A partir dels contactes amb centres educatius, observo que hi ha moltes
escoles a Catalunya que assumeixen amb responsabilitat i decisió la tasca d’atendre
un nombre molt significatiu, si no majoritari, d’infants procedents de països
amb cultures tan riques com la nostra, però també i sovint tan distants de nosaltres
pel que fa a referents socials, ideològics, ètics, religiosos, etc.
Penso en els pares i mares d’aquests infants i adolescents. La gran majoria
està fent esforços incomptables per assentar-se, ells i els fills, en un entorn
nou, desconegut, competitiu, sovint en contrast amb les pròpies vivències i
algun cop, clarament advers.
Les mares, i alguns pares, acompanyen els nens petits a l’escola i també els
recullen. Les que tenen assumit que la formació en la infància és el millor aval
per a la vida adulta, que és la gran majoria, deuen patir per no poder
donar-los suport a causa de la impossibilitat de comprensió i d’expressió en la
llengua dels docents i pel desconeixement de les normes socials que regeixen la
seva relació i implicació amb l’escola.
Les dues coses, a més, les porten a no contactar amb altres pares i mares del mateix centre que viuen aquí de fa molt més temps i que també hi tenen fills.
Faig referència, sobretot, a famílies amb pocs recursos que viuen en zones
urbanes. Una resposta excessivament simple i inoperant és la de demanar a
aquests pares i mares que vagin a l’escola d’adults a rebre formació
instrumental bàsica si no la tenen, o al Consorci per a la Normalització
Lingüística per iniciar-se en el coneixement del català, si poden llegir i
escriure encara que sigui amb treballs. Són les dues úniques ofertes institucionals
i portades per professionals a què poden tenir accés i les dues tenen característiques
que fan que la captació d’alumnes sigui molt exigua o nul·la: la socialització
fràgil i precària de molts pares i mares impossibilita que puguin atendre una
necessitat que forçosament consideren secundària atesos els esculls que han de
superar dia a dia sobre temes inajornables com la feina, el lloc de residència,
l’habitatge, la regularització documental, etc. Ni tenen temps per dedicar-s’hi,
ni es veuen sovint amb cor de desplaçar-se a zones de la vila que desconeixen,
ni tenen consciència, molts d’ells, que
la formació continuada sigui un dret i una oportunitat normal entre els adults.
Jo considero que la resposta passa pel voluntariat, per la proximitat i per
la mateixa escola. Pel voluntariat, atès que la formació bàsica i lingüística
finançada amb diners públics no pot ser duta a terme per un personal laboral que
es dediqui a tres, cinc o set persones únicament, que són les que generalment acaben
formant part dels grups organitzats a les escoles. Per la proximitat, atès que
sovint aquestes persones només es veuen amb cor de relacionar-se amb un entorn
molt reduït. Per l’escola, perquè és el punt on són cada dia, amb els fills,
amb la mestra o el mestre que els parla, amb la directora que els va rebre el
dia de la inscripció, etc.
Cal que hi hagi projectes de voluntariat que facilitin l’adquisició de la
llengua, promoguin la bona relació intercultural, resolguin dubtes de pares i
mares sobre l’educació i el procés escolar dels seus fills i difonguin el
coneixement del país entès com a petit país: el del barri o del poble on viuen.
De tots aquests aspectes, el de la llengua és el que requereix més
preparació. També el que demana més esforç entre uns i altres: esforç dels
pares i mares que volen comprendre i parlar una mica de català per resoldre
aspectes molt vitals; esforç de les persones voluntàries que han de guiar-los en
aquest camí d’apropiació lingüística amb una actuació adequada, rendible i
engrescadora i que s’hauran de formar per acomplir la seva tasca, i esforç de
la direcció, del professorat i de l'AMPA per encoratjar els aprenents reconeixent la seva
dedicació a l’aprenentatge, recuperant els que s’abstinguin i fent que a l’escola
se’n faci ressò.
Dels tres esforços, el de les persones voluntàries és el que reclama més
atenció si es vol que el projecte no es dilueixi, perquè comporta, a més d’un
domini suficient del català parlat, una consciència plena d’estar actuant amb
persones adultes i no amb infants (vegeu la carta a qui ha d’ensenyar a
persones adultes: http://goo.gl/6QbQHo ) i una metodologia efectiva pel que fa a la
comprensió i expressió de la llengua.
No sé si hi ha gaires projectes pensats per a aquest perfil de persones
adultes. Han de ser projectes que no excloguin la gent que no pot llegir ni
escriure, que parteixin d’exponents lingüístics molt usuals i bàsics en les
converses de relació social i que facilitin recursos i estratègies vàlides per
a aquesta tasca a les persones que fan de guies.
El tracte de persones adultes i la metodologia adequada a les necessitats d’aquests
pares i mares requereixen formació, acompanyament inicial i seguiment per part
de qui promogui el projecte. Sense això, el fracàs està servit d’antuvi.
Sóc responsable del projecte Junts de la CAL (Coordinadora d’Associacions
per la Llengua Catalana), que s’ajusta a aquestes condicions i necessitats perquè
ha nascut justament com a resposta a demandes individuals i col·lectives en
entorns amb persones vingudes de fa poc temps i amb precarietats de tota mena. El
podeu veure al web de la CAL (www.cal.cat/campanyes-i-projectes).
L’escassetat de recursos humans i materials ens impedeix de promoure’l
directament; no tenim possibilitat de fer-nos càrrec de resseguir centres per mostrar-los
la viabilitat i oportunitat del projecte, si és que això suposa gestionar-ne l’engegada
(difusió, cerca de voluntaris, reunions amb els pares i els mestres, etc.). Tenim,
però capacitat de formació, d’acompanyament inicial i de seguiment avaluador.
L’experiència de l’aplicació del projecte Junts a les escoles ha estat fins
ara positiva quan s’han donat els tres components bàsics: interès i implicació
del centre com a impuls inicial; guies conscients, ben formats i amb recursos, i pares i mares
motivats per l’interès intrínsec d’una activitat productiva i cohesionadora,
pel suport explícit i constant del professorat i de l’associació de pares i
mares del centre, i per la constatació dels propis avenços.
El Departament d’Ensenyament, amb la col·laboració de la Direcció General per
a la Immigració, estan engegant un projecte anomenat Llengua i socialització de les famílies en l’entorn educatiu que
està centrat sobre aquestes mateixes bases. La CAL hi participa pel que fa a la
formació dels voluntaris, la dotació de material (manuals, guies, blocs de
notes i làmines) i l’acompanyament inicial dels grups. Desitjo que sigui un
èxit.
