“Que se obtenga el efecto, sin que se note el
cuidado”
Aquest era, al segle XVIII, el lema de Castella per
eliminar el català. En qüestions de llengua i ús, les feines imperceptibles són
les més guanyadores, a diferència de la política, que reclama imatge i
discursos. L’ús de la llengua no vol remor
ni cridòries, sinó contactes plaents i duradors: uns i altres ens abracem a
allò que ens fa més humans, sobretot si ens porta a exclamar-nos, a dir-nos, a
explicar-nos, a ser nosaltres mateixos mentre fem camí per la vida. Penseu en música
i ball, grups d’amistat, veïnatge amable, etc.
El projecte Xerrem Junts no es
mou en el binomi clàssic d’aprendre català per usar-lo sinó en el de trobar-se
en català per conviure-hi. No posa el cap al davant, sinó el cor. Primer la
rotllana i després l’aula. Considera que la reflexió, l’estudi, és fruit de la
vivència i no a l’inrevés.
El projecte Xerrem Junts desfà la
tesi que no és possible comunicar-se en català si prèviament no s’aprèn tot
passant per l’estudi. Creiem que són dues coses simultànies. Proposo un exemple
situat en l’extrem inferior. Hi ha unes persones ignorants de català
col·locades en rotllana i acompanyades d’un o dos catalans; tots es miren als
ulls i practiquen estratègies naturals de comunicació. Experimenten alhora trobada
i llengua ja que, ensems, comprenen, riuen, repeteixen, memoritzen, donen i
reben empatia, són al costat de gent catalana que compta amb elles... Tornen a
casa amb una primera abraçada de llengua, gent i país. I retornen més i més cops
a la rotllana a experimentar els contactes plaents de la conversa amistosa en
català. Es van fent catalans. Per acabar-ho d’adobar, només els caldrà
estudiar, si això els obre camins, i connectar d’alguna manera amb el teixit
social català.
Amics i amigues catalanes que
estimeu el país, oblideu-vos, si us plau, del brogit que mouen uns per extingir
la nostra llengua i altres per tenir-la d’estendard a les batalles. Estimem el
país? Volem incloure-hi la gent que el trepitja? Doncs, anem per feina i
engeguem una manera de fer que és nova perquè la nostra llengua, minoritzada
avui pels múltiples factors que ja sabem,
mai no havia estat en aquesta difícil tessitura. Una manera de fer que les
llengües dominants no necessiten pas. Si abans, els catalans rebíem la gent amb
la certesa que rebent-los ja es farien catalans per inèrcia com passa avui amb
les llengües globalitzants, ara hem de sortir a trobar-los perquè facin cap a
casa nostra i convidar-los a taula. A Catalunya la llengua catalana fa pujada i
els catalans hem de carregar motxilla i fer camí. No és un esforç sense
satisfaccions, és com el dels muntanyencs que fan un cim i comenten després,
satisfets, la magnífica experiència.
Com? La primeríssima proposta és la que tots
sabem, la de parlar arreu en català, sobretot en les relacions sovintejades de
l’entorn: amb la dona del tot a cent, el tècnic de la botiga de mòbils, la gent
que ven fruita i verdura, els veïns de dalt que són de l’Índia... Parlem-los
sempre en català; i si un d’ells mostra sorpresa o desconcert, li diem que ja
l’ajudarem a entendre. Sense retrets i amb la mirada directa als ulls. Estic
segur que si un centenar de catalans del meu barri comuniqués en català amb
aquestes persones, l’entendrien força i farien alguna cosa per avançar, perquè
se sabrien més barri, més poble, més d’aquí. Ara som molt pocs.
Una segona proposta és el Xerrem
Junts. És un projecte que disposa de metodologia natural per comunicar en
català amb gent que desconeix la nostra llengua, o que no la parla o que li
costa parlar-la, un projecte que dona corda per a més de cinquanta sessions a
qui vulgui conduir un grup, una iniciativa que s’ha experimentat en molts
sectors socials i àmbits territorials. És exitós perquè és natural, participatiu
i proper. Es tracta de disposar d’una o dues hores setmanals, de conèixer el
material i assimilar-ne l’estil comunicatiu, de disposar d’un espai de trobada,
de convidar-hi gent, de preparar cada sessió setmanal i de fer-ho en companyia
d’altres, en una entitat o en un col·lectiu, per compartir experiència i
créixer en eficàcia. Costos? En tot cas el material que es faci servir, res
més.
És una proposta d’aplicació
transversal. Podem acordar de fer grups a
les biblioteques dels barris o pobles, a les escoles de primària i
secundària amb les famílies, a les escoles d’adults com a complement, als centres
cívics i socials, a les parròquies i mesquites, a les entitats d’acolliment i d’assistència,
als ateneus populars, a les penyes esportives, a les colles de cultura
tradicional popular, als grups excursionistes, als sindicats, als centres penitenciaris,
a les entitats de gent migrada... I ho podem fer presencialment o en línia.
A Catalunya hi ha milers i milers
de persones que ‘voldrien’ parlar català però les condicions personals i d’entorn
immediat no els ho faciliten. Hi ha centenars d’entitats i col·lectius amb
equipaments idonis per acollir petits grups de conversa. Hi ha milers de
persones catalanes que disposen de les dues hores necessàries a la setmana per
dedicar-s’hi.
Si un dia la meitat dels
catalanoparlants es dirigís sempre en català a la gent que l’envolta i amb qui
conviu, i si un 1% dels catalanoparlants muntés cadascú, o per parelles, un
grup per xerrar plegats amb gent que vol parlar català... Quin canvi! Econòmic,
efectiu, plaent... No hi hauria llei de l’estat espanyol que hi pogués fer res.
Jordi Esteban
