Oralitat i adquisició lingüística a Catalunya - 2 -

2. Esmicolant la conversa col·loquial

Dèiem a l’article anterior que l’oralitat de relació és indispensable en entorns on la llengua que s’aprèn no és la llengua més comunament usada, com és el cas de la llengua catalana en moltíssimes zones i moltíssims sectors d’activitat. Els nous parlants de català, si el volen practicar, hauran de cercar recursos com ara espais socials i oberts on el català sigui prioritari, contacte freqüent amb persones catalanoparlants disposades a comunicar-s’hi o grups de caire social destinats expressament a la iniciació o a la consolidació de la parla en català. D’aquí la importància d’espais catalans com ara castellers, entitats culturals, clubs, etc. I d’aquí també l’oportunitat de projectes expressament destinats a la conversa i força prescindibles en llengües d’ús majoritari o global que acullen nous parlants.

Una opinió molt estesa sobre la conversa col·loquial considera que no s’hi poden establir classificacions ni gradacions, que l’intercanvi col·loquial és un maremàgnum sense possibilitats de control a diferència de l’oralitat d’aprenentatge, que pot ser esmicolada, graduada i programada. En part és cert: si la conversa és completament espontània, no té límits, ni parts, ni graus. És el que succeeix amb les parelles lingüístiques que es troben regularment durant una temporada més o menys breu. Però si es tracta de grups de més de quatre o cinc persones (límit natural de la unitat conversacional, al meu entendre) i de dedicar-hi més temps, l’experiència ens diu que no podem deixar-ho tot a l’espontaneïtat. Si fem un cop d’ull aprofundit a allò que succeeix a les converses, descobrirem que hi ha una possibilitat real de distinció i de progressió en complexitat i competència. Si ens fixem en les preguntes amb què s’inicien els diàlegs, podem suggerir i generar converses prou diferenciades i amb presència d’exponents lingüístics graduals, des dels més simples fins als més complexos, tot i que, acte seguit, els components del grup que xerra puguin canviar el tipus de discurs. Aquesta possibilitat facilita crear propostes d’oralitat més organitzades que les fetes amb espontaneïtat i sense paradigmes previs, de durada extensa i participació nombrosa, on nous parlants de perfils diversos puguin reeixir amb eficàcia comunicativa i lingüística. El projecte xerrem junts de la CAL n’és una (http://www.cal.cat/projecte/xerrem-junts/), i Cercles de conversa, una proposta reeixida i creada al CFA de Salt, una altra.

                                                          

Les converses col·loquials són el medi en què les persones ‘ens diem a nosaltres mateixos’ partint del fet de ser familiars, amics, companys o simplement ciutadans que coincidim en un punt determinat. ‘Ens diem’ en la conversa col·loquial. I ‘dir-se’ vol dir activar el que som i tenim, simplement pel fet de ser humans. Som sentiment, intel·ligència i voluntat; tenim percepcions i memòria. Vet aquí tot el que s’arriba a fer a les converses que cerquen el bon estar i el bon fer entre uns i altres: exterioritzar el que sentim com a persones irrepetibles, descriure el que coneixem com a persones observadores, narrar el que recordem com a persones vivencials, comunicar el que sabem fer com a persones expertes i mostrar què opinem com a persones intel·ligents. El treball d’anàlisi de textos de no-ficció[1] que va encarregar la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya així ho explica: som expressius, descriptors, narradors, instructors i argumentadors. Per això, i no a l’inrevés, comunicació és expressió, descripció, narració, direcció i argumentació. Vegem-ho per parts i adonem-nos de la gradació lingüística i discursiva que podem construir amb la conversa i, consegüentment, l’apropament interpersonal que s’hi facilita.

Conversa ‘telegràfica’ (comprenem a qui ens parla)                                                    
Uns i altres connectem

Quan els nous parlants són tan nous que desconeixen absolutament la llengua, és evident que el terme ‘conversa’ adquireix un significat restringit: conversar és, en aquest cas, entendre a qui et pregunta, i, després, respondre-hi amb paraules o expressions breus i apreses per repetició. Els grups tan inicials de ‘conversa’ són possibles fins i tot amb persones sense formació instrumental bàsica. L’ús de la imatge, de la repetició constant, del joc, de la referència a objectes, a espais i a persones reals, de la memorització, etc., són estratègies per aconseguir que cada participant es comuniqui de manera ‘telegràfica’ però real, presentant-se a si mateix, situant records en l’espai i en el temps, indicant preferències, anomenant objectes pròxims, descrivint característiques bàsiques, etc. Són activitats de comunicació inicial que acompanyen la comprensió. Vegeu una mostra de termes i expressions que poden ser interioritzades i que permeten correspondre a interlocucions senzilles:

Hola, adéu, gràcies, perdó, bon dia, estic [contenta], no tinc [fred], el meu germà, el número [cinquanta-sis], de color [vermell], a dalt, a baix, al mig, davant, darrere, a sobre, a sota, demà, ahir, diumenge, dilluns, al mes [d’agost], aquí, allà, a prop, lluny, llarg, curta, gros, petit, gran, molt, gens, bastant, sempre, mai, a dins, a fora, em fa mal, tinc mal [de coll], amb [xocolata], sense [paraigua], etc.

La conversa inicial esmentada uneix tres elements: primerament, el lèxic més habitual de l’entorn quotidià; en segon lloc, expressions lingüístiques força usuals en converses (adverbis de lloc, de temps, de manera, de quantitat...; sintagmes preposicionals iniciats amb de, amb, sense, en, fins...; determinants possessius, demostratius, indefinits...), i per culminar-ho, la comunicació personal, ja que es pregunta i respon sobre allò que els assistents senten, recorden o saben, sense frases ‘objectives’ i allunyades de l’experiència personal. El nou parlant ‘entra’ dins l’espai català i després de cada sessió se sap, no solament més coneixedor de termes i expressions rellevants de tota conversa, sinó també més pròxim a la gent i al país que té el català com a llengua pròpia. Ha connectat. Hi hem connectat.

Conversa expressiva (som irrepetibles)                                                                                            Uns i altres ens descobrim

Per a un nou parlant, exterioritzar el que sent és el més senzill de comunicar i fàcil d’aprendre: es tracta de manifestar gustos, preferències, sensacions i estats anímics; d’explicar usos, costums i aficions personals. Vegeu una mostra de paradigmes de preguntes inicials per aplicar el patró expressiu en una conversa.

Us agrada [la xocolata]? Quina [fruita] us agrada més? Què us estimeu més, [el cafè o el te]? Què preferiu, [el cinema o el teatre]? Us importa gaire [que plogui quan aneu a la feina]? Us afecten [les pel·lícules de por]? Us impressiona [veure sang]? Us fa gaire por [estar sols a casa]? Us fa angúnia [tocar una serp]? Us fa vergonya [parlar en públic]? Us fa ràbia [veure algú que llença menjar]? Us fa res si algú [no recorda el vostre nom]? Quins són [els sorolls] que us empipen més? Hi ha alguna cosa [de la feina] que odieu molt? Hi ha algun [plat] que no us agradi gens ni mica? Què trobeu més emocionant, [dels concursos de la tele]? Etc.

Les diàlegs dins les converses expressives tenen un recorregut curt: aviat s’acaba el fil conversacional, perquè les respostes a les preguntes són generalment simples. El subjecte de les frases fa referència al jo o al nosaltres en present. Els verbs són pocs, anímics i molt usuals. Els pronoms no tenen complicació. No cal utilitzar connectors coordinants, ni subordinants, ni discursius... És un tipus de conversa idònia per a qui tot just s’inicia en la llengua, però ja en té una comprensió bàsica. El nou parlant haurà començat a experimentar que pot dir-se a si mateix en català encara que sigui de manera elemental i es veurà envaït d’una reconfortant sensació d’èxit. Haurà ‘descobert’ persones noves i serà ‘descobert’ per elles.

Conversa descriptora (som observadors)                                                                          
Uns i altres ens reconeixem

Tots tenim a la memòria infinitat de records fotogràfics —auditius, olfactius, tàctics, gustatius— que podem, mitjançant la paraula, traspassar als nostres interlocutors: llocs, persones, objectes, components, ambients, sensacions... Si demanem a algú que ens n’expliqui algun, no li resultarà difícil enumerar elements, definir conceptes, caracteritzar, comparar, situar, fer recomptes, etc. Amb el suport dels interlocutors catalanoparlants se’n sortirà amb facilitat. Vegeu de quina manera es podrien iniciar converses dirigides a la descripció:

Com són [les companyes de feina]? De què està fet [el cuscús]? És gaire gran, [la piscina]? Expliqueu-nos què són [els ruscos]. Expliqueu-nos què és i com és [una llama]. Quin tipus de [cases] hi ha al vostre poble o barri? On es troba [el poble de la vostra família]? És a prop de [casa], [l’estació de tren]? A quina distància està, [l’aeroport]? On està situada, [la casa]? Quantes [habitacions] té [el pis]? Què hi poseu a [la farmaciola]? Etc.

La descripció oral dins la conversa tampoc no té un recorregut discursiu gaire extens. Es parla en present o en imperfet d’indicatiu, el subjecte generalment és de tercera persona, els verbs són existencials (ser, estar, tenir, portar, haver-hi, trobar-se, etc.), s’hi incorporen els pronoms en i hi en els usos més freqüents, el connectors són coordinants... Aquí l’esforç d’aprenentatge se centra sobretot a incorporar una àmplia gamma d’adjectius i altres formes d’adjectivació per poder detallar aspectes d’allò que es descriu. Quan els nous parlants aconsegueixen pintar amb paraules catalanes records que els són vitals, ja són dins l’espai català: “Heu conegut allò que porto d’allà; a partir d’ara, allò també és d’aquí, també és això.” Hi ha reconeixement mutu entre els parlants: ens sabem els perfils.

Conversa narradora (som vivencials)                                                                                  
Uns i altres convivim

Tots recordem una pila d’històries i de fets o d’historietes que ens han succeït a nosaltres mateixos o a altres, que hem llegit, que hem vist al cinema... A les converses ens convertim fàcilment en relators de fets, de facècies, de successos, de trames, d’acudits... Ho fem situant les escenes en el temps, citant allò que havien dit els protagonistes, seguint el fil dels esdeveniments, cercant despertar interès en els interlocutors, etc. El nou parlant té aquí molt de camp per córrer. Ho pot fer de manera senzilla “I després... I després... I després...” o més complexa, fent avançar el discurs amb destresa i interès. Tot seguit es presenta un reguitzell de motors de conversa que estiren de la llengua perquè algú ens faci cinc cèntims d’una història.

En quines ocasions [demaneu el full de reclamacions]? Alguna vegada us ha passat que [us heu adormit en un mitjà de transport]? Recordeu alguna anècdota sobre [gent que cau o fa el ridícul]? Ens expliqueu què vau fer quan [us van donar un títol important]? Us ha succeït mai [que us hàgiu perdut]? Heu estat mai testimonis [d’un accident de cotxe]? Algun cop deveu haver [fet o sentit que feien alguna broma pesada]. Ens n’expliqueu una? Sabeu algun acudit [sobre metges i malalts]? Com va començar [l’afició per alguna activitat artística]? Coneixeu històries [de bruixes o de fantasmes]? Ens expliqueu qui va ser i què va fer [algun personatge de la família o del poble]? Etc.

Entrem en un discurs que pot ser més elaborat. Aquí les persones verbals solen ser les primeres i les terceres i els temps ben diversos segons el punt del passat en què se situïn els episodis. Els verbs a usar són variadíssims, els pronoms febles combinats hi apareixen sovint, les frases poden ser compostes i amb enllaços coordinants o discursius, i tot plegat dona ocasió de lluïment a qui hi posi una mica de gràcia i de suspens. Qui es veu capaç de comunicar una experiència seqüencial interessant té força camí fet en l’adquisició lingüística: domina ja el mode indicatiu, el de les realitats palpables, perquè s’ha exercitat en tots els temps verbals i perquè hi acumula, a més, els presents i els imperfets de la comunicació expressiva i descriptiva. I haurà reviscut experiències amb els companys: haurem, tots, con-viscut.

Conversa directora (som experts)                                                                                        
Uns i altres cooperem

La vida quotidiana és força reiterativa i acaba fent-nos experts en moltíssimes rutines, sistemes d’actuació, procediments, comportaments... Ens havíem equivocat força, però, finalment, sabem com haver-nos-les en molts temes habituals. Estem en disposició de col·laborar amb els altres per estalviar-los assajos infructuosos, i els aconsellem, advertim, suggerim, recomanem, instruïm, prevenim... Mireu com es podrien engegar converses que reclamin experiència i bon fer:

Què s'ha de fer [quan trobem un cotxe abandonat de fa temps]? Què s'hauria de fer perquè [la gent no llencés papers o burilles al carrer]? Hi ha algun secret [per mantenir una amistat]? Doneu-nos un consell [per no oblidar-nos de felicitar algú]. Expliqueu-nos exercicis bons [per eliminar la rigidesa muscular]. Què podem fer [perquè un nen s’acostumi a menjar de tot]? Ens aconselleu [tenir animals de companyia a casa]? Teniu alguna regla d’or [perquè treballar sigui una activitat agradable i positiva]? Si algú [estigués desanimat], li aconsellaríeu [escriure per desfogar-se]? És bo [menjar o beure aliments molt freds o molt calents]? Ens suggeriu alguna idea [per dormir sense malsons]? Etc.

Instruir és una funció comunicativa complexa, de registre més acurat, que reclama ordre expositiu, precisió lèxica i referencial, concisió i claredat. Aquí, a tota la competència que s’ha vist anteriorment, és menester d’afegir l’ús de perífrasis d’obligació, de conveniència o de possibilitat, comentar situacions condicionades o hipotètiques que reclamen subordinacions en subjuntiu, dominar les referències pronominals i, sobretot, saber copsar el grau de comprensió de qui escolta per tal de reprendre el discurs, si cal, amb més claredat i ordre. Quan un nou parlant pot instruir amb eficàcia, podem dir que gairebé no li cal res més; té molts recursos expressius i ha entrat en aquella zona discursiva que no reflecteix simplement la realitat, com fins aquí, sinó que la crea a partir de propostes generades per ell mateix. Crea discurs. I està demostrant que participa en la vida comuna. Instruint, coopera.

Conversa argumentadora (som intel·ligents)                                                                  
Uns i altres convenim

La vida també és pensament i cadascú de nosaltres va bastint un sistema jerarquitzat de valors i convenciments. Opinem i fem judicis de valor de fets, de sistemes, d’actuacions, d’idees... Ho fem, si cal, aportant raonaments i arguments de tota mena. Si hi ha controvèrsia, ens cal exercitar l’assertivitat per no convertir la conversa en un debat encès, que no és l’objectiu de les trobades amicals. A continuació hi ha algunes tipologies de pregunta per encetar diàlegs d’opinió.

Com valoreu [la música, el silenci i el soroll]? Per què creieu [que la televisió no ha suplantat la ràdio]? Esteu d’acord amb això: [“On hi ha un televisor engegat hi ha algú que no llegeix”]? Diuen [que una imatge val més que mil paraules]. Vosaltres, què en penseu? És un fet [que el nombre de gent obesa augmenta]. Podríeu explicar per què? A què és degut [que les persones visquin més anys que abans]? Veieu bé [que hi hagi casinos per guanyar-ho o perdre-ho tot en un moment]? Considereu correcte [el temps destinat als anuncis en televisions i ràdios]? Com és que [hi ha pocs homes es dediquin a fer puntes al coixí]? Quins arguments hi ha [per refusar la pena de mort]? Què n’opineu, [de l’escalfament de la Terra]? Etc.

Quan la conversa deriva cap a l’argumentació, les intervencions poden ser més llargues i estructurades, amb frases coordinades i subordinades que necessiten connectors lògics i amb ús de terminologia conceptual molt diversa. Tot plegat comporta que la persona intervinent aconsegueixi una sincronia no gaire fàcil entre l’aparició contínua d’idees a la ment i el proveïment àgil, gairebé automàtic, de paraules que les converteixin en discurs parlat, intel·ligible. Com és evident, tant aquest tipus de diàleg conversacional com l’anterior són molt més idonis per a persones que ja tenen facilitat expressiva i descriptiva o narrativa, i no tant per a les que comencen a practicar.

Resumint. Potser els conversadors, després de començar un tipus de conversa, derivaran cap a formes de comunicació que no estaven previstes en aquell moment. Si tals formes són més simples discursivament, cap problema. Si no, podran succeir dues coses: que se’n surtin lingüísticament prou bé i... endavant!, o que s’adonin que experimenten dificultat; aleshores recorreran a una altra pregunta, que els re-situarà al punt inicial en el qual podran ser conscients tant d’allò de què parlen com de la manera com ho fan, la millor manera d’avançar.

Si fem excepció de la primera proposta, la de la conversa ‘telegràfica’, totes les altres poden ser generades pels mateixos participants, nous parlants, sense la direcció o moderació de cap monitor: n’hi ha prou que el grup de conversa (d’un màxim de quatre o cinc components) disposi de les preguntes pertinents, que algú d’ells les llegeixi i entre tots les comentin. La persona que guia la sessió de conversa hi és principalment per estar atenta al desenvolupament general, ser model de llengua i escoltar atentament els diàlegs per tal de felicitar encerts, suggerir millores, respondre dubtes i corregir errors.

En conclusió, és possible i factible aconseguir converses prou espontànies i alhora generades per preguntes que s’adeqüin al grau de domini lingüístic dels nous parlants. 

Jordi Esteban. Gener de 2019

---

[1] Tipotext, una tipologia de textos de no-ficció. Eumo editorial.