El projecte en què participo, de fomentar l’ús del català mitjançant la
conversa de relació social sobretot amb i entre persones allunyades d’entorns socials on el català és més present, em fa estar al cas de
les oportunitats de conversa col·loquial que hi ha en el món que m’envolta. I
el futbol n’és una de claríssima.
De vegades, quan hi ha uns dies d’efervescència futbolera per qualsevol
motiu, una final de torneig, la derrota humiliant d’un equip d’anomenada, etc.,
em faig aquesta pregunta: què hi troba la gent, tantíssima gent, en el futbol,
que generi tant de rebombori mediàtic i social?
Entra un desconegut en un bar del barri i demana una consumició a la
barra. Uns altres clients segueixen amatents el partit de futbol que dona la
tele. Tot d’una, se senten unes exclamacions: “Però què fa ara aquest gamarús
malparit? Que no ho veu això, l’àrbitre? Targeta vermella! Claríssim. Targeta
vermella al canto!” El desconegut s’ha girat cap al client de la dreta: “Aquest
davanter sempre fa el mateix: dissimula i fot patacada...” El client li ho
confirma: “Sí, ja ho va fer el dia del Villarreal, se’n recorda?” S’ha engegat
una conversa que no decaurà fins que acabi la contesa esportiva. El foraster ja
és un més de la colla, ja pot intervenir al seu aire; s’ha socialitzat en un
tres i no res.
Per entendre què passa crec que és convenient observar què fan, de fet,
els interlocutors que comenten futbol, tant si són a les grades, com si són a casa, al
carrer o a l’oficina. Jo crec que fan les cinc coses que fem els humans
quan ens comuniquem. Primer de tot s’exclamen, es desfoguen, mostren entusiasme
o desesper... És a dir, exterioritzen el que senten, sense entrebancs formals.
Llibertat per als sentiments! Després, demostren que estan al cas i saben un
munt de coses del futbol, dels partits, dels reglaments, dels futbolistes...
Via lliure als coneixements en forma d’aclariment i explicacions. En tercer
lloc, demostren que tenen memòria i expliquen el que li va passar a aquest i a
aquell, què va succeir en un partit determinat, en aquella lliga... Es
dediquen, doncs, a narrar tot activant la memòria. També fan d’entrenadors i
d’àrbitres: expliquen al veí –ignorant!– quina és la norma del fora de joc, com
s’ha de configurar un equip davant d’un contrincant determinat, quines són les
jugades millors i per què. Mostren així que són uns experts i manifesten una
voluntat clara que les coses funcionin; si els coneguessin, segur que els
contractarien de mànagers... Finalment, estan convençuts de moltes coses i
valoren en positiu o menystenen en negatiu, amb contundència i convicció
inapel·lable tant directius com competicions, reglaments, jugadors... (Que t’ho dic, jo, home, que t’ho
dic jo!). Mostren i demostren que són intel·ligents i que no els passa bou per
bèstia grossa.
Sentiment (som irrepetibles!), percepció (som observadors!), memòria
(som vivencials!), experiència (som experts!) i argumentació (som
intel·ligents!) surten de dins de cada cervell i de cada cor amb motiu d’un
tema convertit en estrella per la seva quotidianitat (cada dia hi ha coses a
comentar, pregunteu-ho si no als diaris esportius) i per l’oferiment universal
de comentari: tothom veu els partits i tothom i hi diu la seva. No som res més, els humans, si
atenem a les nostres facultats –sentiment, voluntat, intel·ligència– i als
registres –percepció i memòria–. Si activem tot el que som, què més volem? Ja
ho tenim tot!
Us imagineu que les televisions, a més de plantar-nos al davant amb
insistència incontrovertible pilotes xutades per dues onzenes de peus amb
l’objectiu de ficar-les dins d’un requadre, ens posessin al davant, de manera
clara, detallada i en hores d’audiència, coses importants per a la vida de la
gent, i que tothom es veiés abocat a comentar temes com ara precarietat
laboral, picaresca de corrupcions, canvi climàtic, moviments migratoris...? Si
sortissin cada dia a la tele i demanessin de la gent que opinés, que expliqués
com es podria millorar el món que ens envolta, de manera expressiva,
descriptiva, narrativa, experta i intel·ligent... Com canviaria tot! Canviaríem el món.
Però no. Això no serà així. Està ben clar que cal seguir, pel que
sembla, amb el domini absolut del panem et circenses del romans. Au! Tots
cap a l’estadi, o al sofà de casa o al tamboret del bar a veure els gladiadors
moderns! Els altres temes que són tan rellevants que en depèn la dignitat, la
vida o el benestar de tothom... per passades les deu o les onze de la nit!
El projecte xerrem junts de la CAL que dirigeixo ofereix espais de
trobada i comunicació a persones que vulguin introduir-s’hi o millorar en
català, i, alhora, presenta una oportunitat per transmetre i compartir o
contrastar emocions, coneixements, records, experteses i opinions sobre la vida
quotidiana, plena de fets comuns que ens esperonen a avançar cap a la cohesió
de tots i al compromís de construir país. Feu-hi un cop d’ull, si el voleu
conèixer, a la pàgina web de l’entitat (www.cal.cat)
Jordi Esteban, desembre de 2018
