1. Oralitats i context
sociolingüístic
Per fer nostra una
llengua nova ens caldrà un esforç dirigit inicialment i principal a entendre
els qui la parlen per poder així repetir i fer intents de comunicació, ben
conscients dels errors que ens sobrevindran en pronúncia, assignació de mots i
maneres de dir pròpies de la llengua que volem adquirir. I fer-ho en qualitat
de ciutadans, de veïns o amics, o d’alumnes. La constància a escoltar i
correspondre a les interlocucions tot carregant pacientment amb les atzagaiades
pròpies de tot novici ens faran ser uns nous parlants cada dia un xic més
genuïns. Serà també una llengua ‘nostra’ perquè amb ella podrem expressar tot
el que fem amb la pròpia, la primera. És evident que tot aquest procés l’haurem
d’acompanyar d’un altre esforç metòdic: aprendre a llegir i a escriure sense
incorreccions i amb una sintaxi idònia. I l’apropiació de la nova llengua serà
aleshores total, de quatre habilitats.
On i de quina
manera podríem practicar l’oralitat? N’hi ha algunes que poden prescindir del
contacte directe i presència física dels parlants autòctons: podríem passar
hores davant la televisió, veure pel·lícules en versió original, llegir llibres
de lectura fàcil mentre escoltem el text gravat digitalment, etc. No és cap
mala idea. Hi ha molta gent que ho ha fet així i amb èxit.
A banda de les
propostes ‘solitàries’, podríem disposar de tres entorns de pràctica oral per
gaudir del suport explícit de bons parlants de la llengua que volem aprendre.
La primera, com a ciutadans, amb les persones que ens trobem des que ens llevem
fins que tornem a casa: el cobrador de l’autobús, el venedor de diaris, la
metgessa, l’industrial que ens vol vendre un producte, el policia que ens
informa... La segona, com a veïns o amics, amb les persones que es brinden a
tenir moments o estones de conversa amb nosaltres, senzillament empesos per
l’empatia, la simpatia, la cordialitat... La tercera, com a alumnes, amb el
professor o la professora que ens presenta jocs de rol o activitats ben
pensades amb les quals consolidarem tal rutina comunicativa, tal estructura
sintàctica... L’oralitat d’acció, la de relació i la d’aprenentatge.
Ara fixem-nos en
l’entorn sociolingüístic en què ens trobem quan volem iniciar-nos en una nova
llengua. Som en un territori on la llengua principal i per defecte és la que
volem aprendre? Cap problema: ens podríem estalviar, grosso modo, les dues
oralitats finals i quedar-nos només amb la primera, la de l’acció. Passarem el
dia envoltats de la ‘nova’ llengua i empesos a correspondre amb ella als que
ens la parlen. En poc més de cinc o sis mesos, si hi posem atenció, tindrem un
nivell suficient per considerar que aquella llengua ja és, també, la nostra:
podem dir-nos a nosaltres mateixos sense gaire dificultat. Interioritzarem
rutines de comunicació i haurem practicat la immensa majoria d’exponents
lingüístics que hi apareixen. Segur que haurem tingut força estones de conversa
col·loquial on el que sentim, el que coneixem, el que recordem, el que dominem
i el que sabem s’hi ha fet present i hem pogut expressar-ho. Què més volem?
Home, si volem perfeccionar-nos i ser més competents, és evident que ens serà
molt útil assistir a cursos per comprendre o exercitar de manera estructurada
allò que hem anat aprenent de forma intuïtiva.
I si vivim en un
territori on la llengua que volem aprendre està absent o és minoritària pel que
fa a usos socials, laborals o culturals? És evident que ens caldrà practicar
les tres modalitats. Com a ciutadans, si aconseguim que ens parlin la llengua
que volem aprendre, podrem anar practicant, amb penes i treballs, les rutines
de comunicació més habituals. Si tenim la sort de connectar amb veïns o amics
disposats a ajudar-nos de manera més o menys contínua o freqüent, podrem
avançar moltíssim, gairebé tant com l’aprenent que viu immers en un entorn de
plenitud lingüística com l’esmentat abans. Perquè la conversa col·loquial és
cert que té rutines i fórmules, però, sobretot, activa una gran varietat de
maneres de dir relacionades amb allò de què s’hi parla: del que sentim, del que
coneixem, del que recordem, del que sabem fer i del que pensem. Quanta gent ha
après una llengua perquè ha estat convivint amb parlants, encara que l’entorn
no l’ajudés especialment! És evident que l’oralitat d’aprenentatge en una aula,
en aquesta situació, és molt aconsellable per tal de suplir amb jocs de rol el
que no s’aconsegueix amb l’acció real: ve a ser com si un jugador de futbol no
tingués ocasió de jugar partits de competició, però treballés força en tots els
entrenaments: seria, segur, un bon jugador, però sense exercir i perdent
fàcilment la motivació.
El primer entorn,
màxim facilitador de l’adquisició de la llengua, correspon a situacions com les
de l’estranger que va a viure a Espanya, a França, a Anglaterra, al Marroc...
S’immergirà en la llengua. No li caldrà cercar espais de conversa perquè ja
se’ls trobarà en qualsevol moment: la vida ciutadana forneix de múltiples
ocasions a qui té interès a practicar la llengua. Mireu què passa amb tants i
tants alumnes d’anglès que han acabat la secundària i només han tingut ocasió
d‘accedir a l’oralitat d’aprenentatge: si volen acabar dominant l’idioma, han
d’immergir-se en un entorn anglès, un summer
school, una estada al Regne Unit, etc.
El segon entorn és
propi de llengües minoritzades. En aquests territoris el nou parlant ha de fer
esforços molt més persistents per imbuir-se de llengua apresa. Aquí la conversa
expressament buscada amb parlants nadius és fonamental, ja que és molt difícil
que obtingui a l’aula allò que s’hauria de trobar al carrer, si no són aules
molt especials, d’un màxim de sis o set alumnes i on als exercicis i pràctiques
metòdiques de llengua s’hi afegeixen interlocucions constants entre ensenyant i
aprenents: converses espontànies, informals, col·loquials que donen vida real a
la llengua.
En conclusió i
atenent-nos a la situació del català a Catalunya: si actualment volem que la
llengua catalana creixi en vigor social, hem de trobar maneres perquè les
persones que s’hi vulguin acostar trobin, no solament ofertes de proximitat per
fer un aprenentatge organitzat i formal, sinó també i sobretot propostes
d’activitat conversacional freqüent entre vells i nous parlants: parelles
lingüístiques per a qui ja pot comunicar-se bàsicament, grups de conversa
adaptats a perfils diversos de competència, clubs de lectura fàcil, inclusió en
activitats de participació activa i de densitat oral espontània com ara
castellers, grups de teatre, de música, d’esport...
Els grups de
conversa que promovem des de la CAL, inclosos en el projecte xerrem junts,
són una mostra d’aprenentatge no formal a través de l’oralitat de relació
esmentada. Els voluntaris dels grups estan equipats amb uns materials adaptats
a diferents perfils de competència i amb metodologies centrades en la
comunicació interpersonal lliure, respectuosa de la intimitat i engrescadora;
no els cal cercar gaires recursos per emplenar unes sessions en què qui més
parla són els ‘xerraires’. Expressió, reflexió i impuls de l’ús són les tres
accions que hi promouen els guies que animen la conversa. La filosofia bàsica
del projecte és la posada en acció de les cinc fonts de comunicació humana:
l’exteriorització del que sentim, la descripció del que coneixem, la narració
del que recordem, l’explicació del que sabem fer i el comentari del que opinem.
Una filosofia fonamentada en estudis sobre textos de no-ficció duts a terme per
especialistes[1] i
en l’anàlisi universitari de factors que incideixen en la voluntat de parlar
una llengua apresa.[2]
Portem onze anys de
realització del projecte. Considero que la proposta és tan necessària i sòlida
com ho són les parelles lingüístiques, els clubs de lectura i altres
iniciatives que van en aquesta direcció (Cercles de conversa, projecte Aprenem,
proposta d’alfabetització Oralpha en català, etc.). Voldríem que les administracions
se’l fessin seu per tal de presentar-lo al conjunt de la població com una
oferta potent d’inclusió i adquisició lingüística, de cohesió social i de
creixement de la consciència de pertinença al país. Biblioteques, centres i
casals cívics, escoles d’adults, equipaments municipals... Podríem curullar el
país d’espais de trobada i comunicació en català. Hi ha població interessada a
parlar-lo. Hi ha prou espais públics per ocupar. Hi ha prou gent voluntària i a
punt de formar-se i guiar grups. Hi ha metodologia contrastada. Només ens cal
voluntat i recursos.
Acabo citant el meu
benvolgut amic, Jesús Tuson, que fa poc més d’un any i mig ens va deixar: «Les
llengües, en la realitat de debò, s’aprenen per immersió, lligades a les
circumstàncies ordinàries de la parla; és a dir, a la conversa. I no hi ha cap
altre mètode més eficaç que aquest: llançar-se a un mar en què, de ben segur,
mai ningú no s’ha ofegat.»[3]
Jordi Esteban, gener de 2019
[2] Conceptualització de la
voluntat de comunicar en una L2: un model situacional de confiança i afiliació
en L2. Peter D. Macintyre et alii.
[3] Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada