Carta oberta als companys
d’escola dels anys 50
Benvolguts companys de la
promoció Sant Ignasi de Sarrià 1960,
Ara que fa un temps que circula
el whatsapp de convocatòria de la trobada d’antics alumnes vull mostrar-vos algunes
reflexions que m’he fet tot pensant en aquells anys d’infància i adolescència a
Sant Ignasi.
M’hauria agradat proposar-vos d’aprofitar
l’ocasió per posar en comú no solament records de convivència sinó també, i
sobretot, reflexions fetes al darrer tram de la nostra vida sobre què van
significar aquells anys si atenem a aspectes diversos i rellevants: acadèmics,
metodològics, religiosos, polítics, psicològics, socials... Amb mirada cap al
futur, per què no? Tot i que no m’he vist amb cor d’impulsar un fòrum com
aquest, que hauria de ser el meu deure, us les faig arribar, per si són del
vostre interès, per compartir-les o per dissentir-ne.
Sant Ignasi 1954-1960. Quant a la
qüestió acadèmica, molt bé. Vam rebre una formació amb continguts i estratègies
d’aprenentatge que ens va facilitar el desenvolupament posterior, universitari
primordialment.
Es va aplicar una metodologia
clàssica: “Jo t’explico, tu prens nota, estudies força i finalment jo controlo
si has assimilat el que t’he transmès i et poso nota”. Era la metodologia
dominant, de transmissió de coneixement, aliena a tot l’esforç d’educació
integral que s’havia viscut a Catalunya —i a la resta d’Espanya en molts punts—
abans de la guerra (Montessoris, Freinets, Instituto Libre de Enseñanza, etc.).
El franquisme va foragitar del país tots aquells avenços, que no es van
recuperar fins a finals dels anys seixanta.
Religiosament, Sant Ignasi va ser
per a mi un espai de pràctica catòlica intensa, amb Congregación Mariana inclosa,
padre Lúcia, padre Ginestà, mesos de Maria, misses a desdir, exercicis
espirituals, Domund, catequesi, molt de confessionari... A mi la religió em va
influir moltíssim i em va tocar per dins de manera negativa: angoixa per la salvació
personal, molta dèria sobre el sexe, sentit de culpa i pecat, obediència cega,
sublimació neuròtica d’emocions i sentiments... En tinc un mal record.
Pel que fa a la ideologia o a la
tendència política, no cal dir que els jesuïtes comulgaven amb valors típics de
la postguerra franquista: un “espíritu nacional” ben espremut a les classes,
hissades i baixades de bandera els primers anys, missatges
d’alguns professors en el sentit de “antes la injustícia que el desorden”,
algun professorat amb militància franquista, convivència d’un sol sexe, concepte
de Catalunya com a simple suma de províncies, el català exclòs de l’ús i entès
com a “dialecto” del castellà, el “día de la raza”... Per sort allò va anar
canviant amb els anys i avui som on som.
Psicològicament no sé com va
afectar la vida escolar a l’interior de cadascú. Jo hi vaig estar força tocat,
per la suma de la pressió religiosa esmentada i de la meva guerra particular,
de noi molt pobre entre gent molt rica. Si hagués estat en una escola pública
del barri, segurament m’hauria sentit molt millor sense les dues fonts de
patiment.
Socialment i econòmica, vosaltres
vau viure aquell temps segons el que éreu, sense fer-ne problema: éreu, si
excloc els pocs becaris, fills de famílies potents dels anys cinquanta i de la
Barcelona de la Postguerra franquista. I anàveu a una escola que us pertocava,
com a classe benestant i sense cap necessitat de connexió al barri on radicava.
Un oasi a la ciutat. Jo era becari, de família molt pobra i a més controlada i
explotada per gent molt rica de Pedralbes. Cada dia havia de comportar-me, al
vostre costat (i a casa meva!), no com era sinó com figurava que havia de ser i
d’aparentar perquè no es notés com era. Vaig tenir conflictes per aquest motiu entre
vosaltres i vaig patir fins i tot expulsions. En ocasió de la mort del meu pare
a sisè curs (una tragèdia amb una mare i set fills llançats a la misèria) vaig
copsar un aïllament punyent de vosaltres respecte de mi i la meva situació
d’angoixa. Em vaig saber exclòs, que no formava part de vosaltres. Aquest és el
motiu pel qual no assistiré a l’encontre Quixots 1960: hi pesaria molt, massa encara,
la memòria d’aquell patiment al final de batxillerat a Sarrià.
Vaig superar la càrrega emocional
negativa quan tenia més de trenta anys. Des d’aleshores he viscut feliç, agraït
de la formació acadèmica rebuda aleshores —competint amb vosaltres, recordeu?—
i de la convivència de gent amb qui he pogut ser, simplement, qui soc. Res
d’això, com podeu veure, té a veure directament amb vosaltres: no vau ser-ne
conscients, com tocava, perquè éreu al vostre lloc. El descol·locat era jo. Però
forma part de la meva reflexió sobre aquells dies.
Aquesta hauria estat la meva
aportació si hagués tingut la possibilitat de comentar-vos-la presencialment.
Us desitjo cordialment a tots una
magnífica etapa de tercera edat acompanyats dels qui estimeu.
