comprensió bàsica i expressió mínima en català, el projecte xerrem junts proposa trobades de catalanoparlants amb persones que tot just s’hi inicien i amb un ritme setmanal. El material és ple d’imatges, taules de jocs, petits versos, làmines contextuals, etc. Les estratègies passen per mostrar imatges, per utilitzar gestos, moviments, objectes físics, espais, etc., per repetir les expressions de maneres diverses i amenes, per fer jocs de consolidació, per memoritzar frases i textos breus... Tot en un entorn agradable, gairebé casolà, i una relació numèrica baixa, d’un guia per tres o quatre assistents.

El contingut de les unitats del material fa referència a necessitats molt bàsiques i elementals que sorgeixen en contactes orals entre veïns i altres persones properes: fórmules bàsiques de tota conversa col·loquial (salutació, comiat, agraïment, disculpa, etc.), sensacions primàries i estats d’ànim, descripció de característiques generals de persones i  objectes, nombres, situacionals, indicacions temporals usuals, expressions de gust i disgust, referències al cos humà, etc.  Una mirada morfològica hi trobaria més adverbis, determinants i sintagmes preposicionals que noms, adjectius i verbs, atès que els elements esmentats poden ser sempre respostes a preguntes en converses col·loquials. Els assistents no acaben conversant en català, però sí que arriben a col·locar-se unes ‘antenes’ que els permeten captar significats i respondre amb fórmules apreses i molt usuals. Ja no s’hi posaran d’esquena, com fem tots quan sentim una llengua que desconeixem. Es familiaritzen amb el català.

En la segona etapa, la d’iniciar-se a parlar tot repetint o modificant frases dites pels guies, el material aporta un seguit de propostes de comunicació que poden ser tractades de manera senzilla, repetitiva i amena. Propostes que fan referència principalment a l’exteriorització de gustos, preferències, hàbits i aficions o a la descripció de llocs, ambients, objectes i persones conegudes dels nous parlants.

El contingut de les unitats recorre temes de la vida quotidiana i promou diàlegs de curta tirada, en els quals el guia es presenta com a primer interlocutor i els assistents el segueixen repetint el que diu o transformant-ho d’alguna manera. Els assistents es descriuen a si mateixos i les coses i persones que els envolten. La mirada lingüística hi troba factors de descripció bàsica: verbs d’existència o de pertinença en present o en imperfet i en tercera persona singular, comparacions, caracteritzacions amb adjectius molt usuals, principals usos dels pronoms en i hi, expressions d’intensitat, de freqüència, situacionals i temporals bàsics, etc. Els assistents trenquen la barrera que els impedia posar atenció a què es diu i com es diu en català, tendeixen a demanar que els hi parli la gent catalana que els envolta i troben adient apuntar-se a activitats que l’ajudin a créixer com a nous parlants: cursos, programes televisius o radiofònics, activitats socials fetes en català, etc.

Finalment, en l’estadi de llançar-se a parlar i de millorar en fluïdesa i bagatge expressiu, el material té el caire d’immens rebost d’activitats de parla amb algunes receptes perquè els ‘cuiners’ de les sessions de conversa puguin conduir-les de manera adaptada al  propi tarannà i al dels components del grup. Els temes giren al voltant de la vida quotidiana: l’individu que menja, dorm, es vesteix, fa exercici, percep i sent; els familiars, veïns i companys que ens envolten; el món que ens acull; les obligacions que hem d’acomplir; les aficions que podem tenir...

La diversitat de nivells, dintre del fet de poder parlar, s’assumeix gràcies a les cinc tipologies de preguntes motor que són possibles en un grup: l’expressiva, per comunicar gustos, preferències i costums, demana interlocucions simples en present; la descriptiva, per explicar què coneixen els partícips del grup, reclama construccions en present o en imperfet i capacitat de definir, comparar, situar i caracteritzar; la narrativa, per comunicar vivències i records, comporta un cert domini dels temps verbals i de referències pronominals; la directiva, per explicar mètodes i maneres de comportar-se, exigeix que la comunicació arribi clara i entenedora als receptors; i l’argumentativa suposa ja una bona capacitat d’acompanyar discursos complexos amb recursos lingüístics adients i de forma àgil. Els components d’aquest nivell de parla són a tocar de l’adquisició plena del català oral col·loquial, sempre que els tres factors decisius hi siguin presents: un entorn habitual per parlar, un domini suficient de la llengua i una experiència plaent de comunicació en català. Si no ho han fet encara, són terra adobada per començar o continuar una formació lingüística que els confereixi la plenitud competencial en català.

---

[i] Habilitats comunicatives. Una reflexió sobre els usos lingüístics. Eumo Editorial. 1999. Coordinació: Rosa Artigas

Tipotext, un tipologia de textos de no-ficció. Eumo Editorial 2003. Coordinació: Rosa Artigas

El domini textual. Un model de funcionament del discurs per a l’ensenyament de la llengua (en procés d’edició). Rosa Artigas

[ii] La voluntat de comunicar-se en una segona llengua: la presa de decisions individuals en un context social. Peter D. MacIntyre. Universitat de Cape Breton

Projecte xerrem junts de la CAL: teixint confluències per la llengua

Deus, rierols, rieres i rius de parla catalana que omplen el país de cohesió i de gent que l’estima

Catalunya necessita superar els índexs baixos d’ús social de català, tal com ens mostren els estudis estadístics. Ens hi va la pervivència de la llengua i la cultura. Persones, entitats i organismes que treballen per la llengua ja fa temps que posen fil a l’agulla, però cal incrementar iniciatives que facin créixer l’hàbit d’usar el català en les relacions personals, laborals i ciutadanes.

Les deus del català

En molts indrets de Catalunya hi ha persones proactives  i col·lectius relacionats amb el món educatiu o amb el tercer sector que, en vista de la situació precària de l’ús social del català, estan en bona disposició d’impulsar de manera voluntària iniciatives, projectes o campanyes que el facin créixer: hi participen o les afavoreixen des de la seva disponibilitat individual o corporativa.  Són les deus[i]. La CAL s’acosta a aquestes deus, els dona a conèixer el projecte xerrem junts i els ofereix l’oportunitat operativa d’incorporar als propis equipaments espais nous de trobada i comunicació en català, una oferta que germina en el àmbit on es mouen i que les enforteix com a entitats socials.

Els rierols i les rieres

Hi ha moltíssima gent a Catalunya que és lluny d’adquirir de manera activa i plena el català, sigui perquè no ho veu necessari, perquè li cal ocupar-se d’assumptes més peremptoris, perquè desconeix camins practicables per accedir a ofertes formatives, perquè té entrebancs per accedir-hi, etc. Les deus esmentades poden convertir-se en facilitadores d’aquest camí cap a l’apropiació lingüística. Les entitats a les quals s’apropen sovint les persones allunyades del català poden ser rierols o rieres on germini i borroni l’interès —la comprensió[ii], l’expressió[iii]— per la nostra llengua a partir d’activitats orals en català. Són activitats diverses, moltes de caire puntual (esdeveniments, xerrades, festes, etc.) i altres amb format més rítmic i constant (activitats escèniques, tertúlies, etc.). Entre aquestes darreres hi ha  la constitució de grups de conversa de ritme setmanal, com els que proposa el projecte xerrem junts, amb material i orientacions facilitadores.

La CAL coopera amb les entitats que fan seva la proposta de grups de conversa en el disseny i la difusió de l’activitat del xerrem junts: engega el grup o els grups i acompanya els voluntaris, ja formats, per mitjà dels gestors del projecte.

El corrent d’aigua de tots aquests rierols i rieres —la parla catalana— va creixent paulatinament: el català és copsat com una llengua de convit, d’oportunitat, de valor i de país. Els nous parlants es comuniquen cada cop amb més èxit en català, cosa que n’enforteix el desig, la il·lusió i la voluntat d’expressar-s’hi.  Es connecten al català.

Els grups, tot i no ser excessivament nombrosos (la mitjana és d’unes vuit persones), reforcen la imatge i els objectius de l’entitat que els acull, possibiliten reconeixement i cohesió entre diversos, fan que els partícips millorin en català, donen informació sobre la cultura i la història del nostre país  i són terra adobada de relació i comunicació ciutadana.

Els rius d’adquisició lingüística.

Tant les escoles d’adults com els centres de normalització lingüística i les escoles oficials d’idiomes —recursos públics d’aprenentatge intensiu, organitzat i diversificat de català— estan amatents a acollir persones interessades a aprendre’l i practicar-lo. Són rius carregats d’una aigua que abasta totes les característiques de la llengua: habilitats, registres, nivells de competència, diversitat d’usos... Uns rius que fan nous parlants competents i acreditats.

Les persones voluntàries conductores dels grups de conversa fan alhora de corretja de transmissió de l’oferta d’ensenyament formal: s’assabenten de les propostes dels organismes públics (cursos, parelles lingüístiques, esdeveniments en català, etc.), les fan arribar als assistents dels grups i ajuden a contactar-hi. Així, fent una mirada externa, es pot veure finalment com unes entitats socials que tenen grups de conversa es converteixen en aliades d’aquests organismes públics i dels seus eslògans: Connecta’t al català. Vine i aprèn-ne, per exemple. La CAL ha estat sovint facilitadora d’aquesta connexió, encara que el nom xerrem junts no aparegui en primera plana. La CAL, en aquest cas, és com les impremtes: quan es presenta un llibre es parla de l’autor, del contingut i de l’editorial, però no s'esmenta gairebé mai la impremta, un element ben indispensable perquè el llibre arribi a ser una realitat tangible.

Aquesta és la funció bàsica que el projecte vol acomplir cada cop més: teixir confluències entre els tres partícips socials: persones o col·lectius conscients de la necessitat d’impulsar el català, gent allunyada de la nostra llengua i ens públics encarregats d’ensenyar-la.  De les deus a les rieres i de les rieres als rius tot practicant la conversa. I així, enmig i dins d’aquests cursos d’aigua de catalanitat i d’entesa, teixir cohesió social i estima del país que ens acull.

Jordi Esteban

---

[i] Persones jubilades del ram de l’ensenyament o de professions socials, ex-funcionaris de l’administració local o autonòmica, direccions i AMPA d’escoles de primària, membres d’associacions culturals o cíviques, biblioteques, centres cívics, entitats de suport a la immigració, parròquies, socis d’Òmnium Cultural o de Plataforma per la llengua, sindicats, agents de programes d’inclusió sociolaboral, entitats d’atenció a persones en condicions específiques, etc.

[ii] El projecte xerrem junts, en l’etapa inicial, treballa la comprensió bàsica i l’aprenentatge de fórmules força usuals.

[iii] El projecte xerrem junts promou les pràctiques de conversa per adquirir bagatge i fluïdesa en la parla.

Català: cursos i converses

La Svitlana s’ha trobat que aquí es parla català i ha fet aquest camí:

Contacte efímer

Ens vam trobar a la terrassa d’un bar. Em va preguntar com podia anar al Tibidabo i li ho vaig haver d’explicar en castellà, perquè no m’entenia. Em va comentar que havia vingut feia poc d’Ucraïna i que tenia fills que anaven a l’escola. Que parlava ucraïnès i sabia rus. Es desempallegava una mica en castellà, suposo que era perquè tothom l’hi parlava.

Desconnexió i impossibilitat

El primer any va veure un anunci de cursos de català. “Això no va per mi”, va pensar en un primer moment. Algú li va preguntar si sabia parlar català: “No el parlo. Quan el parlen, no l’entenc gens ni mica.”

Entrebanc i captació

Un dia va coincidir amb unes mares que parlaven català. Li van dir, en castellà: “No fas cap curs de català?” i va respondre: “Ui! Ara no puc pensar-hi.  Potser més endavant.” Tenia prou treballs amb la canalla i la cerca de feina.  I va afegir:  “Si em parleu en català i ho feu a poc a poc, ho aniré captant. D’acord?”

Possibilitat remota i capacitat de resposta

Un any més tard va tornar a veure l’anunci de cursos de català: “Ja m’aniria bé, ja...” Pensava en els fills que el parlaven a l’escola i en alguna feina que se li havia escapat de les mans per no saber-ne.  Va trobar-se amb una colla catalana i els va dir, en castellà: “Us comprenc bastant i podria contestar alguna cosa. No deixeu de parlar-me en català.”

Possibilitat pròxima i complicitats

Fa poc més d’un any es va trobar amb una mare ucraïnesa de la mateixa escola que li va dir, en ucraïnès, que feia tal nivell de català. Ella li va dir: “Jo també m’hi apuntaré quan tingui els nens a música a les tardes. Saps? Ja m’animo a dir alguna cosa amb uns veïns que m’hi ajuden.”

Realitat i autoestima

Avui ens hem tornat a trobat casualment en un acte de conscienciació sobre la situació dels refugiats i dels emigrants a les portes (portes? murs!) d’Europa, que es fa en català. Ens hem reconegut. “Estic fent un curs de català”, m’ha dit. “I què tal?” li faig. “Ah, molt bé. Hi ha moments que el parlo sense adonar-me’n, sense traduir! Jo crec que ja sóc, també, catalana, no?” “I tant!” li he contestat.

Conclusió

Societat civil i organismes públics: dues complicitats que sumen per presentar el català a la nova ciutadania com a llengua de convit, d’oportunitat, de prestigi i de país.  Amb la parla de princesa, no de ventafocs.