En aquest tros de país meu, Catalunya, que és el tros que
conec, moltíssima gent ha passat pels cursos de català. Moltíssima gent té o ha
volgut comprendre gent que el parla i ho ha demostrat escoltant ràdios, mirant
teles, fent parella lingüística, llegint llibres de lectura fàcil, diaris,
revistes... Alguns, bastants, han demanat, sense gaire èxit, que la gent catalanoparlant
els parli en català.
Moltíssima d’aquesta gent s’ha quedat a mig camí. Uns al
començament: els que han assistit a un o dos cursos bàsics i ho han deixat. Uns
altres a mitja etapa: els que han arribat fins i tot a escriure’l i a aprovar
exàmens però no es veuen amb cor de mantenir una conversa, més enllà de les
fórmules rutinàries. Uns altres han arribat ‘acadèmicament’ al final del camí i
al nivell normal que s’espera d’un ciutadà, però no perceben que el català
sigui també la seva llengua, i en les relacions socials i laborals només l’utilitzen
en comptades ocasions.
Molts de nosaltres, els que ens hem implicat en la
recuperació nacional de la nostra llengua, hem fet mans i mànigues per
aconseguir —amb cursos, parelles, campanyes o projectes— una major vivor del
català al carrer, a la feina, a l’oci, al comerç, etc. Però... som al 31% de converses que s’inicien
en català, i... davallant! Dins de la feina, el català és tan escadusser!
I al món de l’oci? Si us mireu les gràfiques de l’Enquesta d’usos lingüístics
del 2013 us adonareu, no dels forats, sinó dels esvorancs en l’ús, sobretot
oral, del català.
Jo m’he llegit atentament l’obra Tipotext, una tipologia de textos de no-ficció (1) feta amb la
voluntat d’ajudar els docents a relacionar les habilitats lingüístiques amb la
gramàtica, i també una investigació universitària sobre la voluntat d’usar una
llengua apresa (2) que analitza els factors lingüístics, psicològics i socials
que influeixen en la motivació. Des de l’any 2003 he volgut aplicar aquestes
constatacions textuals i pragmàtiques a la conversa. Vaig escriure dos articles a la revista
Llengua i ús, de Política Lingüística (3) sobre la necessitat de practicar la
conversa com a eina d’aprenentatge.
El català, més en
gerundi que en infinitiu
Si volem que el català recuperi la frescor perduda, és a
dir, si volem que a Catalunya la gent s’engresqui a parlar català, els que
estem implicats en aquest viatge hem de canviar i no veure tant la llengua
catalana com a objectiu al qual encaminar els que encara no la coneixen, sinó,
sobretot, com a mitjà gràcies al qual tots fem camí, des de la convivència cap
a la participació, la cooperació i el compromís de construir el país que
vulguem. I més que com a mitjà, com a medi, com a atmosfera, com a clima. Els
objectius s’expressen en infinitiu; els mitjans, en gerundi.
La peça fonamental, encara que no única, és la conversa.
Parlar, xerrar, dialogar fent-ho en català i en parella o en grup no és perdre
el temps; justament, és guanyar-lo per tres motius:
Pel domini de la llengua que se n’obté. Ja vaig mostrar
com amb les pràctiques de conversa, complementàries de l’estudi formal, es
poden assolir objectius de competència lingüística. Ja he posat en pràctica el
que havia escrit i per això hi ha actualment un seguit de grups de conversa que
van adquirint fluïdesa i bagatge expressiu (4).
Per l’experiència de comunicació i de relació estable que
s’hi viu. En la conversa s’hi aboca el que som els humans perquè en ella exterioritzem sentiments, comuniquem
coneixements, evoquem records, transmetem experiència i aportem opinió. Si hi
ha conversa assídua entre persones o grups, hi haurà participació i cooperació.
Finalment, hi haurà també capacitat efectiva de participar de manera multiforme
en la millora del país.
Per l’estima del país i dels països que s’hi genera.
Configurem societats amb una majoria de gent de procedències geogràfiques i
culturals ben diverses. La conversa és, per part dels vell-estants,
l’instrument de difusió de la nostra cultura i de la nostra manera de ser; i
per part dels nou-vinguts (o no tan ‘nous’), l’ocasió de donar a conèixer tot
allò que ells aporten en raó dels seus orígens.
La conversa, doncs, permet fer país des d’aquests tres
àmbits: el lingüístic, el relacional i el referencial.
Som un país amb voluntariat. Hi ha moltíssima gent que
fàcilment crearia espais de comunicació en català per xerrar, per
conèixer-nos uns i altres i per escampar els referents que ens fan catalans. No
ens encantem, que hi ha molta feina a fer!
Jordi Esteban
(1)
Tipotext. Una tipologia de textos de no ficció. Rosa Artigas et alii
(2)
Conceptualització
de la voluntat de comunicar en una L2. Peter D. Macintyre et alii
(3)
Esteban, J. (2007) “Parlar una llengua d’ús... social” Revista Llengua i
ús, núm. 38 i 39.
