Vaig tenir la sort de poder estar amb un grup de voluntaris i voluntàries del projecte Espai de deures, del Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Us faig arribar el missatge que els vaig transmetre en acabar la sessió formativa.
_____________________________________________
Voldria aprofitar l’ocasió de tenir al davant
persones com vosaltres, proactives pel que fa a promoure el bon desenvolupament
personal dels nois i les noies que van creixent a les nostres escoles, per
comunicar-vos algunes experiències com a persona que ha estat en aquesta
mateixa línia tota la vida.
Els infants i adolescents creixen en personalitat
i seguretat a mesura que van trobant dins de si mateixos “terres” sòlids des
d’on saltar i on tornar. Els infants i adolescents que no troben terra sòlid on
assentar-se, viuen en una angoixa perillosa que els pot portar a conductes
neuròtiques, desequilibrades o fins i tot antisocials. Un terra sòlid és una convicció d’autoestima
real, de possessió d’un valor en alça en l’entorn social, una convicció a què
l’infant o l’adolescent arriba tant per autoavaluació com per reconeixement
dels adults; generalment, primer per reconeixement dels adults i després per
autoavaluació confirmativa. No he
consultat mai si aquest és un axioma de la psicologia. L’he tret de
l’experiència personal, del diàleg amb els altres, de l’observació i de la
pràctica educativa de la meva vida. Perdoneu-me la immodèstia, en tot cas.
Sovint són els pares que descobreixen aquests
valors des seus fills. Parlo de pares i mares realistes i no de pares que només
els troben gràcies i els fan creure, falsament, que són els reis del
mambo. Descobreixen els valors
incipients i saben posar mitjans perquè els desenvolupin: aquella nena que sap dibuixar, aquell nen tan àgil,
aquesta noia tan organitzada, aquest noi tan xerraire i convincent... “Tu ho fas molt bé, això!”. “Tu faries bé de comercial”. “Has pensat mai
a dedicar-te a la cura d’animals?”.
Frases màgiques com aquestes han estat molt sovint la grossa de Nadal
per a molt nens i nenes. Han parat
atenció als valors que els han anunciat amb encert, n’han reconegut la
possessió, els han treballat i els han convertit en terra ferm des d’on
participar en el món i on tornar en cas de tempesta.
Però no sempre han estat solament els pares, els
descobridors de valors. Els i les mestres hi fan un paper importantíssim,
perquè poden observar els infants i adolescents en situacions molts diverses de
l’entramat social en què el món de l’escola immergeix els alumnes. Ve aquell
dia del comentari amb l’infant davant
dels pares, o en una entrevista de tutoria, o al pati. El dia que el o la
mestra afirma amb contundència: “Has de reconèixer que les coses de lletra no
et van gaire bé. Però a Plàstica i a Tecnologia saps prou bé que destaques. Tu
series un bon professional de la indústria, per exemple. T’agraden els cotxes?
Ep, els cotxes o el avions. O els satèl·lits artificials. No et posis límits.
Pensa-hi.”
Què ha fet aquesta mestra quan li ha dit tot això?
Li ha donat carta de ciutadania. Li ha assenyalat un lloc rellevant per a ell a
la societat, una tasca a acomplir amb garanties. I sense comèdia, amb realisme
i en el moment oportú. A la meva vida he
tingut ocasió de poder formular aquestes paraules màgiques més d’un cop. Ha
estat, evidentment, després d’un llarg contacte i una llarga relació, d’un
reconeixement cap a mi explícit o tàcit per part de l’adolescent i d’una
ocasió propícia que ho feia possible.
Tot això és molt bonic. Però poc real. Moltes
vegades els infants i adolescents es troben que els adults no els han posat pas
un terra des d’on créixer, sinó una trapa ben oberta perquè caiguin al pou. “No
seràs ningú a la vida”. “Què en farem, d’aquesta criatura?”. “Així, noia, no
arribaràs gaire lluny”. “Què hi farem, si no té més llums?”. Etc. Moltes
vegades, senzillament, ningú no els ha dit res, ningú no se l’ha mirat com a
projecte de vida. I tots, de petits, hem necessitat l’empenta, el recolzament,
els ànims dels pares, dels mestres o dels adults. Ai, quina por em fan els
informes escrits que reben els tutors d’un grup quan comença el curs! Quin
perill de consolidar valoracions negatives i bloquejar-ne, així, la superació!
És molt probable que entre els nens i nenes, entre
els nois i noies amb qui us trobeu per ajudar-los a fer els deures, n’hi hagi
que no troben encara prou terres ferms per saltar al món amb alegria i
seguretat. Com que no han reeixit gaire a l’escola i les valoracions que porten
a casa no ajuden precisament a consolidar terres ferms... Sovint aquest fet és
la causa de la desmotivació i de les conductes displicents.
La pregunta és: Podrem ser nosaltres, en algun
moment, els portadors de la frase màgica que dóna la grossa de Nadal a qui
l’estava esperant? La resposta és: Sí que podrem, si es dóna el cas. Però s’ha
de donar el cas. Es podrà donar si es donen les circumstàncies d’autoritat
moral, coneixement, bona relació i permís d’entrada. Autoritat moral: notem que el noi o la noia
ens aprecia, encara que no ho digui. Coneixement: portem temps adonant-nos que
el noi o la noia no és prou conscient d’un valor determinat, d’una habilitat,
etc. Bona relació: resulta fàcil i usual derivar la conversa a temes diferents
al llarg de les sessions de treball. Permís d’entrada: copsem que rebrà el
nostre comentari sense refús.
Tot això us ho he dit a vosaltres per una sola
raó: que copseu com n’és d’important la vostra tasca amb aquest nois i noies. I
que no us descoratgeu mai, per difícil que sigui aconseguir resultats. No feu
mai judicis definitius sobre els nois i noies amb qui tracteu. Sovint us heu de
creure que les coses van bé, sense veure-ho clar o veient fins i tot que tot
apunta en direcció contrària. La feina d’educació és sempre invisible: es veu
molt bé el que sembrem, però no es veu gairebé mai si creix i fructifica la
llavor. Però tampoc és del tot cert: quan descobreixes els efectes del teu
treball en una sola persona, et dónes per ben pagat.
Endavant.
Jordi Esteban
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada