El paquistanès que ha arribat a Toledo o a Salamanca, posem per cas, es pot trobar fàcilment amb tres modalitats de conversa que li serveixen de trampolí per llançar-se a la piscina de la parla en castellà:
1. La conversa social de contacte. És contínua: quan surt i entra en un lloc, quan va a cal metge o a l'escola del fill, quan demana per un autobús... És la principal justament per aquesta continuïtat de contactes i fa que s'activin la gran majoria de funcions comunicatives de registre col·loquial o mitjanament formal en àmbits familiars, comercials i socials.
2. La conversa interpersonal voluntària. És força possible que es trobi amb assiduïtat amb alguna persona de parla castellana i que hi hagi en ella la voluntat explícita de conversar i mostrar detalls de millora de llengua a l'interlocutor que s'inicia. Aquí, segurament, l'exteriorització de sentiments i el relat d'experiències són font de coneixement i de pràctica lingüística molt rendible.
3. La conversa de companys de feina, si en té. També és contínua. Aquí, la llengua que instrueix o aconsella i la llengua que opina i decideix poden ser-hi força presents.
És evident que a la persona estrangera que té aquestes fonts de conversa activa (a banda de la recepció passiva dels mitjans de comunicació i de tot l'entorn escrit de la ciutat) no li cal accedir amb presses a cap escola d'adults, si no és que es proposi arribar a altres nivells de domini oral i escrit.
La situació d'aquesta mateixa persona, a Catalunya (i sobretot a les zones metropolitanes), varia cent vuitanta graus respecte del català: tindrà una experiència mínima de contactes amb interlocucions en català, probablement no tindrà persones pròximes amb qui pugui practicar-lo de manera sovintejada, ni tampoc li parlaran català (si no té molta sort!) en l'entorn laboral.
Molt sovint solament li quedarà el voluntariat i l'aprenentatge acadèmic en un centre on s'ensenyi, sobretot, a parlar.
En els cursos de català, com que han de ser rendibles pel que fa als recursos, es trobarà amb un sol o una sola docent i una quinzena llarga d'aprenents, cosa que no afavoreix una pràctica oral gaire intensa. Tot i això, és molt meritori l'esforç per aconseguir-ho, de moltíssims tècnics que s'hi dediquen.
Possiblement li queda la conversa amb alguna parella lingüística o en algun grup de conversa portat, també, per voluntaris. I hi ha cap a 800.000 persones majors de 15 anys, a Catalunya, que manifesten que no parlen mai o gairebé mai en català. La majoria, perquè no poden anar més enllà d'una salutació.
Hi ha molta feina a fer per part del voluntariat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada