2. Esmicolant la conversa
col·loquial
Dèiem a l’article
anterior que l’oralitat de relació és indispensable en entorns on la llengua
que s’aprèn no és la llengua més comunament usada, com és el cas de la llengua
catalana en moltíssimes zones i moltíssims sectors d’activitat. Els nous
parlants de català, si el volen practicar, hauran de cercar recursos com ara
espais socials i oberts on el català sigui prioritari, contacte freqüent amb
persones catalanoparlants disposades a comunicar-s’hi o grups de caire social
destinats expressament a la iniciació o a la consolidació de la parla en
català. D’aquí la importància d’espais catalans com ara castellers, entitats
culturals, clubs, etc. I d’aquí també l’oportunitat de projectes expressament
destinats a la conversa i força prescindibles en llengües d’ús majoritari o
global que acullen nous parlants.
Una opinió molt
estesa sobre la conversa col·loquial considera que no s’hi poden establir
classificacions ni gradacions, que l’intercanvi col·loquial és un maremàgnum
sense possibilitats de control a diferència de l’oralitat d’aprenentatge, que
pot ser esmicolada, graduada i programada. En part és cert: si la conversa és
completament espontània, no té límits, ni parts, ni graus. És el que succeeix
amb les parelles lingüístiques que es troben regularment durant una temporada
més o menys breu. Però si es tracta de grups de més de quatre o cinc persones
(límit natural de la unitat conversacional, al meu entendre) i de dedicar-hi
més temps, l’experiència ens diu que no podem deixar-ho tot a l’espontaneïtat.
Si fem un cop d’ull aprofundit a allò que succeeix a les converses, descobrirem
que hi ha una possibilitat real de distinció i de progressió en complexitat i
competència. Si ens fixem en les preguntes amb què s’inicien els diàlegs, podem
suggerir i generar converses prou diferenciades i amb presència d’exponents
lingüístics graduals, des dels més simples fins als més complexos, tot i que,
acte seguit, els components del grup que xerra puguin canviar el tipus de
discurs. Aquesta possibilitat facilita crear propostes d’oralitat més
organitzades que les fetes amb espontaneïtat i sense paradigmes previs, de
durada extensa i participació nombrosa, on nous parlants de perfils diversos
puguin reeixir amb eficàcia comunicativa i lingüística. El projecte xerrem junts
de la CAL n’és una (http://www.cal.cat/projecte/xerrem-junts/),
i Cercles de conversa, una proposta
reeixida i creada al CFA de Salt, una altra.
Les converses
col·loquials són el medi en què les persones ‘ens diem a nosaltres mateixos’
partint del fet de ser familiars, amics, companys o simplement ciutadans que
coincidim en un punt determinat. ‘Ens diem’ en la conversa col·loquial. I
‘dir-se’ vol dir activar el que som i tenim, simplement pel fet de ser humans.
Som sentiment, intel·ligència i voluntat; tenim percepcions i memòria. Vet aquí
tot el que s’arriba a fer a les converses que cerquen el bon estar i el bon fer
entre uns i altres: exterioritzar el que sentim com a persones irrepetibles,
descriure el que coneixem com a persones observadores, narrar el que recordem
com a persones vivencials, comunicar el que sabem fer com a persones expertes i
mostrar què opinem com a persones intel·ligents. El treball d’anàlisi de textos
de no-ficció
que va encarregar la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat
de Catalunya així ho explica: som expressius, descriptors, narradors,
instructors i argumentadors. Per això, i no a l’inrevés, comunicació és
expressió, descripció, narració, direcció i argumentació. Vegem-ho per parts i
adonem-nos de la gradació lingüística i discursiva que podem construir amb la
conversa i, consegüentment, l’apropament interpersonal que s’hi facilita.
Conversa ‘telegràfica’ (comprenem a qui ens parla)
Uns
i altres connectem
Quan els nous
parlants són tan nous que desconeixen absolutament la llengua, és evident que
el terme ‘conversa’ adquireix un significat restringit: conversar és, en aquest
cas, entendre a qui et pregunta, i, després, respondre-hi amb paraules o expressions
breus i apreses per repetició. Els grups tan inicials de ‘conversa’ són
possibles fins i tot amb persones sense formació instrumental bàsica. L’ús de
la imatge, de la repetició constant, del joc, de la referència a objectes, a
espais i a persones reals, de la memorització, etc., són estratègies per
aconseguir que cada participant es comuniqui de manera ‘telegràfica’ però real,
presentant-se a si mateix, situant records en l’espai i en el temps, indicant
preferències, anomenant objectes pròxims, descrivint característiques bàsiques,
etc. Són activitats de comunicació inicial que acompanyen la comprensió. Vegeu
una mostra de termes i expressions que poden ser interioritzades i que permeten
correspondre a interlocucions senzilles:
Hola, adéu, gràcies, perdó,
bon dia, estic [contenta], no tinc [fred], el meu germà, el número
[cinquanta-sis], de color [vermell], a dalt, a baix, al mig, davant, darrere, a
sobre, a sota, demà, ahir, diumenge, dilluns, al mes [d’agost], aquí, allà, a
prop, lluny, llarg, curta, gros, petit, gran, molt, gens, bastant, sempre, mai,
a dins, a fora, em fa mal, tinc mal [de coll], amb [xocolata], sense
[paraigua], etc.
La conversa inicial
esmentada uneix tres elements: primerament, el lèxic més habitual de l’entorn
quotidià; en segon lloc, expressions lingüístiques força usuals en converses
(adverbis de lloc, de temps, de manera, de quantitat...; sintagmes
preposicionals iniciats amb de, amb, sense, en, fins...; determinants
possessius, demostratius, indefinits...), i per culminar-ho, la comunicació
personal, ja que es pregunta i respon sobre allò que els assistents senten,
recorden o saben, sense frases ‘objectives’ i allunyades de l’experiència
personal. El nou parlant ‘entra’ dins l’espai català i després de cada sessió
se sap, no solament més coneixedor de termes i expressions rellevants de tota
conversa, sinó també més pròxim a la gent i al país que té el català com a
llengua pròpia. Ha connectat. Hi hem connectat.
Conversa expressiva (som irrepetibles) Uns
i altres ens descobrim
Per a un nou
parlant, exterioritzar el que sent és el més senzill de comunicar i fàcil
d’aprendre: es tracta de manifestar gustos, preferències, sensacions i estats
anímics; d’explicar usos, costums i aficions personals. Vegeu una mostra de
paradigmes de preguntes inicials per aplicar el patró expressiu en una
conversa.
Us agrada [la xocolata]? Quina
[fruita] us agrada més? Què us estimeu més, [el cafè o el te]? Què preferiu,
[el cinema o el teatre]? Us importa gaire [que plogui quan aneu a la feina]? Us
afecten [les pel·lícules de por]? Us impressiona [veure sang]? Us fa gaire por
[estar sols a casa]? Us fa angúnia [tocar una serp]? Us fa vergonya [parlar en
públic]? Us fa ràbia [veure algú que llença menjar]? Us fa res si algú [no
recorda el vostre nom]? Quins són [els sorolls] que us empipen més? Hi ha
alguna cosa [de la feina] que odieu molt? Hi ha algun [plat] que no us agradi
gens ni mica? Què trobeu més emocionant, [dels concursos de la tele]? Etc.
Les diàlegs dins
les converses expressives tenen un recorregut curt: aviat s’acaba el fil
conversacional, perquè les respostes a les preguntes són generalment simples.
El subjecte de les frases fa referència al jo o al nosaltres en present. Els
verbs són pocs, anímics i molt usuals. Els pronoms no tenen complicació. No cal
utilitzar connectors coordinants, ni subordinants, ni discursius... És un tipus
de conversa idònia per a qui tot just s’inicia en la llengua, però ja en té una
comprensió bàsica. El nou parlant haurà començat a experimentar que pot dir-se
a si mateix en català encara que sigui de manera elemental i es veurà envaït
d’una reconfortant sensació d’èxit. Haurà ‘descobert’ persones noves i serà
‘descobert’ per elles.
Conversa descriptora (som observadors)
Uns
i altres ens reconeixem
Tots tenim a la
memòria infinitat de records fotogràfics —auditius, olfactius, tàctics,
gustatius— que podem, mitjançant la paraula, traspassar als nostres
interlocutors: llocs, persones, objectes, components, ambients, sensacions...
Si demanem a algú que ens n’expliqui algun, no li resultarà difícil enumerar
elements, definir conceptes, caracteritzar, comparar, situar, fer recomptes,
etc. Amb el suport dels interlocutors catalanoparlants se’n sortirà amb facilitat.
Vegeu de quina manera es podrien iniciar converses dirigides a la descripció:
Com són [les companyes de feina]?
De què està fet [el cuscús]? És gaire gran, [la piscina]? Expliqueu-nos què són
[els ruscos]. Expliqueu-nos què és i com és [una llama]. Quin tipus de [cases]
hi ha al vostre poble o barri? On es troba [el poble de la vostra família]? És
a prop de [casa], [l’estació de tren]? A quina distància està, [l’aeroport]? On
està situada, [la casa]? Quantes [habitacions] té [el pis]? Què hi poseu a [la
farmaciola]? Etc.
La
descripció oral dins la conversa tampoc no té un recorregut discursiu gaire
extens. Es parla en present o en imperfet d’indicatiu, el subjecte generalment
és de tercera persona, els verbs són existencials (ser, estar, tenir, portar,
haver-hi, trobar-se, etc.), s’hi incorporen els pronoms en i hi en els usos més
freqüents, el connectors són coordinants... Aquí l’esforç d’aprenentatge se
centra sobretot a incorporar una àmplia gamma d’adjectius i altres formes
d’adjectivació per poder detallar aspectes d’allò que es descriu. Quan els nous
parlants aconsegueixen pintar amb paraules catalanes records que els són
vitals, ja són dins l’espai català: “Heu conegut allò que porto d’allà; a
partir d’ara, allò també és d’aquí, també és això.” Hi ha reconeixement mutu
entre els parlants: ens sabem els perfils.
Conversa narradora (som vivencials)
Uns
i altres convivim
Tots recordem una
pila d’històries i de fets o d’historietes que ens han succeït a nosaltres
mateixos o a altres, que hem llegit, que hem vist al cinema... A les converses
ens convertim fàcilment en relators de fets, de facècies, de successos, de
trames, d’acudits... Ho fem situant les escenes en el temps, citant allò que
havien dit els protagonistes, seguint el fil dels esdeveniments, cercant
despertar interès en els interlocutors, etc. El nou parlant té aquí molt de
camp per córrer. Ho pot fer de manera senzilla “I després... I després... I
després...” o més complexa, fent avançar el discurs amb destresa i interès. Tot
seguit es presenta un reguitzell de motors de conversa que estiren de la
llengua perquè algú ens faci cinc cèntims d’una història.
En quines ocasions [demaneu el
full de reclamacions]? Alguna vegada us ha passat que [us heu adormit en un
mitjà de transport]? Recordeu alguna anècdota sobre [gent que cau o fa el
ridícul]? Ens expliqueu què vau fer quan [us van donar un títol important]? Us
ha succeït mai [que us hàgiu perdut]? Heu estat mai testimonis [d’un accident
de cotxe]? Algun cop deveu haver [fet o sentit que feien alguna broma pesada].
Ens n’expliqueu una? Sabeu algun acudit [sobre metges i malalts]? Com va
començar [l’afició per alguna activitat artística]? Coneixeu històries [de
bruixes o de fantasmes]? Ens expliqueu qui va ser i què va fer [algun personatge
de la família o del poble]? Etc.
Entrem en un
discurs que pot ser més elaborat. Aquí les persones verbals solen ser les
primeres i les terceres i els temps ben diversos segons el punt del passat en
què se situïn els episodis. Els verbs a usar són variadíssims, els pronoms
febles combinats hi apareixen sovint, les frases poden ser compostes i amb
enllaços coordinants o discursius, i tot plegat dona ocasió de lluïment a qui
hi posi una mica de gràcia i de suspens. Qui es veu capaç de comunicar una
experiència seqüencial interessant té força camí fet en l’adquisició
lingüística: domina ja el mode indicatiu, el de les realitats palpables, perquè
s’ha exercitat en tots els temps verbals i perquè hi acumula, a més, els
presents i els imperfets de la comunicació expressiva i descriptiva. I haurà
reviscut experiències amb els companys: haurem, tots, con-viscut.
Conversa directora (som experts)
Uns
i altres cooperem
La vida quotidiana
és força reiterativa i acaba fent-nos experts en moltíssimes rutines, sistemes
d’actuació, procediments, comportaments... Ens havíem equivocat força, però,
finalment, sabem com haver-nos-les en molts temes habituals. Estem en
disposició de col·laborar amb els altres per estalviar-los assajos
infructuosos, i els aconsellem, advertim, suggerim, recomanem, instruïm,
prevenim... Mireu com es podrien engegar converses que reclamin experiència i
bon fer:
Què s'ha de fer [quan trobem un cotxe abandonat de fa temps]? Què
s'hauria de fer perquè [la gent no llencés papers o burilles al carrer]? Hi ha
algun secret [per mantenir una amistat]? Doneu-nos un consell [per no
oblidar-nos de felicitar algú]. Expliqueu-nos exercicis bons [per eliminar la
rigidesa muscular]. Què podem fer [perquè un nen s’acostumi a menjar de tot]?
Ens aconselleu [tenir animals de companyia a casa]? Teniu alguna regla d’or
[perquè treballar sigui una activitat agradable i positiva]? Si algú [estigués
desanimat], li aconsellaríeu [escriure per desfogar-se]? És bo [menjar o beure
aliments molt freds o molt calents]? Ens suggeriu alguna idea [per dormir sense
malsons]? Etc.
Instruir és una
funció comunicativa complexa, de registre més acurat, que reclama ordre
expositiu, precisió lèxica i referencial, concisió i claredat. Aquí, a tota la
competència que s’ha vist anteriorment, és menester d’afegir l’ús de perífrasis
d’obligació, de conveniència o de possibilitat, comentar situacions condicionades
o hipotètiques que reclamen subordinacions en subjuntiu, dominar les
referències pronominals i, sobretot, saber copsar el grau de comprensió de qui
escolta per tal de reprendre el discurs, si cal, amb més claredat i ordre. Quan
un nou parlant pot instruir amb eficàcia, podem dir que gairebé no li cal res
més; té molts recursos expressius i ha entrat en aquella zona discursiva que no
reflecteix simplement la realitat, com fins aquí, sinó que la crea a partir de
propostes generades per ell mateix. Crea discurs. I està demostrant que
participa en la vida comuna. Instruint, coopera.
Conversa argumentadora (som intel·ligents)
Uns
i altres convenim
La vida també és
pensament i cadascú de nosaltres va bastint un sistema jerarquitzat de valors i
convenciments. Opinem i fem judicis de valor de fets, de sistemes,
d’actuacions, d’idees... Ho fem, si cal, aportant raonaments i arguments de
tota mena. Si hi ha controvèrsia, ens cal exercitar l’assertivitat per no
convertir la conversa en un debat encès, que no és l’objectiu de les trobades
amicals. A continuació hi ha algunes tipologies de pregunta per encetar diàlegs
d’opinió.
Com valoreu [la música, el silenci i el soroll]? Per què creieu
[que la televisió no ha suplantat la ràdio]? Esteu d’acord amb això: [“On hi ha
un televisor engegat hi ha algú que no llegeix”]? Diuen [que una imatge val més
que mil paraules]. Vosaltres, què en penseu? És un fet [que el nombre de gent
obesa augmenta]. Podríeu explicar per què? A què és degut [que les persones
visquin més anys que abans]? Veieu bé [que hi hagi casinos per guanyar-ho o
perdre-ho tot en un moment]? Considereu correcte [el temps destinat als anuncis
en televisions i ràdios]? Com és que [hi ha pocs homes es dediquin a fer puntes
al coixí]? Quins arguments hi ha [per refusar la pena de mort]? Què n’opineu,
[de l’escalfament de la Terra]?
Etc.
Quan la conversa
deriva cap a l’argumentació, les intervencions poden ser més llargues i
estructurades, amb frases coordinades i subordinades que necessiten connectors
lògics i amb ús de terminologia conceptual molt diversa. Tot plegat comporta
que la persona intervinent aconsegueixi una sincronia no gaire fàcil entre
l’aparició contínua d’idees a la ment i el proveïment àgil, gairebé automàtic,
de paraules que les converteixin en discurs parlat, intel·ligible. Com és
evident, tant aquest tipus de diàleg conversacional com l’anterior són molt més
idonis per a persones que ja tenen facilitat expressiva i descriptiva o
narrativa, i no tant per a les que comencen a practicar.
Resumint. Potser
els conversadors, després de començar un tipus de conversa, derivaran cap a
formes de comunicació que no estaven previstes en aquell moment. Si tals formes
són més simples discursivament, cap problema. Si no, podran succeir dues coses:
que se’n surtin lingüísticament prou bé i... endavant!, o que s’adonin que
experimenten dificultat; aleshores recorreran a una altra pregunta, que els
re-situarà al punt inicial en el qual podran ser conscients tant d’allò de què
parlen com de la manera com ho fan, la millor manera d’avançar.
Si fem excepció de
la primera proposta, la de la conversa ‘telegràfica’, totes les altres poden
ser generades pels mateixos participants, nous parlants, sense la direcció o
moderació de cap monitor: n’hi ha prou que el grup de conversa (d’un màxim de
quatre o cinc components) disposi de les preguntes pertinents, que algú d’ells
les llegeixi i entre tots les comentin. La persona que guia la sessió de
conversa hi és principalment per estar atenta al desenvolupament general, ser
model de llengua i escoltar atentament els diàlegs per tal de felicitar
encerts, suggerir millores, respondre dubtes i corregir errors.
En conclusió, és
possible i factible aconseguir converses prou espontànies i alhora generades
per preguntes que s’adeqüin al grau de domini lingüístic dels nous parlants.
Jordi Esteban.
Gener de 2019