dijous, 9 de febrer del 2017

Català: cursos i converses

La Svitlana s’ha trobat que aquí es parla català i ha fet aquest camí:

Contacte efímer
Ens vam trobar a la terrassa d’un bar. Em va preguntar com podia anar al Tibidabo i li ho vaig haver d’explicar en castellà, perquè no m’entenia. Em va comentar que havia vingut feia poc d’Ucraïna i que tenia fills que anaven a l’escola. Que parlava ucraïnès i sabia rus. Es desempallegava una mica en castellà, suposo que era perquè tothom l’hi parlava.

Desconnexió i impossibilitat
El primer any va veure un anunci de cursos de català. “Això no va per mi”, va pensar en un primer moment. Algú li va preguntar si sabia parlar català: “No el parlo. Quan el parlen, no l’entenc gens ni mica.”

Entrebanc i captació
Un dia va coincidir amb unes mares que parlaven català. Li van dir, en castellà: “No fas cap curs de català?” i va respondre: “Ui! Ara no puc pensar-hi.  Potser més endavant.” Tenia prou treballs amb la canalla i la cerca de feina.  I va afegir:  “Si em parleu en català i ho feu a poc a poc, ho aniré captant. D’acord?”

Possibilitat remota i capacitat de resposta
Un any més tard va tornar a veure l’anunci de cursos de català: “Ja m’aniria bé, ja...” Pensava en els fills que el parlaven a l’escola i en alguna feina que se li havia escapat de les mans per no saber-ne.  Va trobar-se amb una colla catalana i els va dir, en castellà: “Us comprenc bastant i podria contestar alguna cosa. No deixeu de parlar-me en català.”

Possibilitat pròxima i complicitats
Fa poc més d’un any es va trobar amb una mare ucraïnesa de la mateixa escola que li va dir, en ucraïnès, que feia tal nivell de català. Ella li va dir: “Jo també m’hi apuntaré quan tingui els nens a música a les tardes. Saps? Ja m’animo a dir alguna cosa amb uns veïns que m’hi ajuden.”

Realitat i autoestima
Avui ens hem tornat a trobat casualment en un acte de conscienciació sobre la situació dels refugiats i dels emigrants a les portes (portes? murs!) d’Europa, que es fa en català. Ens hem reconegut. “Estic fent un curs de català”, m’ha dit. “I què tal?” li faig. “Ah, molt bé. Hi ha moments que el parlo sense adonar-me’n, sense traduir! Jo crec que ja sóc, també, catalana, no?” “I tant!” li he contestat.

Conclusió

Societat civil i organismes públics: dues complicitats que sumen per presentar el català a la nova ciutadania com a llengua de convit, d’oportunitat, de prestigi i de país.  Amb la parla de princesa, no de ventafocs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada