Educant i educant-se per ser ciutadans responsables

Pensaments d’un profe jubilat

Tot donant voltes, des de la posició de professor jubilat, sobre al passat i el present de l’ensenyament dels 3 als 16 anys, he arribat a unes conclusions que, si més no, m’il·luminen a mi mateix i potser també donaran llum a qui vulgui llegir-les, pensant en aquest punt on som, de preocupació pel futur dels nostres fills i néts pel que fa a educació.

Penso que són actors de l’educació tant els infants i adolescents com la família de què formen part, el professorat que els atén i el districte on viuen. Tots aquests actors haurien de tenir present, en el procés educatiu, el triple horitzó que defineix les persones: ésser humans, competents i conciutadans. I aquest triple horitzó portaria a tres objectius principals que jo convertiria en orientadors de metodologies i estils d’aprenentatge:

·         Com a persones humanes: desenvolupar en cadascuna d’elles les facultats pròpies de la persona —el sentiment, la voluntat i la intel·ligència— en un entorn de relacions interpersonals positives (família, amics, companys d’escola...). L’escola, doncs, ha de ser un lloc de trobada (empaties), d’acció (treball)i d’investigació (estudi).

·         Com a persones competents: desenvolupar en cadascuna d’elles les competències més idònies tot descobrint iniciatives professionals i relacionant-se amb persones que les desenvolupen. L’escola hauria de ser  un lloc de descoberta i iniciació competencial. Vària. doncs, pel que fa a l’adquisició d’habilitats i experteses.

·         Com a persones ciutadanes: desenvolupar en cadascuna d’elles la responsabilitat de compartir amb els altres ciutadans (del barri, de la ciutat, del país, del món) l’assoliment del benestar bàsic i digne per a tothom ajudant-se de les aportacions de persones proactives de l’àmbit associatiu i institucional. L’escola convé que sigui un lloc de responsabilització ciutadana. Una escola present i activa dins del món.

De tots tres objectius, veig el tercer com a menys explícitament present, tot i que ja hi ha moltíssimes iniciatives que van per aquest camí. És una fita importantíssima en el nostre canvi d’època del segle XXI. Que bé aniria, per exemple, si cada escola, o cada curs d’una escola, es proposés al setembre una temàtica d’incidència ‘global’ (1) sobre la qual les tasques de cada matèria hi incidissin d’alguna manera i en arribar al mes de juny poguessin fer-ne una presentació pública a les famílies i al barri per tal de donar volum i rellevància a la veu suggeridora o reivindicativa d’infants i adolescents en qüestions d’interès general!

Veig sovint al meu entorn força persones jubilades que tenen família i que, un cop absentes de la feina que els omplia la majoria del temps, viuen avorrides dins de casa o, a tot estirar, jugant cada tarda a les cartes amb altres que són en la mateixa condició. La categoria de ciutadans proactius apresa des de petits i no solament de pagadors d’impostos i de votants (que és molt, és cert) els mantindria força anys en la condició de ‘classe activa’ i podrien fer així un retorn a la societat que, ben probablement, els ha donat moltes més coses que les que ells hi han aportat. I tindrien més salut. I més bon humor. És que, quan érem infants, l’escola del franquisme que vam suportar no va ser alçaprem de compromís ciutadà, sinó sedant antirevolucionari que pretenia convertir-nos en poble bonet i mesell.

(1) Per exemple: l’aigua que consumim, l’aire que respirem, la salut que cerquem, les deixalles que generem, els vehicles amb què ens desplacem, la natura que ens manté vius, etc.