Misses de difunts

Per raó de família o d’amistat he assistit a força misses de difunts, les úniques que freqüento. Jo m’he tornat agnòstic després d’anys d’experiència decebedora amb seqüeles no gaire saludables per a mi mateix ni per a altra gent pròxima. Tot i això, considero que la fe en un Déu pare que ens constitueix a tots germans va lligada a un compromís: treballar per fer real la germanor universal aquí a la terra sense esperar que sigui efectiva al cel al qual sembla que estem destinats. Anar al cel: aquest  és el missatge persistent, fatigós fins i tot, del ritual de la missa; en canvi, el de moure’s per la germanor gairebé no hi figura i, si es fa, roman vinculat a una bondat tribal i veïnal (estima els pares i els fills, ajuda el veí, dona almoina, no diguis mentides ni facis mal (directe!) a ningú, etc.).

Durant les quatre darreres misses no he sentit anomenar en cap moment els humans que viuen sota les bombes a Síria ni els que moren a la Mediterrània, ni tan sols les famílies de casa nostra que no arriben a final de mes. No s’anomena la humanitat esclafada. Tampoc no hi he sentit cap exclamació contra l’especulació del sòl, contra l’acumulació vergonyosa de capitals, contra la cursa armamentista... Res. Només que som pecadors i que Déu ens salva si resem. Allí s’hi demana el nostre pa de cada dia (però ‘nostre’, si no hi són presents els qui pateixen injustícia, és un acte d’egoisme) i es pensa en el món com a antre del pecat (“Tu que lleves el pecat del món”).

Tristesa i ràbia continguda; aquests són els regals amb què m’obsequien els capellans en aquestes misses. Tergiversen i maltracten les paraules: missa vol dir ‘enviament’, missió, però no ens envien enlloc; església significa assemblea, però aquí només parla una persona; salvar-se significa alliberar-se de perills, però sembla que l’únic perill es diu ‘pecat’ entès com a transgressió d’uns manaments que no passen gaire més enllà de la família, del amics i d’algun veí o company de feina.

Amics capellans, portaveus d’uns missatges potentíssims per al Segle XXI, quan escampareu el missatge genuí i revolucionari del cristianisme i us deixareu de proclames que parlen solament de submissió acrítica?

Xerrem Junts es presenta en un acte públic

Ahir vaig conduir l’acte de presentació del projecte xerrem junts de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana, la CAL, amb motiu dels deu anys d’impuls d’aquesta iniciativa social de foment d’ús del català. Amb presències significatives, amb contingut intens del primer al darrer minut, i, així ho espero, amb seqüeles il·lusionants de creixement.

Teníem necessitat de mostrar a la societat civil i a les administracions públiques que xerrem junts no és un invent més o menys reeixit de pràctica de català sense gaire més fonamentació que la boníssima intenció d’unes persones que ofereixen part del seu temps per conversar amb d’altres en català. No. Volíem dir en veu alta que xerrem junts (parlar i conviure) és una proposta necessària i oportuna de revitalització del català com a llengua minoritzada que alhora teixeix cohesió social com a fruit de la diversitat que vivim, forneix punts estables d’intercanvi cultural entre vell-estants i nou-vinguts i fructifica en consciència de país, quatre coses que van indissolublement plegades. És una proposta assumida com a pròpia per col·lectius, entitats i organismes que malden per fer créixer la llengua, la cohesió i l’estima del país i que pot ser-ho en moltíssims més espais socials i socialitzadors com hi ha de cap a cap de les terres catalanes. Finalment, és una proposta global que pot ser adoptada per les llengües que pateixen amenaces de mort pròxima o llunyana per la seva situació de minorització, com ja s’està començant a veure. Les llengües d’ús majoritari no ho necessiten i per això no impulsen espais de conversa: ja en tenen arreu. Ja els tenen arreu, sense cap cost. Per això calia descobrir maneres de revitalitzar la llengua, de crear i consolidar espais d’immersió en cada parlar que intenta sobreviure.

El contingut va ser convincent: des d’explicar l’essència del projecte (operativa, lingüística, cohesiva, intercultural, nacional, personal...) de la mà d’experts d’anomenada i de prestigi, passant pel ric testimoni de protagonistes  –agents promotors, persones voluntàries i xerraires de tota mena– i concloent l’acte amb perspectives de creixement acompanyades de crides a la cooperació. Pel que fa al públic assistent, al plaer d’espectadors va afegir-se l’interès creat en veure-s’hi implicats i la satisfacció de seguir un discurs ple de sentit al qual estaven convidats a participar.

El públic, per cert, era encantador. Poques vegades trobarem plegades en un mateix espai i seguint un discurs amb la mateixa vivor persones sàvies universitàries, alts representats de l’administració, representants d’entitats del tercer sector, persones socialment proactives i persones il·lusionades a iniciar-se en la llengua i la cultura catalanes. El meu agraïment més sincer.

No hi va acudir cap mitjà de comunicació dels habituals. Ni d’altres. Això sí, van aparèixer magnífics missatges de recolzament a les xarxes socials. La invisibilitat és una característica interessant del projecte, que, pel que es veu, perdura. El xerrem junts creix quan les entitats se’l volen fer seu perquè el necessiten. I això va corrent sense adonar-nos-en, sense fer gaire soroll. Potser amb més notorietat s’estendria més, però tindria el perill de fer-se ‘industrial’ amb el risc de perdre l’ànima ‘pagesa’ que té de cura atenta de la sembra, del planter i de l’hort d’espais de relació humana, proximitat i amistat, com és el projecte xerrem junts, parlar i conviure.

La dedicació dels qui han fet mans i mànigues per dur a terme l’acte ha estat del tot encomiable. Qui conegui què comporta la realització d’un esdeveniment d’aquest rang sabrà de què parlo. Felicitats, companys i companyes de la CAL!

Jordi Esteban.                                                                                                         18 de març de 2018