Intempèrie i resistència

Llegir Josep Maria Esquirol m’ha il·luminat força: els humans vivim en la intempèrie des que naixem fins que morim i la resistència íntima en proximitat és el rovell de l’ou de la vida. Penso en la intempèrie en què ens movem la immensa majoria de gent, la que, pel cap alt, només arribem a disposar d’un fons de diners per a contingències inesperades, i la que, pel cap baix, va a l’encalç de satisfer necessitats peremptòries i lluita per sobreviure. I em pregunto quina intempèrie afronta la gent, poca relativament però decisiva, que mou ingents masses de diner per a la pròpia conveniència i, en tot cas, per distribuir-lo en forma de política operativa, gràcies al poder de què disposen.

Comprovo com n’és, de constant, la resistència obligada entre els que viuen sense ser rics, però sense haver d'angoixar-se per sobreviure: vigilar les despeses d’energia apagant punts de llum i engegant al mínim l’aire condicionat; estalviar aigua; organitzar dies i hores per encabir-hi feina, família, esbarjo i solidaritat; proveir-se d’aliments cada dia i d’indumentària cada temporada; avui, demà i demà passat cuinar, escombrar, netejar, rentar, cosir, planxar...;  controlar la despesa per arribar a la fi del mes; posar-se al dia per no perdre feines... I molts etcèteres. Això és, a parer meu, la intempèrie bàsica de la majoria de la gent, d’una gent que resisteix dia a dia sense escarafalls i amb proximitats de parents, companys, amics, veïns i conciutadans.

No sabria què dir dels que intenten sobreviure i que trobo cada dia al carrer arrossegant carros, dormint al ras, cercant aliment entre contenidors. Pocs? Moltíssims! Només que n’hi hagués un, serien molts. Intempèrie severa aquesta, sense proximitats, que acosta més a la mort que a la vida, i indignitat vergonyant de tots els que ho veiem i no ens movem per canviar-ho.

I què fan els que són tan rics? En quina intempèrie viuen? També neixen i moren. També es posen malalts. Suposo que aquesta intempèrie fonamental d’éssers contingents els ocupa i preocupa. Però no els veig ocupats en tot el seguit de resistències íntimes de la gent: ni la despesa d’energia, ni els proveïments, ni les rutines diàries de manteniment, ni la inseguretat de la feina, ni la por a contratemps dineraris... A què dediquen el temps que els resta de l’ocupació econòmica o política? Fan art? S’instrueixen amb lectures? Fan vida intensa de família? Potser sí, que ho fan alguns, però no sembla cosa de majories. Veig que viatgen a països on els ensenyen preciositats i els amaguen realitats, que fan activitats magnífiques per conservar-se en forma, que cerquen exquisideses en el menjar, el vestir i l’habitatge, que acuden als millors espectacles i que donen ordres a súbdits perquè tinguin cura de tot el que necessiten diàriament.

Com poden ser efectives i eficients les resolucions que dugui a terme aquesta gent, decisions preses des de punts elevats on es mouen i de les quals depenem tots els altres? Si no saben —saber prové de sabor!— de resistències íntimes, com poden oferir respostes efectives, és a dir, solucions, a la infinitat de problemes dels que vivim autènticament en la intempèrie, tot començant pels més desfavorits?  

Jo diria que el benestar no fa cau entre els rics, com no ho fa entre els desfavorits. Crec que el benestar només es palpa realment, humanament, quan la vida té més de nomadisme —sempre de camí, sovint insegurs, però sempre acompanyats— que de sedentarisme —sempre sadolls, sempre ‘segurs’ i sovint ben sols. Què cal fer per arrossegar cap a la intempèrie els que remenen cireres a milers i ens diuen què hem de fer, ben aixoplugats de pluja i vent? Què cal fer perquè la intempèrie severa i mortal de tants sigui tan afrontable com la dels que som al bell mig?