La Svitlana s’ha trobat
que aquí es parla català i ha fet aquest camí:
Contacte efímer
Ens vam trobar a la terrassa d’un bar. Em va preguntar com podia anar al
Tibidabo i li ho vaig haver d’explicar en castellà, perquè no m’entenia. Em va
comentar que havia vingut feia poc d’Ucraïna i que tenia fills que anaven a l’escola.
Que parlava ucraïnès i sabia rus. Es desempallegava una mica en castellà, suposo
que era perquè tothom l’hi parlava.
Desconnexió i impossibilitat
El primer any va veure un anunci de cursos de català. “Això no va per mi”,
va pensar en un primer moment. Algú li va preguntar si sabia parlar català: “No
el parlo. Quan el parlen, no l’entenc gens ni mica.”
Entrebanc i captació
Un dia va coincidir amb unes mares que parlaven català. Li van dir, en
castellà: “No fas cap curs de català?” i va respondre: “Ui! Ara no puc
pensar-hi. Potser més endavant.” Tenia
prou treballs amb la canalla i la cerca de feina. I va afegir: “Si em parleu en català i ho feu a poc a poc, ho
aniré captant. D’acord?”
Possibilitat remota i capacitat
de resposta
Un any més tard va tornar a veure l’anunci de cursos de català: “Ja m’aniria
bé, ja...” Pensava en els fills que el parlaven a l’escola i en alguna feina
que se li havia escapat de les mans per no saber-ne. Va trobar-se amb una colla catalana i els va
dir, en castellà: “Us comprenc bastant i podria contestar alguna cosa. No
deixeu de parlar-me en català.”
Possibilitat pròxima i complicitats
Fa poc més d’un any es va trobar amb una mare ucraïnesa de la mateixa
escola que li va dir, en ucraïnès, que feia tal nivell de català. Ella li va
dir: “Jo també m’hi apuntaré quan tingui els nens a música a les tardes. Saps?
Ja m’animo a dir alguna cosa amb uns veïns que m’hi ajuden.”
Realitat i autoestima
Avui ens hem tornat a trobat casualment en un acte de conscienciació sobre
la situació dels refugiats i dels emigrants a les portes (portes? murs!) d’Europa,
que es fa en català. Ens hem reconegut. “Estic fent un curs de català”, m’ha
dit. “I què tal?” li faig. “Ah, molt bé. Hi ha moments que el parlo sense
adonar-me’n, sense traduir! Jo crec que ja sóc, també, catalana, no?” “I tant!”
li he contestat.
Conclusió
Societat civil i
organismes públics: dues complicitats que sumen per presentar el català a la
nova ciutadania com a llengua de convit,
d’oportunitat, de prestigi i de país. Amb la parla de
princesa, no de ventafocs.
